i República Democràtica del Congo | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

República Democràtica del Congo

Denominació que a partir del 1908 rebé, en ésser annexat a Bèlgica, l’Estat Independent del Congo, la qual vigí fins el 1960, que assolí la independència amb el nom deCongo Belga, Denominació que des del 1885 tingué l’estat de l’Àfrica equatorial sota sobirania belga i que donà lloc al Congo Belga (1908) i, més tard (1960), a laEstat Independent del Congo, Nom que rebé, entre els anys 1971 i 1997, laZaire
Denominació que a partir del 1908 rebé, en ésser annexat a Bèlgica, l’Estat Independent del Congo, la qual vigí fins el 1960, que assolí la independència amb el nom deCongo Belga, Denominació que des del 1885 tingué l’estat de l’Àfrica equatorial sota sobirania belga i que donà lloc al Congo Belga (1908) i, més tard (1960), a laEstat Independent del Congo, Nom que rebé, entre els anys 1971 i 1997, laZaire

Estat de l’Àfrica equatorial, que limita al N amb la República Centreafricana, al NE amb el Sudan, a l’E amb Uganda, Ruanda, Burundi i Tanzània, al S amb Zàmbia i Angola i a l’W amb una estreta franja atlàntica i amb la república del Congo; la capital és Kinshasa.
Població: 
69.575.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
2.345.410 km2

La geografia física

El territori és el més extens de l’Àfrica subsahariana, i ocupa la major part (2/3) de la depressió tectònica de la cubeta del Congo. El centre és constituït per una plana de més de 700.000 km2, d’una altitud mitjana de 400 a 600 m, el punt més baix de la qual correspon al llac Tumba (350 m). Circumden la depressió una sèrie d’altiplans i de dorsals perifèriques constituïts formats per roques cristal·lines i esquistoses de l’antic sòcol, cobertes de gres i argiles secundaris a les zones d’altiplans, que són afectats per cicles d’erosió i per moviments tectònics, lligats amb el fenomen del vulcanisme, sobretot al sector oriental. Aquests relleus perifèrics formen una sèrie d’esglaons que van des dels 750 m al sector occidental, on hi ha el massís de Chaillu, i que el riu Congo supera a través de les cascades de Livingstone, fins a més de 5.000 m al sector oriental, on hi ha el massís de Ruwenzori (5.119 m, màxima altitud del país). Els moviments tectònics, d’una gran violència, hi donaren lloc a la formació d’una línia profunda de falles (Rift Valley), on hi ha els grans llacs de Tanganyika, Kivu, Eduard i Albert i els volcans (Karisimbi, 4.507 m). Al sector sud-oriental, la regió de Katanga és formada per diversos relleus tabulars que assoleixen els 1.500 m i assenyalen la divisòria entre la conca del Congo i la del Zambezi. En conjunt, les condicions climàtiques de la República Democràtica del Congo són determinades per la latitud equatorial, per la morfologia i, sobretot, pel canvi estacional del front tropical, el qual, atesa la seva situació al N o al S, determina la presència de masses d’aire del SW o del NE, respectivament. El clima és típicament equatorial, amb temperatures altes, i molt plujós al centre, on la temperatura mitjana oscil·la als voltants de 26°C (la temperatura de Kisangani és de 25,5°C pel gener i de 23,5°C pel juliol). Les pluges són abundants a les regions properes a l’equador (no inferiors als 1 800 mm anuals). A mesura que augmenta la latitud el clima es torna subequatorial i el règim de pluges esdevé tropical, amb una accentuada estació seca (fins a cinc mesos a Kolwezi). Les temperatures minven cap al SE, on les amplituds tèrmiques també són més accentuades (la mitjana de gener a Lubumbashi és de 22°C, i de 16°C pel juliol). La xarxa hidrogràfica, molt rica, té un paper important en el sistema de comunicacions; és centrada en el riu Congo i els seus nombrosos i importants afluents (Ubangi, que forma la frontera successivament amb la República Centreafricana i la República del Congo, Kasai, Aruwimi). Una petita part del territori, a l’extrem NE, és tributària del Nil a través del llac Albert. La vegetació és, en general, de tipus equatorial; la selva pluvial ocupa gairebé tota la zona plana de la gran cubeta i una part de la perifèria oriental. També són freqüents els boscs en galeria al llarg dels rius on predomina la sabana, als altiplans que voregen la depressió. A les altes muntanyes la vegetació afroalpina té sovint el caràcter de páramo.

