i Xixona | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Xixona

Vista parcial de Xixona
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alacantí, a les serres prebètiques internes valencianes.
Població: 
7.516 h
[2009]
Extensió: 
164 km2

És accidentat per llur estructura imbricada de calcàries nummulítiques, que donen serres arcuades, convexes vers el NW. La foia , o canal, de Xixona , que recorre la rambla de la Torre (afluent del riu de Montnegre o Verd), és tancada al flanc occidental per la penya Roja o penya de Xixona (1 226 m alt.), el coll Roig (1 036 m) i la serra del Quarter (1 101 m) i la de la Carrasqueta (1 202 m); formen el flanc oriental —a l’altre costat de les partides de la Canal, el Fondó i la Sarga— la serra de Bugaia (1 131 m), el Montagut (1 078 m) i el Cabeçó de l’Or (1 205 m), amb la interposició de la serra d’Almaens (657 m); vers el SE, Espartar i Segorb són partides baixes, plenes de tossals, igual que Montnegre, on el riu era aprofitat per nombrosos molins. Una bona part del terme (12 319 ha) és inculta, amb 5 243 ha de pastures, 4 917 de garriga i 885 de pinedes. Al secà hom conreava 3 331 ha (xifra del cadastre), i, abandonada la cerealicultura, es destaca l’ametller (900 ha), l’olivera (250 ha) i el garrofer (190 ha). El regadiu és de pou i esquifit: 480 ha, beneficiades per les fonts de Nuges, d’Alècua i Gran (233 ha d’horta, 175 d’ametllers, 50 d’arbres fruiters, etc). La tinença funciona a base d’un 70% directe, un 26% a mitges i un 4% d’arrendament. Cal no oblidar l’apicultura, car la mel i l’ametlla són bàsiques per als obradors de torró. La indústria fonamental i gairebé única és la del torró (és molt coneguda l’especialitat dita torró de Xixona ), que començà conjuntament amb un comerç itinerant de gelats (elaborats amb la neu recollida a les caves de la muntanya propera) i orxata, fins suara venuts pel país i la resta de la Península pels mateixos que els fabricaven. Hom intenta d’arrodonir l’activitat estacional de tres mesos amb preparacions complementàries (fruita seca, envasats, altres llepolies). Hi ha 34 empreses, que dominen més de la meitat de la producció espanyola del torró i ocupen 3 500 obrers; hom en produeix més de 10 000 t, dirigides en part als consumidors urbans i sud-americans —en baixa— i als europeus i nord-americans —en alça—. Els 105 focs del 1418 havien esdevingut 594 el 1646. Amb el meteòric creixement del s XVIII, el contingent havia pujat a 5 880 h el 1794. El 1860 n'havia assolits 6 053, i una màxima de 7 575 el 1920, amb un descens a 5 781 el 1950, remuntat posteriorment. La ciutat (7 281 h agl [2006], xixonencs o xixoners ; 453 m alt.) és al coster d’un tossal, amb carrers estrets i costeruts, a la dreta de la rambla de la Torre, coronat per les restes del castell de Xixona . L’església parroquial de l’Assumpció i de Sant Bartomeu fou bastida en 1609-29; es conserva la primitiva parròquia, gòtica. El convent de Lloret (1592), de franciscans, fou habitat en 1903-24 per caputxins. Hi passa la carretera d’Alcoi a Alacant pel coll de la Carrasqueta. Formà part de la corona catalanoaragonesa pel tractat d’Almirra (1244). Jaume I se n'emparà el 1258, i el 1337 fou erigida en vila. El 1338 fou fortificat i guarnit el castell (el 1364, però, caigué en mans castellanes, durant la guerra dels Dos Peres). Fou vila reial amb vot a corts. Per la seva actitud proborbònica en la guerra de Successió (oposà una forta resistència, el 1707, a les tropes austriacistes), Felip V li concedí el 1708 el títol de ciutat. Fou centre de la governació o corregiment de Xixona. El municipi comprèn el llogaret i districte de la Sarga (on hi ha valuoses pintures rupestres), la parròquia de Montnegre i els districtes rurals d’ Abió, Almarx, Alècua, Almoraig, el Barranc, Bugaia, el Cabeçó , la Canal, feliu, Nuges, Espartar, Segorb i Silim.

Col·laboració: 
VMR
Llegir més...