Consolidà la formació de l’imperi amb la conquesta del N d’Àfrica —fundació de Marràqueix (1070), que instituí com a capital—. Sembla que la caiguda de Toledo (1085) a mans d’Alfons VI de Castella el decidí a ajudar els andalusins; passà l’estret i vencé els cristians a Sagrajas (o Zallaca) (1086). Malgrat ésser derrotat al castell d’Aledo (1088), s’imposà als taifes andalusins (exceptuant València, en poder del Cid, i els estats vassalls d’aquest). Els principals lloctinents de Yūsuf que actuaren a les terres dels Països Catalans foren Muḥammad Ibn ‘Ā'iša i Muḥammad al-Mazdalī. Adoptà el títol d’emir tot reconeixent la sobirania del califa abbàssida. El succeí el seu fill ‘Alī ibn Yūsuf ibn Tašfīn.