Entusiasta de Van Gogh, hom el considera un dels millors representants de l’esperit fauvista. Per a la seva formació fou decisiu l’encontre amb André Derain, amb qui treballà durant més d’un any a Chatou. D’aquell temps arrenca la seva fase més característica, amb formes tendents al dramatisme i colors purs. El 1905, a París, exposà conjuntament amb Derain, Matisse, Marquet i d’altres al Salon des Indépendants i al Salon d’Automne, que configurà la tendència fauvista. La seva pintura és aleshores arravatada, flamejant, i semblen alliberar-s’hi amb tota la potència les forces naturals. Després d’aquesta fase de maduresa se sentí atret per Cézanne i estructurà més els quadres. Des de la fi de la Primera Guerra Mundial la seva pintura es torna més realista, més raonada, també expressionista, però lluny ja del fauvisme, que dóna la seva imatge més característica.