i Xàtiva | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Xàtiva

Nom donat per Felip V, després de la conquesta i destrucció de la ciutat per les forces borbòniques el 1707 i fins el 1811 a Xàtiva San Felipe
Nom donat per Felip V, després de la conquesta i destrucció de la ciutat per les forces borbòniques el 1707 i fins el 1811 a Xàtiva San Felipe
Vista aèria de Xàtiva
© Fototeca.cat
Municipi i cap de comarca de la Costera, amb un terme una mica allargat de N a S, però complicat per una munió d’enclavaments (27, amb 20,81 km2).
Població: 
29.386 h
[2009]
Extensió: 
77 km2

Aquests són record del gran terme medieval: el Realenc de la Plana, la Senyoria del Comte, la Garrofera, Terrafort, el molí de Sant Andreu, Torró, la Font Amarga, el Gafarró, el Paraire, la venta de Ca.

El terme se situa al gran corredor SW-NE que marca la separació del domini ibèric dels sistemes bètics. A la canal de Montesa, on predomina el burdigalià marí margós, s’integra la foia de Xàtiva; entre la plataforma cretàcia del Caroig (1.000 m) i la serra Grossa (520 m) és drenada pel riu Cànyoles o de Montesa, afluent, a través del riu d’Albaida, del Xúquer. Entre els dos primers rius s’alineen els relleus prebètics externs de la serra de Vernissa (453 m) i la del Castell (320 m), que formen un agut anticlinal fallat que s’alça de sobte sobre l’horta, i, fent la partió del municipi, la serra Grossa. A la dreta del riu d’Albaida s’alça el Puig (307 m), eminència cònica cretàcia coronada pel santuari del el Puig, que domina els antics arrossars. Dellà de la serra de Vernissa s’obre la vall de Bixquert, petita fossa amb bons secans i on han estat construïdes nombroses residències secundàries.

El 1989, el municipi de Xàtiva encara dedicava gran part de la seva extensió als conreus, concretament unes 4.135 ha, és a dir, el 53,4% del total, després que haguessin desaparegut totalment les poques hectàrees dedicades a pastura. L’agricultura del segle XVI obtenia importants collites de blat, arròs, hortalisses, seda, cànem, lli i fruita, tot en regadiu, i endemés, al secà, oli, vi i garrofes; l’arròs assolí de cobrir més d’un terç dels conreus a la primera meitat del segle XIX, quan encara la morera i la seda eren productes destacats. Dins els conreus, dominen els cítrics, amb 1.730 ha, seguits de les hortalisses amb 900 ha, els arbres fruiters, amb 463 ha, i l’olivera, amb 350 ha. El regadiu és ocupat per tarongers, sobretot de nàvels, satsumes, sanguines i sal·lustianes; de les 344 ha d’arrossar als vedats del Pintor i del Puig el 1960, només en resten 2 o 3, en tràmit de substitució per dacsa i tarongerar i diverses extensions de tomàquets, cebes, alls tendres, cacauets i d’altres espècies d’horta. Taronja, hortalissa i arrossar són la continuació dins l’horta de Xàtiva del paisatge de la Ribera Alta. El sistema de reg es basa en l’aigua del riu d’Albaida, del qual deriva la séquia del Puig (la principal, que cobreix 507 ha, sobretot antics arrossars), la de la Murta i la de Benifurt; del riu Cànyoles deriven les séquies de la Llosa i de Messes, i del riu dels Sants, que neix a la Font Santa —una de les més cabaloses de tot el País Valencià—, la séquia de la Vila i la de Ranes. A més a més, hom disposa de diverses fonts i pous. De l’aigua potable de Bellús arriba a la ciutat una part, que circula per un aqüeducte gòtic, anomenat les Arcadetes d’Alboi. Del secà, que s’estén preferentment entre el tossal del Castell i la serra Grossa, als bancals de la vall de Bixquert, no són conreades ja sinó unes petites parcel·les (de vinya, d’oliveres, de garrofers, d’ametllers i quelcom d’altres fruiters de pinyol). La ramaderia és poc transcendent: entorn dels 200 caps de boví, 850 de bestiar de llana, 200 de cabrum, un miler de porcí, amb les clàssiques oscil·lacions, i l’aviram, fet i fet no sotmès a estadística. La propietat mitjana al regadiu oscil·la entorn de les 2 ha, i no gaire més en secà, però més de la meitat de les parcel·les no atenyen 0,5 ha. Els conreadors directes són la immensa majoria, mentre que l’arrendament és en decadència.

