i Carl Maria von Weber | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Carl Maria von Weber

Carl Maria Friedrich Ernst von Weber
Música
Carl Maria Friedrich Ernst von Weber
Karl Maria von Weber
© Fototeca.cat
música mús
Compositor alemany.
Eutin, Holstein, 18 de novembre de 1786 — Londres, 5 de juny de 1826

Vida

Nasqué en una família de músics: el seu pare, Franz Anton Weber, era germà del pare de Constanze Weber, l’esposa de W.A. Mozart, i els seus germanastres Fridolin i Edmund -fills del primer matrimoni del pare- estudiaren a Viena amb J. Haydn. En la seva primera infantesa acompanyà els seus pares en els seus desplaçaments com a propietaris d’una companyia de teatre musical ambulant. Rebé les primeres lliçons de música de Fridolin i, més tard, quan la companyia teatral familiar s’instal·là temporalment a Hildburghausen, fou alumne de Johann Peter Heuschkel. Amb evidents dots per a la música, a onze anys fou enviat a Salzburg per poder estudiar amb Michael Haydn. Allí compongué les seves primeres obres, un sèrie de petites fugues. Més endavant, mentre estudiava amb Johann Nepomuk Kalcher a Munic, escriví la seva primera obra escènica, un singspiel titulat Die Macht der Liebe und des Weins ('El poder de l’amor i del vi', 1798), posteriorment perduda.

Després d’un intent fracassat d’establir a Freiberg un negoci d’edició de partitures i de compondre una segona òpera -Das Waldmädchen ('La noia del bosc', 1800)-, tornà a estudiar durant un quant temps amb Michael Haydn. Llavors escriví una nova obra dramàtica, Peter Schmoll und seine Nachbarn ('Peter Schmoll i els seus veïns'), que es representà el 1803 a Augsburg. Des d’allà, Weber anà a Viena amb la intenció d’esdevenir deixeble de J. Haydn, però finalment estudià amb G.J. Vogler, el qual li aconseguí el càrrec de mestre de capella a Breslau. Ocupà la plaça el 1804, però els seus col·legues no li posaren les coses gens fàcils i intrigaren contra el seu jove rival. Un cop recuperat de la malaltia provocada per haver begut accidentalment una substància tòxica, Weber es veié expulsat del seu càrrec i abandonà Breslau. La tardor del 1806 obtingué un nou lloc, aquesta vegada a la ciutat de Karlsruhe (Alta Silèsia), on pogué dedicar-se molt més intensament a la composició. Per a la petita, però competent, orquestra de la cort escriví les seves dues simfonies. Més tard desenvolupà una activitat totalment allunyada del món musical: fou secretari personal del germà del rei de Württemberg, ocupació que, malgrat les seves obligacions, li permetia compondre i interpretar música i estar en contacte amb els ambients culturals de Stuttgart. Allà, el seu pare es reuní amb ell. Carregat de deutes, Franz Anton s’apropià uns diners que trobà al despatx del seu fill i que eren reservats a pagaments de la cort. Acusats de robatori, finalment foren absolts, però reberen l’ordre d’expulsió permanent de Württemberg. Se separaren a Mannheim, i Weber fill se n’anà a Heidelberg i, més endavant, a Darmstadt. En aquesta darrera ciutat, per tal de pagar els deutes que havia contret arran del fet de Stuttgart, oferí nombrosos concerts. D’aquesta manera anà desenvolupant la seva carrera com a virtuós del piano. En aquest temps compongué el seu primer concert per a piano i orquestra (1810) i, malgrat que ja tenia el llibret de Der Freischütz ('El caçador furtiu'), pel qual sentia entusiasme, començà a treballar en Abu Hassan (1810-11). L’any 1811 abandonà Darmstadt i realitzà una gira de concerts en el curs de la qual conegué E.T.A. Hoffmann. L’èxit de l’estrena del Concertino per a clarinet i orquestra, a Munic, li valgué l’encàrrec de dos concerts per a aquest instrument. El 4 de juny de 1811 hi estrenà també Abu Hassan, i la gran acollida que tingué l’obra feu que es plantegés dedicar-se principalment a la composició de música escènica.

