Situat a la part oriental de la comarca, al límit amb l’Horta, ocupa la capçalera i el curs alt de la rambla de Xiva o riu de Xest, amb un terme molt allargat d’W a E, des de la serra de Xiva, alineació muntanyosa que limita la Foia amb els Serrans (Santa Maria, 1.135 m alt.; Las Hierbas, 1.023 m), fins a la serra de la Parentxisa (329 m alt.) i el pla de Quart, al límit amb el Camp de Túria i l’Horta, en un dels indrets on la zona de llengua castellana arriba més a prop de la costa (masia de Santo Domingo). La part muntanyosa és ocupada per pinedes i matollar.
El conreu ocupa 3.000 ha de secà i 1.000 de regadiu (amb aigua de pous); el secà es dedica a vinya (2.750 ha) i, secundàriament, a oliveres i garrofers; el regadiu es dedica a hortalisses a les proximitats de la vila i a tarongers (800 ha) a l’extrem oriental, al pla de Quart (on és especialment important). La indústria s’ha desenvolupat els darrers anys gràcies a la proximitat de València i al llarg sector de la carretera de València a Madrid: porcellana, tèxtil, plàstics, confecció, maquinària i mobles.
La població, estancada durant el segle XIX i fins el 1965, a causa de la dependència exclusiva de l’agricultura, s’ha desenvolupat fortament amb la industrialització, que ocupa el 42% de la població activa. La construcció ocupa el 14% i l’agricultura, el 12%.
La vila (8.172 h agl [2006]; 271 m alt.), centre comarcal de la Foia de Bunyol, és situada a banda i banda del riu de Xest, vora la carretera de València a Madrid, al peu del turó que coronen les restes del castell de Xiva (d’origen musulmà, bastit sobre antigues costruccions romanes) i el santuari de la Mare de Déu del Castell (refet al segle XVIII). Hi passa el ferrocarril de València a Utiel.
El castell i la vila foren dotats per Jaume I, el 1237, abans de la conquesta de Berenguer d’Entença, que se n'emparà el 1241; passà als Montcada, per als quals fou creada la baronia de Xiva. Fou població mixta de cristians i moriscs, i al segle XIV tenia ja parròquia pròpia; per la seva participació contra les tropes castellanes en la guerra dels Dos Peres li fou concedit el dret de celebrar fira. L’expulsió dels moriscs el 1609 (tenia aleshores 402 focs moriscs) la deixà reduïda a 12 cases; la repoblació fou molt lenta, però durant el segle XVIII la població es recuperà notablement. L’actual església parroquial (Sant Joan) fou construïda entre el 1739 i el 1781 (conserva pintures de Vergara); de l’anterior (Sant Miquel), gòtica, resta el campanar. L’antic convent de franciscans observants de Sant Lluís, fundat el 1611, esdevingué, després de l’exclaustració, casa de la vila, teatre, escoles i seu d’altres oficines públiques. La vila fou incorporada el 1761 a la corona. Població de majoria liberal, fou escenari de diversos enfrontaments durant la primera guerra Carlina: el 2 d’abril de 1836 entre les forces carlines de Cabrera i de Forcadell, que s’havien apoderat de Llíria, i les forces liberals de la ciutat de València (que resultaren àmpliament vencedores), i el 15 de juliol de 1837 (batalla de Xiva).