La tradició industrial de Xàtiva remunta a la fabricació de paper, esmentada per al-Idrīsī, però l’embranzida moderna és cosa del principi del s. XX. La papereria fou restaurada pels volts dels anys 1930 —paperera de Sant Jordi (1932), i d’altres, dedicades a cartó i papers més aviat resistents—, però els anys 1960 ha experimentat una forta crisi. L’activitat de la fusta —evolució d’iniciatives menestrals— és un capítol de pes, amb la curiosa especialitat dels taüts mortuoris, i ha evolucionat en part a carrosseria d’autobusos. De les alimentàries cal ressaltar la de midó i fècula d’arròs. Resta el capítol tèxtil, on han tingut una bona part els sacs. L’abundància d’aigua ha estat, òbviament, un factor decisiu a l’hora del començament industrial. Les activitats econòmiques més importants són la secundària i la terciària. La primera es desenvolupa de manera majoritària als set polígons industrials de què disposa el municipi (la meitat dels existents en tota la comarca) i, el 1986, a Xàtiva predominaven els subsectors de la fusta, el suro i els mobles (18% de les empreses censades), el paper i les arts gràfiques (17%) i els productes metàl·lics i la maquinària (14%).

La població del 1609 que sojornava a la vila era de 9.000 cristians i 1.600 moriscs. No sols sofrí les conseqüències negatives de l’expulsió, sinó també la derrota de la guerra de Successió, que hi deixà només 1.800 h el 1711. L’ensulsiada no degué ésser tan definitiva, perquè el 1785 ja tenia altre cop 13.950 h, i amb el primers cens (1857), 15.747 h. La primera xifra d’aquest segle acusa encara una crisi emigratòria de la segona meitat de l’anterior (12.600 h), el 1920 són assolits els 14.148 h, i el 1940, 18.236. Amb el 24.461 h el 1991, la ciutat ha conegut un petit augment respecte de la seva població del 1981 (23.755) i dels 1986 (24.313), però ja sense arribar als creixements de les dècades dels seixanta i setanta.

La ciutat (27.527 h [2006], xativins o xativencs; 115 m alt.), centre de la Costera i de la regió de Xàtiva, recolza al coster nord del tossal del Castell (302 m) (on s’alça el castell de Xàtiva), la timba meridional del qual és inexpugnable, i forma part de la serra de Vernissa, que domina els camins d’Almansa i Villena. La ciutat alta de la postconquesta romangué tancada de murs i adossada al castell; allà on hi hagué la seu visigòtica es bastí Sant Feliu de Xàtiva, i on era el palau musulmà, el Montsant, ja espoltrit. A poc a poc hom abandonà el clos alt, i davallà fins a l’actual Albereda, amb un segon recinte on abunden les esglésies i els convents gòtics, les fonts i nombrosos casals renaixentistes. Al segle XVI els carrers principals eren els de la Corretgeria i de Montcada. El recinte tenia nou portes: de Cocentaina, del Puig, de València, de Santa Anna, del Lleó, de la Ferreria, dels Banys, de Santa Tecla i de Sant Jordi. Extramurs restava el raval de les Barreres, que empalmà amb la Vilanova de Sant Joan o Moreria Vilanova de Xàtiva. L’incendi del principi del segle XVIII no afectà l’estructura urbana general. El ferrocarril de València a Almansa hi arribà el 1854, i el ramal d’Alcoi acomplí l’enllaç des del 1906. Desapareguda la muralla, foren obertes a l’W dues places irregulars, i al N hom urbanitzà l’Albereda, a partir de la qual començà l’eixample vers l’estació.

