S'estén des dels vessants occidentals de la mola de Cortes fins a la ratlla de Castella (província d’Albacete). El terme és drenat pel riu de La Hoz (o de Cantaban o, també, riu de Xarafull), que el travessa de S a N, i pel seu afluent, per la dreta, la rambla de Murell, a la meitat oriental, i pel barranc d’El Agua (o de La Espadilla), que procedeix de les terres castellanes frontereres (on rep el nom de canyada de Xarafull), a la meitat occidental. Tres quartes parts del terme no es conreen; és cobert, en gran part, de pinedes (6 000 ha), i la resta, de matollar (2 000 ha). El conreu ocupa 2 700 ha de secà i 300 de regadiu, que aprofita l’aigua del riu. El secà es dedica a cereals (ordi) i oliveres, i els conreus de regadiu són hortalisses (patates, cebes) i fruiters (préssecs). La ramaderia ovina (650 caps) n'és un complement. Celebra mercat els dimecres i una fira pel setembre. Hi era tradicional la fabricació de forques. La població es caracteritzà al llarg del s XIX, fins el 1950, per l’estancament; l’èxode rural l’ha afectat molt, i des d’aleshores ha vist reduir la població a la meitat per emigració, fonamentalment cap a València. Des del 1975 s’ha recuperat parcialment gràcies a la construcció de la central nuclear de Cofrents i a la hidroelèctrica Cortes de Pallars. La vila (844 h agl [2006]; 586 m alt.) és situada al centre de la plana estesa entre el riu de La Hoz i el barranc d’El Agua, al peu de l’antic castell de Xarafull. El castell i la vila són d’origen musulmà; foren reconquerits per Jaume I, com tota la vall, i donats al rei de Castella en virtut del tractat d’Almirra; el 1281 fou incorporat al Regne de València. L’infant Sanç de Castella retornà el castell a la corona el 1319. La senyoria fou detinguda el 1328 per l’almirall Bernat de Sarrià; Martí I la donà a Alfons Cornell, i passà després als ducs de Gandia. Fou l’única parròquia de la vall dependent de la diòcesi de València fins el 1535, que se segregaren les parròquies de Zarra, Teresa, Xalans i Cofrents, com a rectories de moriscs. Era lloc de moriscs, i tenia 150 cases a la fi del s XVI i 400 el 1609, l’any de l’expulsió; la recuperació fou lenta: el 1646 tenia només 85 cases. L’església parroquial (Santa Caterina), que substituí l’antiga mesquita, fou acabada el 1689. Al s XIX, durant uns quants anys, fou cap del partit judicial que abans i després tingué Aiora com a capital.