i Valerià Weyler i Nicolau | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Valerià Weyler i Nicolau

Valerià Weyler i Nicolau
© Fototeca.cat
història militar hist mil
Militar.
Palma, Mallorca, 17 de setembre de 1838 — Madrid, 20 d’octubre de 1930

Fill de Fernando Weyler y Laviña. Diplomat d’estat major, el 1862 n'era ja comandant. Fou enviat aquest any a Cuba i més tard a Santo Domingo (1863-64, durant l’efímera reversió d’aquesta illa a la sobirania espanyola); arran d’aquesta darrera intervenció, fou condecorat amb la “Laureada de San Fernando”. Tornà a la península Ibèrica, i combaté els carlins durant la tercera guerra Carlina. Es distingí en l’acció de Bocairent i en diverses accions al Principat. El 1878, a quaranta anys, ja era tinent general. Com a home públic, estigué molt vinculat a Catalunya, de la qual fou capità general diverses vegades. Establí una gran amistat amb el general Joan Prim, militar que actuà també a Amèrica. Fou capità general de les illes Canàries, i li fou atorgat el títol de marquès de Tenerife. Després passà a la capitania general de Mallorca (1883-86), a la de les Filipines i a la de Catalunya (1893-96). S'oferí per resoldre la guerra independentista de Cuba, i li fou ofert el comandament de l’exèrcit colonial (1896), pel govern de Cánovas del Castillo, que el nomenà capità general i governador general de Cuba. Hi inicià una repressió violenta de la insurrecció cubana, amb mètodes com el de la creació de camps de concentració, considerats els primers de la història, mètode feroçment criticat pels EUA i per Gran Bretanya. Manà un exèrcit de dos-cents mil homes, el més gran de tota la història colonial d’Espanya, però el seu fracàs fou aclaparador, i fou cessat (1897). Anys més tard intentà de reivindicar la seva actuació amb el seu llibre Mi mando en Cuba (cinc volums, 1910-11). Fou capità general de Castella i ministre de la guerra (1901-02, 1905, 1906-07) i, poc després de la Setmana Tràgica, capità general de Catalunya per segon cop (1909-14), i encara una tercera vegada (1920), enmig de l’hostilitat general. Tot i el seu caràcter poc democràtic, no s’uní a la Dictadura de Primo de Rivera, i fins i tot intervingué en l’anomenada Sanjuanada (1926) contra el dictador, que no s’atreví, però, a sancionar-lo.

Col·laboració: 
RoA
Llegir més...