La fesomia actual de la ciutat mostra dues zones del pla oposades, al S i N de l’Albereda. L’antiga, amb quatre sectors: el castell i el recinte superior ibèric, que coincideix amb el medieval; el sector antigament murat, on els carrers principals segueixen isohipses (travessats per altres de molt rosts), contenen els edificis més importants: als carrers de Sant Agustí i de Sant Domingo hom troba cases barroques, i al convent de Sant Agustí hi ha l’ajuntament; l’almodí —que des del 1917 conté el Museu Municipal de Belles Arts— és un destacat monument del 1548; la seu o col·legiata de Xàtiva, iniciada també al segle XVI; dues altres parròquies hi hagué des de l’edat mitjana: la de Santa Tecla, arruïnada, que es traslladà al segle XIX al convent de la Mercè (fundat extramurs el 1250, destruït el 1358 durant la guerra de la Unió, fet de nou més a prop de la ciutat i refet després de l’incendi del 1707), i la de Sant Pere, molt reformada (que conserva pintures d’Antoni Guerau i de Roderic d’Osona i nombroses taules de les escoles d’Osona i de Jacomart); resten encara els edificis dels convents de Sant Francesc (framenors, fundat el 1294), Santa Clara (clarisses, 1325), Sant Sebastià o Sant Agustí (augustinians, 1515), la Consolació o el Portal Fosc (dominicanes, 1520), Sant Julià (carmelitans calçats, 1570), Sant Onofre (franciscans observants, 1575) i Sant Antoni (caputxins, 1607), aquest ocupat modernament per les germanetes dels pobres; han desaparegut, a més del monestir de Montsant, els convents de Sant Domingo (dominicans, 1246) i de les monges de la Trinitat (1259); l’hospital, situat davant la seu, conserva un interessant portal gòtic florit, a més de molts elements renaixentistes (el portal central, finestrals i la galeria); el senyorial carrer de Montcada conté els casals els jardins dels quals foren pintats per Rusiñol i Benlliure; clouen la descripció de la ciutat antiga els suburbis de Barreres, a l’W, i més enllà, Sant Joan, l’antiga Vilanova dels moriscs, que tenia l’església de Sant Joan com a parròquia i que fou unida civilment a la ciutat el 1625.

La zona moderna és quadriculada, i hom hi troba un petit parc, l’institut de batxillerat (des del 1933) i nombrosos blocs d’habitatges alts. La funció comercial —la més característica— arrenca de la fira establerta el 1250, que arribà a especialitzar-se en bestiar i seda al segle XIX. L’àrea comercial abasta més de 1.000 km2, amb prop de 50 municipis de la rodalia i uns 175.000 h; hi ha oficina del Banc d’Espanya des del 1929. Tot això és afavorit per la xarxa viària des de fa temps. Prop de Xàtiva —que hi empalma per Cerdà— passa el camí ral de València a Madrid per Albacete, construït en temps de Carles III d’Espanya; per la ciutat passa la carretera de València a Alcoi, i en surten d’altres cap a Gandia i Ontinyent. Més de 15 línies regulars d’autobusos lliguen els pobles dels voltants amb Xàtiva. El 1948 fou creada l’escola de formació professional, i el 1970 l’ambulatori de la seguretat social, que abasta unes 135 000 persones, i hom ha alçat una residència del mateix organisme, l’abast de la qual és una població de 280.000 h.

La població prehistòrica té arrels al Paleolític mitjà, concretament al jaciment de la cova Negra, situat a l’estret de les Aigües de Bellús, un dels més importants d'aquest periode als Països Catalans, amb indústria mosteriana i de l’home de Neandertal. Saitabi fou ciutat ibèrica de categoria (una de les dues més destacades del futur País Valencià), i encunyà moneda pròpia. Amb la dominació romana s’hi estengué el regadiu, on es collia un lli d’alta qualitat; Saetabis Augusta aleshores era municipi de dret llatí; hi passava el camí litoral, i ha deixat una cinquantena d’inscripcions. Fou també seu episcopal visigòtica (¦ bisbat de Xàtiva). La Xateba musulmana aprofità el castell, al peu del qual s’establia l’alta ciutat murada (avui abandonada), amb dues portes, que prompte vessà coster avall. als segles XI i XII esdevingué una important plaça forta. El seu governador ibn Mahqar resistí el setge d’al-Qādir, el qual ja havia conquerit part del regne de València. Dominada València pel Cid, l’exèrcit dels almoràvits, derrotat per aquest a Quart, es refugià a Xàtiva (1094), com ho feren el 1145 el governador almoràvit ‘Abd Allāh ibn ×Gānīya i els seus. Els almoràvits hi encunyaren moneda, i en general la ciutat experimentà una època de recuperació econòmica i d’importància cultural. El 1244 Xàtiva fou conquerida per Jaume I de Catalunya-Aragó per tallar el pas a la intromissió de l’infant Alfons de Castella (futur Alfons X de Castella), amb qui el governador xativí havia establert contacte; el tractat d’Almirra delimità les zones de conquesta entre Castella i Catalunya-Aragó. La presa del castell de Xàtiva obrí el camí per a la conquesta de la zona d’Alcoi fins a Biar, que foren conquerits el 1245 i que acabà de fet la conquesta del regne de València. Jaume I assignà a Xàtiva un extens terme, des del Xúquer per la Canal de Navarrés fins a la Font de la Figuera i la Vall d’Albaida. La repoblació cristiana foragità els moros a un raval extramurs. Durant la baixa edat mitjana, la indústria paperera, que havia estat d’una gran importància sota la dominació musulmana, decaigué, però l’agricultura regada prosperà. A partir del 1249 fou reedificada l’antiga basílica visigòtica, i fou anomenada Sant Feliu de Xàtiva. La ciutat tendí a desplaçar-se coster avall. Fou cap de la governació dellà Xúquer, fins a Xixona (¦ governació de Xàtiva), i tenia vot a corts. El 1333 fou una de les poblacions donades per Alfons III de Catalunya-Aragó al seu fill Ferran, per instigació de la reina Elionor de Castella, i provocà la viva reacció dels jurats de València i la victòria del jurat en cap Francesc de Vinatea, que aconseguí la revocació de la donació. El 1347 li fou reconegut el títol de ciutat.

