Amb una conca de 22.100 km2, una llargària de 535 km i un cabal mitjà de 60 m3/s, és el riu més gran del País Valencià. La seva capçalera es limita als Montes Universales i a la Serranía de Conca, que és compartida pel Cabriol, potent afluent seu per l’esquerra. Tots aquests relleus formen part de la branca ponentina o castellana de la Serralada Ibèrica. Els seus plecs, d’orientació NW-SE i plasmats en alternances de calcàries, margues i argiles del Secundari, condicionen la direcció general del riu en el seu tram inicial, igual com la del Valdemeca i la del Cabriol. A la Serranía aquestes estructures foren recobertes pel Terciari de la Meseta, cosa que ha determinat l’epigènia del Xúquer en travessar-les. Així, ha excavat fins a Conca profunds congosts, en un país càrstic. Aquest primer tram, ric en peixos (truites), és aprofitat per la central hidroelèctrica de Villalba, que es beneficia dels pantans de La Toba, d’11,1 hm3, i de la Laguna de Uña, de 0,5 hm3, d’on surt el canal que va a la central, equipada amb alternadors per a 10 400 kWA. A Conca el Xúquer té un cabal mitjà d’11,8 m3/s. Des d’ací discorre pel Miocè gairebé horitzontal de la vora oriental de la Manxa, fins a la confluència amb el Cabriol. En aquest tram per la Meseta el seu curs dibuixa una ampla corba oberta al NE, de manera que de la direcció sud deriva cap a llevant.
© Fototeca.cat
El règim de les aigües és ja inicialment del tipus pluvionival, amb retenció nival pel gener i una màxima primaveral de coeficient 1,8-2,0 establert pel març, a causa de la fosa de la neu; el mínim principal és per l’agost, amb un coeficient inferior a 0,4, i té una lenta recuperació fins al desembre, que assoleix el mòdul. Amb la confluència del Cabriol incorpora aigües pluvials de les pluges de juny del NE peninsular. I, en iniciar l’entrada a la Ribera, és colpit de ple per les pluges tardorals mediterrànies. D’altra banda, el règim del riu a la Ribera és desfigurat totalment per l’aprofitament de l’aigua per al regatge. Té enormes revingudes, provocades sobretot per aquestes pluges mediterrànies, que causen desastroses inundacions a la plana litoral. Entre moltes altres, són dignes de record la del 1472, que destruí Alzira (població que ha necessitat sempre una constant atenció davant les revingudes del Xúquer), i les dels anys 1716, 1781, 1805, 1864, 1916, 1982 i 1997, la majoria de les quals de tardor.