La geografia econòmica i l’economia

La riquesa de la República Democràtica del Congo es basa en l’agricultura i la mineria. El 1999 l’agricultura aportava el 54% del PIB i ocupava prop del 65% de la població activa. En la seva major part es tracta de conreus de subsistència de tipus tradicional. Els principals són els habituals de les regions tropicals i equatorials (mandioca, blat de moro, moniatos, arròs, cacauets, mill, patates, melca, blat, nyams, colocàsies, llegums, hortalisses, plàtans, etc), que constitueixen la base alimentària de la població. Hi ha també conreus comercials de plantació, com ara la palma per a nous i oli, el cafè, el cotó, la canya de sucre, el tabac, el cacau, el sèsam, el cautxú, el te i la fruita (cítrics, ananàs, mangos i alvocats). En conjunt, aquests productes aporten entre un 10% i un 15% del valor de les exportacions. El potencial agrícola del país és molt per sota de les seves possibilitats, atès que només és conreat el 3,5% del territori. El bosc, en canvi, cobreix el 75% de la superfície, i és explotat per a l’exportació i com a combustible. La República Democràtica del Congo és un dels principals subministradors de fustes de qualitat, però, en contrast amb l’extensió arbrada (la sisena del món després de Rússia, el Canadà, el Brasil, la Xina i els EUA), pel que fa a la producció de fusta ocupa el dotzè lloc (l’1,5% mundial). La ramaderia, concentrada a les regions de Katanga i Kivu, al NE, és insuficient. També cal destacar la pesca fluvial. Els recursos miners són uns dels més importants del món, però a causa d’unes infraestructures insuficients i, sobretot, de la inestabilitat política (en part, també, resultat de les disputes pel seu control) es troben subexplotats (en 1987-95 la producció minera, disminuí, amb relació al PIB, a raó d’un 17% anual). Els anys vuitanta, Zaire era en el sisè lloc mundial pel que fa a la producció de coure localitzat a la regió de la Katanga meridional (Kolwezi, Ruwe, Musonoi, Kambove, Likasi). La República Democràtica del Congo és el primer productor mundial de cobalt (té el 65% de les reserves mundials), i el 1997 era el quart productor mundial de diamants (els anys vuitanta havia ocupat la primera posició, amb la quarta part de la producció), amb mines a Kasai (Tshikapa i Mbuji-Mayi). També són molt importants els jaciments de manganès, urani, or, radi, zinc, argent, estany, cadmi, tungstè i germani. A la costa, hom extreu petroli de la plataforma continental, destinada a l’exportació, bé que el país ha d’importar combustible. L’electricitat és gairebe en la seva totalitat d’origen hídric. Destaquen les dues grans centrals hidroelèctriques d’Inga (al riu Congo). L’activitat industrial és lligada bàsicament a la transformació de minerals i productes agrícoles, i es concentra a la zona de Kinshasa i a Katanga. Es destaquen la metal·lúrgia del coure, el plom, el zinc, l’estany, el cobalt i el cadmi, i les indústries químiques (petroli refinat, gas manufacturat, àcids sulfúric i oleic, sabó), alimentàries (sucre, oli, cervesa i begudes), del tabac, tèxtils (cotó), del calçat i la pell, de la fusta i del ciment. Les comunicacions són deficients: la xarxa viària és formada per 154 000 km de carreteres (1996), gairebé totes sense asfaltar, i unes vies fèrries (5.138 km) que tenen com a missió principal comunicar els trams navegables dels rius interromputs pels ràpids al curs baix del Congo. Per tal d’allargar aquesta línia fins a Banana, l’únic port de façana oceànica, hom travessà (1983) l’estuari del Congo amb el pont penjat més ample del món, per a ferrocarril i carretera. També són notables les línies que comuniquen amb Zàmbia, Tanzània (sortida a l’Índic) i el port angolès de Lobito, a l’Atlàntic. La comunicació tradicional, però, es fa per vies navegables, en total uns 15.000 km. L’eix principal és el Lualaba-Congo-Zaire. El port principal és Kinshasa. El comerç internacional és, des de la dècada del 1990, deficitari a causa de l’elevat grau de conflictivitat que ha deteriorat les activitats extractives i industrials. Les importacions consisteixen en béns d’equipament i de consum. El 1999 Sud-àfrica fou el principal proveïdor (22%), seguit de Bèlgica (16%), Zàmbia (5,3%) i França (4,6%). Al voltant del 90% de les exportacions són minerals; d’aquest percentatge, un 60% correspon als diamants, que són seguits del petroli (12%), el cobalt (8%) i el coure (5%). El 10% restant és format per productes agraris. Bègica i Luxemburg són, amb gran diferència, els principals destinataris de les vendes (65%). Després d’un període brillant (1967-74), amb un PIB que creixia el 7% anual, la política de “zairització”, originà una decadència crònica els anys següents. El descontrol de la inflació, l’exhauriment de les finances públiques i la fugida de les inversions estrangeres provocà la suspensió dels ajuts de l’FMI i del Banc Mundial el 1994. Des del 1990 fins a l’enderrocament del règim de Mobutu (1997) el PNB minvà a un ritme del 9% anual. Bé que el nou règim ha reprès els contactes amb els organismes financers internacionals, la inestabilitat política i els conflictes armats subsegüents, l’extensió de la corrupció i el llast de l’anterior administració (que generà un deute extern que gairebé triplicava el PNB el 1998) dificulten enormement la recuperació del país. La moneda és el franc congolès, que substituí el zaire el 1998. El 2000 la renda per habitant era de 85 $, una de les més baixes del món.

La geografia humana i la societat

El desplaçament de la població és un dels efectes més de la violència que sacseja des de fa anys el país
© UN
La República Democràtica del Congo és poblada per diversos grups etnolingüístics. Els pertanyents al tronc bantú són els més nombrosos (2/3 de la població), que habita al centre i a les regions meridionals; les ètnies més importants són els lubes, els kongos, els mongos i els ruanda. Un altre grup important és el sudanès, estès a les regions septentrionals perifèriques (zandes, mangbetus, ngbakes). Menys importants són els grups nilòtics, al NE, i els pigmeus, habitants de la selva equatorial en progressiva regressió. La Republica Democrática del Congo és un país poc poblat, amb una densitat de 22 h/km2, per sota de la mitjana africana (26 h/km2). La distribució de la població, però, és molt desigual: així, mentre que la regió de Katanga té 11 h/km2, la regió del Baix Congo arriba als 48 h/km2 (1994). Tot i el poblament escàs, aquest país té un dels creixements de la població més elevats del món: el 1998 l’índex de creixement vegetatiu era del 31‰ (mitjana mundial: 13,5‰). La fortíssima natalitat (46,5‰) compensava amb escreix una mortalitat molt elevada (15,4‰), amb una esperança de vida de les més baixes del món, (47 anys), i en trenta anys (1977-97) féu augmentar la població un 60%. A la dècada del 1990, la incidència de la guerra i la sida sobre la població fou especialment dramàtica: d’una banda, el país rebé prop d’un milió de refugiats de Ruanda el 1994, i de l’altre, hom estima en més de dos milions el nombre de congolesos desplaçats o refugiats (1998) arran de les lluites subsegüents a l’enderrocament del règim de Mobutu. La República Democràtica del Congo és un dels estats del món on el percentatge d’infectats pel VIH és més elevat (prop de mig milió de persones el 1999). La majoria de la població és rural (70%); l’incipient moviment urbanitzador iniciat a la dècada del 1960 ha experimentat una forta aturada i fins i tot ha retrocedit (el 1980 la població urbana era del 35%). En canvi, la capital, Kinshasa, ha tingut un creixement desproporcionat: d’uns 2,380 milions el 1980 ha passat a 4,655 (1994), mentre que Lubumbashi i Mbuji-Mayi s’aproximen al milió. El 41% de la població és catòlica i el 32% protestant. Les religions indígenes i les confessions sincrètiques que combinen elements cristians i animistes representen el 25% dels practicants. Cap de les llengües autòctones hi és oficial; ho són l’anglès i el francès. Antiga colònia belga (Congo Belga), el 1960 accedí a la independència. En un cop d’estat perpetrat el 1965, Mobutu Sese Seko instaurà un règim de partit únic prooccidental i totalitari, i el 1971 donà al país el nom de Zaire, que es mantingué fins el 1996. Des de l’aleshores el país viu en una guerra civil, i no té unes institucions de govern clarament establertes. El 2000 fou creada una assemblea de govern de transició integrada per militars.

