La capital és Urumchi. S’estén entre el Tibet i Kazakhstan, limitada per les muntanyes de l’Altai, al N, i les del Kunlun, al S. Al centre de la regió s’aixeca la potent serralada del Tian Shan, amb altituds de més de 5.000 m, a cada banda de la qual s’obren dues conques immenses: la de Jungària, al N, i la de Tarim, al S, que és ocupada pel desert de Takla Makan. El clima és continental. La població és formada per diversos grups ètnics, els més importants dels quals són els uigurs (uns 3.600.000), que habiten els oasis i es dediquen a l’agricultura, de religió islàmica; la resta són pobles pastors nòmades. L’agricultura produeix cereals, cotó i arròs. Des del 1950, amb l’ajut soviètic, hom inicià l’explotació de minerals, com és el petroli, el més important, seguit de l’urani, el coure, el plom i el carbó. La industrialització, encara escassa, és representada pel refinatge de petroli, la petita siderúrgia i la indústria tèxtil, que s’han desenvolupat en algunes ciutats, com Urumchi i Qäshqär.
El territori fou disputat per xinesos, turcotàtars i mongols, i tingué períodes d’independència fins al segle XVIII, que fou conquerit pels manxús i passà a formar part de l’imperi xinès. L’expansió de Rússia per l’Àsia Central al segle XIX el convertí novament en una zona disputada, però malgrat l’establiment d’un estat independent centrat en Qäshqär encapçalat pel tadjik Yaqub Bek (1865), la Xina en recuperà el control i el 1884 establí oficialment la divisió administrativa de Xinjiang Uigur. A la caiguda de la dinastia Qing, la Rússia tsarista esperonà el secessionisme dels cabdills locals, política continuada pels bolxevics i posteriorment per la Unió Soviètica, que donà suport a una efímera República del Turquestan Oriental (1944), desapareguda amb la creació de la República Popular de la Xina (1951).
El règim comunista hi establí el 1955 una regió autònoma, i començà l’explotació dels abundants recursos minerals, especialment del petroli i establint granges col·lectives. El 1964 el govern xinès feu el primer assaig de bomba nuclear a Lop Nur (Tarim). Al mateix temps, estimulà la immigració de xinesos han en massa, que han ocupat llocs preferents en les empreses i en l’administració en detriment dels autòctons, els quals han interpretat aquesta immigració com un intent planificat de diluir la seva cultura i la seva identitat. L’islam, que n’és un element central, ha estat sotmès a una forta repressió, primer en nom del marxisme-leninisme i, posteriorment, en contra del separatisme i, a partir de l’onze de setembre de 2001, de la lluita antiterrorista. La tensió entre els han i els uigurs (les poblacions dels quals representaven els primers anys del segle XXI vora el 40% i el 45%, respectivament), ha donat lloc a brots de violència intermitents, especialment des de la desaparició de l’URSS i de la creació dels nous estats de l’Àsia Central, que atiaren el sorgiment del nacionalisme i l’independentisme uigurs, moviment que culminà en manifestacions en 1995-97 violentament sufocades i en la creació, aquests anys, del Moviment d’Alliberament del Turquestan Oriental. El 2004 fou creat a l’exili un nou grup, el Congrés Mundial Uigur. Els mesos de juny i juliol de 2009 es produïren nous enfrontaments violents amb nombroses víctimes mortals, i entre el juliol i l’agost foren detingudes més de 1.500 persones i dotze foren condemnades a mort a l’octubre. Els anys següents, sense arribar al mateix grau de violència, se succeïren els atemptats, les detencions i les condemnes a mort, i el Govern xinès no donà mostres de modificar la política repressiva que aplicava a la regió. La vaguetat de la llei antiterrorista vigent permetia acusar i condemnar per delictes de terrorisme d’una manera que fou qualificada pels crítics d’indiscriminada.