Metodològicament partia de la “pura visualitat” (reine Sichtbarkeit) de l’escola de Viena, i sobretot de les posicions de Heinrich Wölfflin, però aviat es decantà cap a la teoria de l'Einfühlung o empatia postulada per Theodor Lipps els anys 1903-06, tot integrant-la al concepte d'abstracció en una dialèctica de tipus binari. La seva tesi doctoral Abstraktion und Einfühlung (‘Abstracció i empatia’, 1908), amb una especial atenció a l’art egipci, oriental, bizantí i gòtic, estudiava les formes com a expressió de certs substrats psicològics de cada cultura per a documentar-ne l’impuls a l’abstracció, i és encara avui una anàlisi fonamental de psicologia dels estils artístics.