La història

La part més poblada del país, prop del litoral, formà part del regne del Congo. A les conques dels rius Kasai i Kwango, els lundes formaren també alguns regnes bantús a partir del segle XVII, i amb els lubes de l’actual Katanga s’estengueren cap al S i el SE, dedicats al comerç d’esclaus, sal, vori, coure, etc. Al llarg del segle XIX, a la sabana septentrional es formaren els regnes de Zandé i Mangbetu. A la segona meitat segle tingueren lloc les exploracions de David Livingstone, Verney Cameron (1873-75) i Henry M. Stanley (1874-77), gràcies al qual, a través de l’Associació Internacional de l’Àfrica Central, el rei Leopold II de Bèlgica assolí el control sobre un vast territori a la vall del Congo, reconegut el 1884 per la conferència de Berlín com a Estat Lliure del Congo, possessió personal de Leopold II. L’estat i les companyies comercials obtingueren extenses concessions territorials. Els francesos, dirigits per Brazza, s’instal·laren a la vora dreta del riu i formaren el Congo francès. Leopold II amplià els dominis a expenses de francesos, anglesos i portuguesos, fins que, el 1894, França i la Gran Bretanya n’aturaren l’expansió pel N i l’E. Pel S, Leopold II s’avançà a la British South Africa Company i li arrabassà Katanga (1891-94). Les atrocitats que comportaren les mesures per a amortitzar les despeses de capitals invertits en la colònia crearen un corrent d’opinió contrari al rei Leopold, el qual hagué de cedir el Congo a l’estat belga (1908). Fins els anys trenta els descobriments miners facilitaren la creació de centres urbans amb una població indígena estable, que originà una classe urbana. La mineria (coure, or, diamants, etc) esdevingué el motor de l’economia congolesa des del 1913, i malgrat la depressió mundial de 1929-30 es formà una potent estructura financera en mans dels europeus. Les reaccions de la població indígena foren reprimides enèrgicament, i l’oposició hagué d’adoptar sovint formes religioses (kimbanguisme, secta Kitawala, islamisme, etc). La Segona Guerra Mundial i, més tard, la guerra de Corea convertiren el Congo Belga en una de les reserves de primeres matèries més importants de les potències aliades, però la superexplotació i la marginació dels africans dels recursos i de la presa de decisions motivà revoltes i un moviment anticolonial que tingué les primeres expressions en associacions vinculades a l’església catòlica o en organitzacions d’origen tribal, com l’Associació dels Bakongo (ABAKO), que, liderada per Joseph Kasavubu vencé en les eleccions municipals a les ciutats principals. La independència de l’Àfrica francesa i la conferència d’Accra (1958) impulsaren el moviment emancipador. Molts dels nous partits independentistes tenien una base tribal, i només Patrice Lumumba aspirava a crear un estat unitari. Desterrats els dirigents principals de l’ABAKO, Lumumba assumí la direcció dels independentistes i creà el Moviment Nacional Congolès. El 1960 el govern belga decidí de concedir la independència a la colònia. Les eleccions del maig donaren el triomf a l’MNC de Lumumba. Kasavubu esdevingué cap d’estat i Lumumba de govern. El 30 de juny fou proclamada la independència del Congo. En la cessió de poders, els atacs a la població blanca i la intervenció subsegüent de forces belgues desencadenaren un conflicte d’implicacions internacionals: Katanga es declarà independent, amb el suport dels interessos belgues i britànics enfront dels franco—nord-americans. Kasavubu i Lumumba demanaren ajut a l’ONU, mentre que Albert Kalongi declarava l’estat independent de Kasai del Sud. Lumumba perdé les seves opcions polítiques (cooperació amb Bèlgica, neutralisme) i amenaçà de demanar ajut a l’URSS. El cap de l’exèrcit, el coronel Joseph Mobutu, féu un cop d’estat, dissolgué el parlament i creà un ‘col·legi de comissaris’ en lloc del govern. La regió oriental i Kivu romangueren fidels a Lumumba, sota la direcció d’Antoine Gizenga, però aquell fou assassinat a Katanga. Els països socialistes reconegueren el govern lumumbista, mentre que l’ONU i les potències occidentals sostenien el govern de Kasavubu i Joseph Ileo a Leopoldville, el qual sol·licità la intervenció de les forces de l’organització