Després de deixar Munic anà a Suïssa, on oferí diversos concerts, i més tard passà per Praga, Weimar -hi conegué J.W. Goethe- i Berlín. L’estada de Weber en aquesta ciutat fou rica en experiències culturals, i en aquesta època escriví algunes de les seves obres pianístiques més importants, com la primera sonata (1812) i el segon concert (1812). Però la possibilitat d’assegurar-se un càrrec fix el feu abandonar Berlín i es traslladà a Praga, on el lloc de director del teatre d’òpera era vacant. Des d’aquest càrrec, Weber intentà, els anys següents, crear a la capital bohèmia una companyia estable d’òpera alemanya, cosa que representava viatges a Viena per a contractar cantants i instrumentistes. Al final de desembre del 1813 arribà a Praga una d’aquestes cantants, Caroline Brandt, de la qual s’enamorà i a qui proposà matrimoni. Les reticències de Caroline a casar-se amb ell, juntament amb la decepció del compositor perquè el públic no apreciava els seus esforços per posar en escena un repertori de qualitat -com ara òperes de W.A. Mozart i L. van Beethoven- i l’arribada a Praga del seu conflictiu germanastre Fridolin, feren que al juny del 1815 deixés temporalment la plaça de Praga i anés a descansar a Munic, atès el seu delicat estat de salut. Hi retornà al setembre del mateix any, però, tot i que les coses milloraren una mica, la primavera del 1816 decidí renunciar el seu càrrec. Després d’un viatge que el portà a Berlín, Leipzig i Karlsbad, tornà temporalment a Praga per organitzar la seva successió.

Al desembre del 1816 li fou oferta la direcció del teatre d’òpera de Dresden. Un dels problemes principals que hi trobà -i que implicava tant aspectes personals com una lluita per posar l’òpera alemanya al mateix nivell que la italiana- fou la rivalitat amb F. Morlacchi, mestre de capella de la cort reial. El 1817 Weber començà a treballar en Der Freischütz i es casà amb Caroline Brandt. En aquest període escriví diverses peces instrumentals, entre les quals cal destacar Aufforderung zum Tanze, que en temps posteriors es feu popular amb orquestració d’H. Berlioz. I també compongué música incidental per a l’obra de P.A. Wolff  Preciosa (1820) i començà una altra òpera, de tema espanyol, titulada Die drei Pintos ('Els tres Pintos', 1820-21), que restà inacabada i que Gustav Mahler completà molts anys més tard.

Preciosa tingué un gran èxit en la seva estrena a Berlín el 14 de març de 1821. Aquest mateix any, Weber assistí amb la seva esposa a l’estrena de Der Freischütz, el 18 de juny, a la capital prussiana. L’èxit de l’òpera fou aclaparador, no solament per la qualitat de la música i la seva convincent vitalitat dramàtica, sinó pel sentiment generalitzat que per fi s’havia assolit un tipus d’òpera que donava veu a la música alemanya en l’escena, dominada per models italians i francesos. Al novembre rebé una carta de l’empresari D. Barbaja, el qual li demanava una òpera en l’estil de Der Freischütz per al Kärtnerthor-Theater de Viena. El llibret era de la poetessa Helmine von Chézy, autora també del drama Rosamunda, princesa de Xipre, per al qual F. Schubert escriví més endavant música incidental. Després dels èxits a Dresden i a Viena amb Der Freischütz i del naixement del seu primer fill, Weber començà la seva nova òpera, Euryanthe, que enllestí a l’agost del 1823.

A la tardor d’aquell mateix any anà a Viena, on conegué L.V. Beethoven i on el 25 d’octubre s’estrenà Euryanthe. L’obra tingué al principi força èxit, però l’acollida del públic s’anà refredant a cada representació. Mentrestant la salut de Weber, que no havia estat mai bona, empitjorà. A l’estiu del 1824 rebé una carta invitant-lo a Londres a dirigir les seves obres i a compondre una nova òpera. El tema triat fou El somni d’una nit d’estiu shakespearià, per al qual J. Robinson Planché preparà un llibret amb el títol d'Oberon. Conscient de la seva deteriorada salut i de la possibilitat d’una mort propera, Weber acceptà l’encàrrec per tal d’assegurar el futur de la seva família amb els guanys que obtingués a Anglaterra. Així, doncs, en contra de la voluntat de la seva dona, el 16 de febrer de 1826 emprengué el viatge cap a la capital anglesa. El 8 de març hi oferí el seu primer concert, que fou rebut amb entusiasme pel públic. Cada cop més dèbil, el 12 d’abril dirigí l’estrena d'Oberon. Complí tots els seus compromisos i escriví algunes petites peces; amb tot, al final de maig decidí tornar a casa al més ràpidament possible. El 29 de maig encara dirigí una representació d'Oberon. Tenia previst deixar Anglaterra el 6 de juny, però el dia 5 fou trobat mort a la seva habitació. L’any 1844, a instàncies de Richard Wagner, les despulles de Weber foren portades i enterrades a Dresden.

