És més conegut com a duc de Wellington, títol que rebé el 1814. Les corts de Cadis el crearen (1812) duc de Ciudad Rodrigo i gran d’Espanya, i fou creat també príncep de Waterloo als Països Baixos i duc de la Victòria, duc de Douro, marquès de Torres Vedras i comte de Vimiero a Portugal. Terratinent a Irlanda, ingressà a l’exèrcit (1787), i aviat ascendí a tinent coronel (1793). Governador britànic a l’Índia (1793-1805), reduí les darreres resistències a la dominació britànica i fou ascendit a general (1801). Tornà a la Gran Bretanya, i fou diputat (1806) i secretari del virrei d’Irlanda (1807-08). Passà a Portugal amb les tropes expedicionàries britàniques enviades en socors dels portuguesos revoltats contra les tropes franceses de Junot, el qual hagué de capitular a Sintra (1808). Defensà Portugal contra els atacs de Soult (1809) i obtingué la victòria de Talavera de la Reina sobre les tropes de Victor (1809). Rebutjà els intents de Massena d’ocupar Lisboa (1810) i es féu fort a la línia Torres Vedras.
Com a comandant en cap de les tropes aliades a la península Ibèrica el 1812 inicià l’ofensiva i ocupà Ciudad Rodrigo i Badajoz, obtingué la victòria d’Arapiles i entrà a Madrid. El 1813 inicià l’ofensiva final, amb les victòries de Vitòria, San Marcial i la definitiva de Tolosa, al Llenguadoc. Les seves relacions amb les autoritats espanyoles foren sempre molt tibants; políticament afavorí el restabliment de l’absolutisme de Ferran VII. Participà en el Congrés de Viena. Fou nomenat mariscal (1815) i cap de l’exèrcit aliat durant l’Imperi dels Cent Dies (Waterloo, 1815) i de l’exèrcit d’ocupació de França (1815-18).
D’idees polítiques conservadores, formà part del govern tory de 1818-27, participà en el Congrés d’Aquisgrà (1818), que prohibia als no anglicans d’accedir a càrrecs públics. Fou també ministre d’afers estrangers (1834-35 i 1841-46) i comandant en cap de l’exèrcit britànic (1827-28 i 1842-52).