internacional, que liquidaren la resistència katanguesa, dirigida per Moïse Tshombé. El nou govern de Cyrille Adula maldà per reunificar i reorganitzar el país. Una revolta lumumbista a les regions orientals féu que Kasavubu nomenés M.Tshombé primer ministre (1964); aquest organitzà un cos de gendarmes katanguesos i de mercenaris blancs, que amb l’auxili de paracaigudistes belgues sufocaren la revolta. El 1965 el general Mobutu féu un nou cop d’estat i instaurà una dictadura. Restablí les relacions amb Bèlgica i nacionalitzà les grans companyies, bé que el control d’aquestes romangué en mans estrangeres. El 1971 canvià el nom de Congo pel de Zaire. El Mouvement Populaire de la Révolution (MPR) esdevingué partit únic, i el ‘mobutisme’ (barreja de nacionalisme, messianisme i africanisme), la doctrina oficial. La corrupció del règim, les oscil·lacions del preu del coure, el fracàs de la incipient industrialització, el dèficit exterior i la inflació originaren una forta crisi, agreujada per la situació mundial (1973-75), que augmentà la dependència del país envers els EUA, Bèlgica, França i Israel, i el 1977 sorgiren guerrilles revolucionàries a Katanga (que rebé el nom de Shaba durant el règim de Mobutu) i a la de Kivu i s’hi produïren invasions guerrilleres (1977 i 1978). El règim de Mobutu només es mantingué gràcies al suport militar del bloc occidental, que l’obligà a iniciar una discreta obertura (constitució del 1978), la qual, tanmateix, no alterà l’autoritarisme bàsic del règim. Acusat per nombroses organitzacions internacionals de violar els drets humans i enfrontat a una oposició creixent, Mobutu concedí una amnistia (1983) i relaxà la repressió sense efectuar, però, modificacions substancials al seu règim. El 1984 l’oposició dugué a terme diversos atemptats i forces rebels ocuparen la ciutat de Moba durant dos dies. Reelegit el 1985, Mobutu concentrà poders en la seva persona. El 1987 tingueren lloc eleccions al Consell Legislatiu Nacional i, simultàniament es formà un govern a l’exili compost de diversos grups de l’oposició. Les relacions amb els països fronterers, especialment amb Angola i Tanzània, foren tenses aquests anys per la presència de refugiats i per l’activitat de les respectives guerrilles antigovernamentals que utilitzaven el territori veí per a protegor-se, i el 1985 el Zaire i Angola es comprometeren a no donar suport als rebels de la part contrària. El 1983 Mobutu envià el 1983 tropes de suport al règim del Txad de Hissene Habré. Entre 1984 i 1986 el Zaire fou suspès de l’OUA per donar suport a l’annexió del Marroc del Sàhara Occidental. El 1989 Mobutu aconseguí un important èxit en tancar un acord amb el FMI pel qual refinançà el deute exterior en canvi del control de la inflació i de la despesa pública, però el descedns en el preu de les exportacions incidí negativament en l’economia. Diversos episodis, d’altra banda (entre els quals el tancament de més de 400 comunitats religioses, cosa que provocà un enfrontament amb l’Església Catòlica) qüestionaven les promeses de reforma del règim. Les manifestacions estudiantils a Lubumbashi i a d’altres ciutats, a les quals es posà fi amb la matança de molts estudiants (maig del 1990), significaren una nova ruptura amb Bèlgica. Mobutu intentà finalment, a l’octubre, sortir de la crisi amb l’anunci d’un multipartidisme total. Immers en una profunda crisi econòmica que posà al país al límit de la desintegració, el president Mobutu féu tots els possibles per mantenir-se al poder, tot i l’evident rebuig popular. La convocatòria d’una conferència nacional no fou sinó una maniobra dilatòria, perquè, a l’hora de la veritat, Mobutu boicotejà totes les decisions de l’Alt Consell de la República (HCR, el govern emanat de la conferència). Étienne Tshisekedi, el primer ministre nomenat per la conferència, fou ben aviat destituït per Mobutu, i, malgrat que ni l’HCR ni la comunitat internacional acceptaren el cessament, el dictador designà un nou govern. La duplicitat entre les autoritats nomenades per Mobutu i per la conferència agreujà la ingovernabilitat del país. El caos s’imposà: les zones perifèriques anaren desvinculant-se de la capital, i a regions com Kivu i Katanga