Rebé una formació musical variada i irregular. Participà en la resistència contra els nazis (1941-44). Acabada la guerra, i un any després d’haver conclòs els estudis d’arquitectura a l’Institut Politècnic d’Atenes (1946), hagué de fugir de Grècia a causa de la seva adscripció a l’ELAS. Establert a París, treballà a les ordres de Le Corbusier fins el 1959, i dissenyà diverses sales de concerts i auditoris, només un dels quals, el Diatope , s’arribà a construir (1977). A París refermà també la seva formació estudiant amb Honegger, Milhaud i Messiaen. Els anys 1955-66 col·laborà estretament en les recerques electroacústiques de H. Scherchen i també amb el Groupe de Recherches Musicales de P. Schaeffer (1957-62) i es convertí en un dels pioners de la música electrònica i aleatòria. El 1966 fundà el Centre d’Études de Mathématique et Automatique Musicales i en 1967-72 fou professor a la Universitat d’Indiana, on també dirigí un centre similar. Investigador de l’espai i del temps sonor, les seves obres s’adrecen més als sentits que a la intel·ligència, i han tingut un considerable impacte, sobretot si hom té present el seu caràcter experimental. De les seves composicions hom pot esmentar Metastasis (1954), Alax (1985), Tuorakemsu (1990), Krinòïdi (1991); Mosaïques , (1993), Koïranoï (1994) i Sea-Changes (1997), entre les orquestrals; Akrata (1965), Nomos α (1966), Terretektorh (1966), Persepolis (1971), per a cinta magnetofònica; Estocastica , (1962), Linaia (1972), Jalons (1987) i Ergma (1994), per a cambra, i les composicions vocals Nuits (1968), Zyia (1994) i Knephas (1990). És autor també de Musiques formelles (1963) i Vers une philosophie de la musique (1968).
Iannis Xenaquis
© Friends of Xenakis Association
Compositor grec naturalitzat francès.