Wittelsbach

els Wittelsbach, reis de Suècia

Llinatge reial alemany que ha donat dinasties als regnes de Baviera, Dinamarca, Hongria, Suècia, Noruega, Bohèmia i Grècia i emperadors del Sacre Imperi.

Té per genearca el marcgravi Leopold (mort el 907), probablement pertanyent al llinatge bavarès dels Huosi, que era cosí i general de l’emperador Arnulf I. Fou pare dels ducs de Baviera Arnulf II (mort el 937) i Bertold I (mort el 947). Aquest darrer fou besavi del comte Otó I de Scheyern (mort el 1072), el qual fou avi del comte Otó IV de Scheyern (mort el 1156), dit també Otó de Wittelsbach

Els Wittelsbach

, perquè feu construir el castell de Wittelsbach, prop d’Aichach (Alta Baviera), on passà a residir. Tot i així, cap dels seus successors no emprà mai més el nom de Wittelsbach, bé que per a designar els sobirans bavaresos hom l’ha emprat habitualment. Otó IV obtingué el comtat palatí de Baviera el 1121. El seu fill, el comte Otó V de Scheyern (mort el 1183), el 1180 esdevingué, per concessió de l’emperador, duc Otó I de Baviera, i fou pare del duc Lluís I de Baviera (mort el 1231), a qui l’emperador infeudà el comtat del Palatinat, o comtat palatí del Rin, el 1214. En morir (1253) el fill d’aquest, el duc Otó II de Baviera (que s’havia casat amb l’hereva dels comtes palatins del Rin), els seus fills es repartiren (1255) l’herència: el petit, Enric I (mort el 1290), formà la línia dels ducs de la Baixa Baviera, que, en extingir-se (1340), passà a l’Alta Baviera; i el gran, Lluís II (mort el 1294), formà la línia de l’Alta Baviera, que s’escindí en dues pel repartiment que el 1294 acordaren els seus fills: el petit, Lluís IV (mort el 1347), heretà l’Alta Baviera, i reuní la Baixa Baviera el 1340, fou emperador el 1328, es casà amb l’hereva dels comtats d’Holanda, Zelanda, Hainaut i Frísia i els seus descendents originaren les branques ducals de Baviera-Straubing (extingida l’any 1425), de Baviera-Ingolstadt (extingida el 1425), de Baviera-Landshut (extingida l’any 1503) i de Baviera-Munic, que heretà (1503) totes les altres i tingué per representants més importants el duc Lluís V (mort el 1361), que obtingué el marcgraviat i electorat de Brandenburg, el duc Maximilià I de Baviera (mort el 1651), creat elector de Baviera el 1623, i el seu net, l’elector Maximilià II Manuel de Baviera (mort el 1726), el qual fou pare del príncep Josep Ferran de Baviera (mort el 1699), hereu malaguanyat del darrer dels Àustria hispànics, i de l’elector Carles Albert I de Baviera (mort el 1745), que fou emperador amb el nom de Carles VII i tingué per fill l’elector Maximilià II Josep de Baviera (mort el 1777), darrer representant de la línia, els drets de la qual passaren als comtes palatins de Sulzbach.

Els Wittelsbach, línies de Simmern i Zweibrücken (electors de Baviera i del Palatinat i després reis de Baviera)

El fill gran del duc Lluís II fou Rodolf I (mort el 1319), que formà la línia del Palatinat del Rin. Pel tractat de família de Pavia (1329), els seus fills pactaren amb llur oncle Lluís IV que el càrrec d’elector s’aniria alternant entre l’una línia i l’altra; però, de fet, restà exclusivament en els descendents de Rodolf I, un besnet del qual, l’elector Robert III del Palatinat (mort el 1410), el 1400 esdevingué rei dels Romans, i els seus fills formaren distintes branques palatines: a la branca palatina de Neumarkt pertangué el rei Cristòfor III de Dinamarca (mort el 1448), amb el qual s’extingí. El fill gran continuà la línia del Palatinat, a la qual pertangué l’elector Frederic II del Palatinat (mort el 1556) i que s’extingí el 1559 i fou heretada per les altres branques. D’un altre fill, Esteve I (mort el 1459), sortiren les branques de Simmern i de Zweibrücken. A la branca palatina de Simmern pertangué el comte palatí Frederic II (mort el 1576), que el 1559 esdevingué elector Frederic III del Palatinat i fou besavi de l’elector Frederic V del Palatinat. S'extingí el 1685, i l’herència fou recollida per la branca de Neuburg. La branca palatina de Veldenz sortí de la de Zweibrücken, i s’extingí el 1694. La branca palatina de Neuburg també s’originà en la de Zweibrücken; el 1685 heretà l’electorat del Palatinat, i d’ella sorgí la subbranca palatina de Sulzbach, que heretà el Palatinat (1742) i Baviera (1777) i s’extingí el 1799. De la branca palatina de Zweibrücken, que s’extingí el 1661, sorgiren la branca palatina de Landsberg, extingida el 1681, i la branca palatina de Kleeburg, que recollí l’herència de les dues anteriors i s’extingí el 1731. A ella pertangué el comte palatí Carles Gustau I (mort el 1660), que regnà a Suècia amb el nom de Carles X de Suècia, i hi inicià una dinastia reial que durà fins el 1720. La branca palatina de Birkenfeld s’originà també en la de Zweibrücken, i s’extingí el 1671. La subbranca palatina de Gelnhausen sortí de la branca de Birkenfeld i regnà fins el 1799, que els seus membres reberen el títol de ducs a Baviera i esdevingué línia ducal a Baviera. S'extingí el 1968, i a ella pertangué Elisabet de Baviera, emperadriu d’Àustria.

La subbranca palatina de Bischweiler també sortí de la de Zweibrücken, heretà totes les altres i es convertí en la línia reial de Baviera. Cal esmentar-ne el comte palatí Maximilià Josep I (mort el 1825), que el 1799 esdevingué elector Maximilià IV Josep de Baviera i del Palatinat, i el 1805 primer rei de Baviera, amb el nom de Maximilià I Josep de Baviera. Tingué per fill el rei Lluís I de Baviera, el qual fou pare del rei Otó I de Grècia i del rei Maximilià II Josep de Baviera. Aquest fou succeït pels seus fills Lluís II de Baviera i Otó I de Baviera (mort el 1916), que regnà sota la regència del seu oncle el príncep Leopold de Baviera (mort el 1913) i del fill d’aquest, que el succeí com a rei, Lluís III de Baviera, fins el 1918, que fou proclamada la república. El seu fill i hereu Robert (I) de Baviera (mort el 1955) tingué una destacada intervenció en la Primera Guerra Mundial i gaudí d’una gran popularitat al seu país, on fou considerat com un rei.