es multiplicaren els conflictes ètnics. L’economia caigué en picat: disminuí la producció minera, la corrupció augmentà, la inflació es disparà fins al 8 800% anual, i es deixaren de pagar els salaris dels funcionaris. Per tal de superar aquesta situació, es designà primer ministre Kengo Wa Kondo, un seguidor de les doctrines de l’FMI que intentà reestructurar les finances. Però l’intent d’ajustament es veié pertorbat per l’arribada, el 1994, de centenars de milers de refugiats ruandesos, que estengueren la guerra entre els hutus i els tutsis a territori zairès. El 1997 l’exèrcit no pogué aturar l’ofensiva de l’Aliança de Forces Democràtiques per a l’Alliberament del Congo-Zaire, dirigida per Laurent Kabila i els seus guerrillers banyamulengues, que al mes de maig entraren a Kinshasa i deposaren el règim mobutista. El líder rebel Kabila, s’autoproclamà nou president del país i assumí també les funcions de primer ministre. Mobutu fugí a l’exili amb el seu sèquit i la seva immensa fortuna. La victòria de L.D. Kabila, però, no hauria estat possible sense l’ajut militar de països com Ruanda, Angola o Uganda, cada un dels quals hi perseguia interessos propis. Un cop al poder, Kabila canvià el nom del Zaire pel de República Democràtica del Congo (RDC). Tot i la promesa d’un procés de transició que portés a l’elaboració d’una nova constitució i eleccions per a l’abril del 1999, aquestes no se celebraren, i, en canvi el poder del nou cap d’estat tendí cap a la centralització i l’autoritarisme. Les diverses faccions protegides darrere del seu govern no foren mai homogènies i crearen una sensació de caos i malestar compartida per la població, que, en un principi, havia dipositat les seves esperances en Kabila. El nou president tampoc no establí bones relacions amb les potències occidentals ni amb les institucions financeres internacionals, que no li donaren cap tipus de suport econòmic important. En un intent de demostrar davant la comunitat internacional que el seu govern no consentia les persecucions de refugiats hutus al seu territori, a l’agost del 1998, L.D. Kabila decidí expulsar les tropes ruandeses que encara romanien a la RDC des de la seva arribada al poder. La conseqüència immediata foren motins a Kinshasa, ràpidament sufocats, i a la província de l’est, Kivu, reforçats per Ruanda, juntament amb Uganda, els senyors de la guerra locals i partidaris de Mobutu Sese Seko. Aquesta rebel·lió, tot i ser de perfils polítics inconnexos, tingué una enorme transcendència per la quantitat de països implicats. Amb diferents interessos -que van des de declaracions de preservar la pròpia seguretat, foragitar rebels i guerrilles autòctons, fins a afanys econòmics-, s’hi trobaven implicats, d’una banda, Angola, Namíbia, Zimbàbue i el Txad fent costat a L.D. Kabila, i de l’altra, Ruanda i Uganda, juntament amb els senyors de la guerra locals i líders polítics, cabdills i militars organitzats en l’Agrupació per un Congo Democràtic (RCD). Les diverses temptatives de conciliació dutes a terme amb la mediació de l’ONU i l’OEA culminaren pel juny del 1999 a la cimera de Lusaka (Zàmbia), en la qual els diversos contendents pactaren un alto el foc i l’inici de negociacions. No obstant això, al llarg de l’any 2000 es reprengueren les hostilitats. Pel gener del 2001, enmig d’una gran confusió, Kabila fou assassinat durant un cop d’estat i, pocs dies després, li succeí el seu fill Joseph Désiré, el qual, per mediació de les Nacions Unides, establí negociacions de pau amb els grups opositors i al febrer del 2001 signà un acord de pau amb més de 150 líders de grups ètnics locals. A l’abril del 2002 el govern congolès signà un acord de pau amb la milícia del Moviment per a l’Alliberament del Congo (MAC), que rebia el suport d’Uganda, en canvi de la participació en el govern. El principal grup de suport ruandès, l’Agrupació per un Congo Democràtic (ACD), rebutjà l’acord. Malgrat tot, al juliol, Ruanda i la República Democràtica del Congo acordaren un pacte per a la retirada de tropes ruandeses a l’E del país en canvi del compromís de les autoritats congoleses de perseguir els responsables de les matances de tutsis que es refugiaven al seu país. En les ulteriors