Les obres escèniques de Weber representaren l’inici de l’òpera romàntica alemanya i una fita de primera importància per al Romanticisme en general. A través d’ell es constituí un nexe d’unió entre les òperes alemanyes de W.A. Mozart i les composicions de Wagner. Sense deixar de reconèixer-hi trets que poden derivar-se de la tradició italiana, en obres mestres com Der Freischütz es manifesta de la manera més intensa la fascinació dels artistes romàntics alemanys per allò sobrenatural i fantàstic que hom pot intuir en la natura. Com els quadres de Caspar David Friedrich, l’orquestració de Weber pot suggerir una natura aliena a l’home, però en la qual es reflecteixen els estats de la seva ànima. La introducció lenta de l’obertura de Der Freischütz mostra el bosc alemany en les seves diverses facetes: com a corprenedor paisatge i com a lloc d’inefable misteri nocturn. El quartet de trompes, amb el seu so per definició "natural", i la troballa dels acords de sèptima disminuïda en trèmolo amb l’ominós ritme del timbal aconsegueixen donar una expressió vívida del món del caçador negre, Samiel. La importància de l’orquestra és encara molt més gran que en les òperes de Mozart i prepara el camí a les concepcions de Wagner. Hi té un paper fonamental allò màgic i terrorífic (escena final del segon acte), però Weber és també capaç del més delicat lirisme (ària d’Agathe del segon acte) i fins i tot d’humor, com ara en la romança d’Ännchen del tercer acte, en què es dona l’inesperat gir de transformar en broma el que s’ha presentat com a història de por. La seva música instrumental és avui dia menys coneguda, llevat potser dels concerts per a clarinet, unes de les obres més interessants del seu gènere. Weber fou un extraordinari virtuós del piano i tingué una influència molt important sobre la generació de R. Schumann i F. Chopin. L’escriptura virtuosística de les seves composicions pianístiques no exclou una sòlida estructura formal i tonal. El seu interès rau en la manera de manifestar la nova concepció romàntica del so com a categoria central de la música. També és un autor característic del Romanticisme alemany pel fet d’haver tingut una important activitat intel·lectual i literària al marge de la música. No sols treballà com a crític, sinó que mantingué freqüents contactes amb els principals literats de l’època i arribà a escriure una novel·la, Tonkünstlers Leben ('Vida de músic'), la qual quedà, però, inacabada.

Obres

Música escènica Die Macht der Liebe und des Weins, singspiel ('El poder de l’amor i del vi', 1798, perduda); Das Waldmädchen, òpera ('La noia del bosc', 1800); Peter Schmoll und seine Nachbarn, òpera ('Peter Schmoll i els seus veïns', 1801-02); Rübezahl, òpera (1804-05); Silvana, òpera (1808-10); Abu Hassan, singspiel (1810-11); Der Freischütz, òpera ('El caçador furtiu', 1817-21); Die drei Pintos, òpera ('Els tres Pintos', 1820-21, inacabada); Euryanthe, òpera (1822-23); Oberon, òpera (1825-26); prop de 30 obres més de caràcter escènic amb música incidental (entre les quals: Donna Diana, 1817; Heinrich IV, König von Frankreich, ’Enric IV, rei de França', 1818; Preciosa, 1820; Doch welche Töne, ’Oh quins sons', arioso i recitatiu per a l’òpera Olympie de Spontini, 1825)      

Orquestra 2 simfonies (núm. 1, do M, 1807; núm. 2, do M, 1807); 2 concerts per a piano i orquestra (núm. 1, do M, 1810; núm. 2, mi♭ M, 1812); 2 concerts per a clarinet (núm. 1, fa m, 1811; núm. 2, mi♭ M, 1812); Concert per a fagot i orquestra (1811); Tedesco (1816); Konzertstück, piano, orquestra (1821); Marxa, orquestra de vent (1826).

Cambra Neuf variations sur un air norvégien, violí, piano (1808); Quartet per a piano (1809); Six sonates progressives, violí, piano (1810); Set variacions sobre un tema de ’Silvana', clarinet, piano (1811); Quintet per a clarinet (1815); Divertimento assai facile, guitarra, piano (1816); Trio, flauta, violoncel, piano (1819)

Piano Six petites pièces faciles, piano a 4 mans (1801); Douze allemandes (1801); Sechs Ecossaisen ('Sis escoceses', 1802); Sept variations sur l’air ’Vien quà, Dorina bella' (1807); Thème original varié (1808); Momento capriccioso (1808); Grande polonaise (1808); Six pièces, piano a 4 mans (1809); 4 sonates (núm. 1, 1812; núm. 2, 1816; núm. 3, 1816; núm. 4, 1819-22); Air russe, 9 variacions (1815); Sieben Variationen über ein Zigeunerlied ('Set variacions sobre una cançó gitana', 1817); Huit pièces, piano a 4 mans (1818-19); Rondo brillante (La gaité) (1819); Aufforderung zum Tanze: rondo brillant ('Invitació a la dansa: rondó brillant', 1819); Polacca brillante (L’hilarité) (1819)

