Ben comunicada, és un centre comercial important: té indústries alimentàries, del cuir, tèxtils (mantes), del vi i de la ceràmica. És seu episcopal. Habitada ja pels vacceus, fou més tard romanitzada i convertida en nucli de comunicacions: hi passava la via Argenta, que anava de Mèrida a Astorga, i la que unia Saragossa i Braga. El nom de Zamora arrenca possiblement de l’època goda. Durant l’edat mitjana fou anomenada també Medina Zamorati , i en algunes ocasions Numància ./>Durant la reconquesta fou un baluard fronterer molt valuós. Després de la seva restauració (893), feta fer per Alfons III, Almansor la devastà (988), si bé posteriorment n'emprengué la repoblació i la fortificació (999). Ferran I de Castella la donà a la seva filla Urraca. Alfons VI de Castella-Lleó restablí (final del s. XI) la seu episcopal, creada el 905. Ocupada pels portuguesos partidaris de Joana la Beltraneja, fou recuperada per Ferran el Catòlic (1476), durant el regnat del qual assolí la màxima esplendor. Prengué part en la guerra de les Comunitats, guiada pel seu bisbe, Antonio de Acuña. Conserva restes de les muralles (s. XI-XII), amb portes notables, com la de Doña Urraca. La catedral, romànica (1151-74), és de tres naus, amb un original cimbori bizantí i capçalera gòtica afegida (1496-1506). Altres esglésies romàniques són la de Santiago de Burgo, la Magdalena, Santa María de la Horta, etc. Dels edificis civils cal destacar el Palacio de Los Momos (actual palau de justícia), l’Hospital de la Encarnación, amb rics teginats mudèjars, i l’ajuntament (s. XVII).
Vista de les muralles i de la catedral romànica de la ciutat de Zamora
© Arxiu Fototeca.cat