Al segle XV la ciutat experimentà una nova època d’esplendor, gràcies principalment a la família Borja, que aconseguí per a ella i els parents els més alts llocs de l’Església (dos papes, bisbes, cardenals) i civils. El 1499 tenia uns 975 focs cristians i uns 262 de mudèjars. La creixent importància de l’estament menestral, l’abús de poder i la influència de la petita noblesa, la lluita d’ambdós grups pel control del poder municipal i les circumstàncies generals de malestar social i polític a tot el regne afavoriren, en iniciar-se la revolta de les Germanies a València, la creació a Xàtiva d’una junta particular, una de les primeres de les creades fora de la capital. Amb l’obertura de les hostilitats bèl·liques a l’estiu del 1521, l’exèrcit agermanat aconseguí d’apoderar-se del castell, fet d’una gran transcendència, que explica que Xàtiva pogués resistir, després de la capitulació de València per l’octubre del 1521, fins al desembre de l’any següent. La seva situació desesperada explica en part també les prèdiques messiàniques, a la plaça, de l’Encobert, que intentà d’aglutinar les darreres forces agermanades i de reconquerir la capital. La repressió en persones i béns fou molt dura, i, com en general en totes les poblacions valencianes, no inicià una certa recuperació fins a partir de mitjan segle XVI. El 1562 tenia, sembla, uns 1 562 focs cristians i moros i el 1609 uns 2.000 focs cristians i uns 380 focs moriscs. La crisi general dels primers anys del segle XVII i l’expulsió dels moriscs accentuà la seva decadència; el 1646 tenia només uns 1 390 focs. La recuperació de la segona meitat del segle XVII es veié truncada per la guerra de Successió: el 1707 els exèrcits borbònics del general D’Asfeld conqueriren, incendiaren i destruiren la ciutat austriacista, fins al punt que sembla que restaren només unes 400 famílies. Fou la població més castigada, i fins i tot el seu nom, i el de la governació, fou canviat pel de San Felipe. Repoblada de nou, esdevingué cap d’una de les noves governacions del País Valencià, i a la fi del segle tenia ja uns 15.000 habitants. Sofrí de nou, durant la guerra del Francès, l’assalt de Suchet el 1811, i posteriorment l’ocupació carlina el 1836. Recuperat el nom de Xàtiva el 26 de setembre de 1811, gràcies a les corts de Cadis, fou capital de la província de Xàtiva de l’efímera divisió del 1822 gràcies a Llorenç Villanueva. Durant la Guerra Civil Espanyola, la ciutat tornà a ser víctima d’una de les agressions més greus en la història recent dels Països Catalans: el 12 de febrer de 1939, cinc avions italians aliats de l’exèrcit franquista i amb base a Son Sant Joan, Mallorca, bombardejaren l’estació, on en aquell moment s’acumulaven un gran nombre de soldats procedents del front. El balanç fou de més de 150 morts (prop de dues terceres parts soldats) i més de 300 ferits.

El terme inclou els pobles de la Torre d’en Lloris i Annauir, el llogaret de Sorió, les caseries de Mollà, el Realenc i de la paperera de Sant Jordi i els despoblats de Benifurt i vall de Bixquert.

Col·laboració: 
VMR
Data de revisió: 
2017-02-13
Llegir més...