Altres instruments solistes Romanza siciliana, flauta (1805); Grand pot-pourri, violoncel (1808); Andante e Rondo ungarese, fagot (1809); Variacions, violoncel (1810)

Cor 3 misses (Grosse Jugendmesse, ’Gran Missa del jovent', mi♭ Major, soprano, contralt, tenor, baix, cor, 1802; Missa sancta, núm. 1, mi♭ Major, soprano, contralt, tenor, baix, cor, 1817-18; Missa sancta, núm. 2, sol Major, soprano, contralt, tenor, baix, cor, 1918-19); 2 ofertoris (Gloria et honore, soprano, cor, orquestra, 1818; In die solemnitatis, soprano, cor, orquestra, 1918); 6 cantates, entre les quals: Der erste Ton, narrador, cor, orquestra, ’El primer so’ (1808); Kampf und Sieg, soprano, contralt, tenor, baix, cor, orquestra, ’Lluita i victòria’ (1815); L’accoglienza, 3 soprano, tenor, 2 baixos, cor, orquestra (1817); 20 obres corals amb  acompanyament més, entre les quals: An eine Freundin, cor, piano ('A una amiga', 1812; C.F.T. Voigt); Schwäbisches Tanzlied, cor, piano ('Cançó de dansa suàbia', 1812; S.F. Sauer); Natur und Liebe, cor, piano ('Natura i amor', 1818; F. Kind); Reiterlied, 4 veus masculines, piano ad. lib. ('Cançó del cavaller', 1825; E. Reiniger); prop de 20 obres corals sense acompanyament, entre les quals: Chorlied, ’Cançó coral', cor mixt (1809); Das Turnierbankett, 2 tenors, baix, doble cor masculí ('El banquet del torneig', 1812; F.W. Bornemann); Doble cànon, 4 veus (1819); Dues cançons polifòniques, 4 veus masculines (1823; A. von Thale, I. Castelli)

Veu i piano Prop de 80 cançons per a veu solista i piano, entre les quals: Wiedersehen ('Retrobada', 1804; Wallner); Er und Sie ('Ell i ella', 1808; F. Lehr); Das Röschen ('La rosa petita', 1809; Müchler); Rhapsodie (Die Blume) ('Rapsòdia. La flor', 1809; F. Haug); Trinklied ('Cant bàquic', 1809; F. Lehr); Minnelied ('Cançó cavalleresca', 1813; Voss); Mein Verlangen ('El desig', 1816; F. Förster); Die gefangenen Sänger ('Els cantants captius', 1816); Liebeslied ('Cançó d’amor', 1817); Wunsch und Entsagung ('Desig i renúncia', 1817; I. Castelli); Lied der Hirtin ('Cançó de la pastora', 1818; F. Kind); Das Mädchen an das erste Schneeglöckhen ('La noia en la florida del primer lliri de neu', 1819; F. Von Gerstenbergk); Der Sänger und der Maler ('El cantant i el pintor', 1820); Schmerz ('Dolor', 1820; G. Von Blankensee); Elle était simple et gentilette (1824; F. De Cussy)

Altres obres vocals 6 duets (entre els quals: Se il mio ben, 2 contralts., clarinet, 2 trompes, corda, 1811; Va ti consola, 2 sopranos, piano, 1811; Abschied: O Berlin, ich muss dich lassen, ’Comiat: Oh Berlín, t’he d’abandonar', 2 veus, piano, 1817); 5 àries de concert (entre les quals: Il momento s’avvicina, recitatiu i rondó, soprano, orquestra, 1810; Qual altro attendi, escena i ària, tenor, cor, orquestra, 1812; Non paventar mia vita, escena i ària per a Inés de Castro, soprano, orquestra, 1815)

Bibliografia

  1. Friese-Greene, A.: Weber, dins The Illustrated Lives of the Great Composers Series, Omnibus Press, Nova York 1991
  2. Stebbins, R.P. i Stebbins, L.: Enchanted Wanderer: The Life of Carl Maria Von Weber, AMS Press, Nova York 1981
  3. Warrack, J.: Carl Maria von Weber, Cambridge University Press, Cambridge 1968

Col·laboració: 
VEM
Data de revisió: 
2019-04-03
Llegir més...