negociacions celebrades a Pretòria (setembre-desembre), el govern i els líders del MAC i l’ACD signaren un tractat de pau pel qual s’instituïa un govern provisional de dos anys de durada amb participació d’ambdós grups, a la fi del qual se celebrarien eleccions generals. Tot i aquests progressos, el país continuà fora de control, amb enfrontaments intermitents entre grups paramilitars, que sovint responien a divisions ètniques, en bona part motivats pel control dels jaciments d’or, diamants i coltan (mineral utilitzat en la fabricació de telèfons mòbils, especialment abundant en territori congolès), i l’explotació i el tràfic d’aquests minerals. Així, a l’abril del 2003 (el mateix mes que Kabila signà la nova constitució) tingueren lloc a Bunia (regió d’Ituri) enfrontaments interètnics que causaren prop de 300 morts. Aquesta massacre i l’estat de violència generalitzada comportaren l’enviament, el mes següent, d’una força de pacificació de l’ONU integrada per tropes franceses. A l’agost es constituí el govern provisional, amb els vicepresidents del MAC i de l’ACD, sobre el qual pesaven acusacions de crims de guerra. Al desembre tingué lloc l’ingrés de les milícies del MAC i l’ACD en l’exèrcit regular. Entre el març i el juny del 2004, hi hagué una sèrie d’atacs de grups rebels, atribuïts també a un confús intent de cop d’estat. Des del 1998, any en què esclatà la guerra civil, hi ha hagut al país uns tres milions de víctimes mortals, ja sigui per accions bèl·liques, fam o malalties. Al juliol del 2004 el Tribunal Penal Internacional anuncià la primera investigació dels crims de guerra comesos en el decurs conflicte. Malgrat la continuació de la situació de caos i violència, al maig del 2005 fou aprovada una constitució consensuada entre diversos grups anteriorment enfrontats. Malgrat el treball dels 17.600 efectius de la Missió de les Nacions Unides al Congo (MONUC) per a consolidar la normalització política, els combats amb faccions lendus (FNI) i hutus (FDAR) prosseguiren durant tot l’any. Però els avenços es consolidaren amb les eleccions presidencials celebrades el 2006, que enfrontaren Joseph Kabila i Jean-Pierre Bemba. La segona volta, celebrada a l’octubre, donà la presidència a Kabila, candidat de l’Aliança per la Majoria Presidencial (AMP) i fill del president assassinat Laurent Kabila. Al llarg del 2007 tingueren lloc combats a la província de Kivu Nord entre l’exèrcit i les forces de l’exgeneral tutsi Laurent Nkunda, aliat del president ruandès Paul Kagame i dirigent del Congrés Nacional per a la Defensa del Poble (CNDP), que causaren centenars de morts i l’èxode de milers de persones i que tingueren els enfrontaments ètnics entre rebels hutus i tutsis com a escenari. Els combats obligaren a reforçar la Missió de les Nacions Unides (MONUC). Paral·lelament, el president Kabila aconseguí consolidar-se en el poder, mantenir el creixement econòmic i rebre del govern xinès un préstec de 5.000 milions en canvi de concessions en explotacions mineres, principal actiu del país. El 2008, el general Nkunda —que reclamava millor tracte als tutsis congolesos i l’expulsió dels rebels hutus establerts a l’est del Congo des del genocidi de Ruanda del 1994— estigué a punt de prendre el control de la ciutat de Goma, però acceptà la petició de retirada cursada per l’ONU. Els combats tornaren a provocar desenes de morts i milers de desplaçats, enmig de la denúncia de múltiples violacions dels drets humans. La crisi, una vegada més, no arribà a Kinshasa, on Kabila remodelà el govern. L’excandidat Jean-Pierre Bemba fou detingut acusat de crims de guerra pel Tribunal Penal Internacional i l’economia experimentà un creixement del 9,1% segons l’FMI, gràcies a les fortes inversions en mineria i obres públiques. Al gener del 2009 la situació prengué un nou gir, en bona part arran de les pressions internacionals, que, tement una nova desestabilització a la zona, forçaren un acord entre Ruanda i la República Democràtica del Congo, quan, en una operació conjunta, ambdós països iniciaren una ofensiva contra els rebels hutus a l’est de la República Democràtica del Congo i, el mateix mes, Nkunda fou detingut per les autoritats ruandeses.

Llegir més...