La capital és Zanzíbar. És una illa plana, constituïda al sector occidental per un baix coral·lí quaternari, mentre que al sector oriental és formada per una estructura geològica semblant a la plana litoral de Tanganyika, i té una altitud superior (216 m a Mazingini). El clima és tropical humit, amb pluges que assoleixen entre 1 500 mm i 2 000 mm anuals, i les temperatures són més suaus que al continent. La població (226 h/km2 [1988]) viu de l’agricultura: cocoters, bananers, cafè, tabac, clavell d’espècia, ananàs i altres productes tropicals. El principal nucli urbà és la capital. És poblat, sobretot, per bantús, amb una minoria important d’àrabs i asiàtics. Islamitzada a partir del s. X, els portuguesos ocuparen l’illa (1503) i la convertiren en una de llurs bases principals, arrabassaren als àrabs el comerç de l’or i hi romangueren fins al s. XVII, que foren expulsats del golf Pèrsic. A mitjan s. XVII el soldanat d’Oman hi creà un soldanat nominalment vassall. En 1832-40 el soldà de Masqat traslladà la capital a Zanzíbar, des d’on estengué la penetració àrab a l’interior d’Àfrica. Zanzíbar esdevingué el centre mercantil (esclaus, vori, teixits, armes, eines, etc) de tot l’Àfrica oriental, així com un important productor d’espècies. El soldà Bargash (1870-88) obrí Zanzíbar a la influència britànica, la qual aconseguí la clausura del gran mercat d’esclaus (1873). El 1890 els britànics establiren un protectorat a l’illa, esdevinguda colònia el 1913. Les lluites entre l’aristocràcia àrab, la burgesia índia i el proletariat negre marcaren el pas a la independència. El bantú Partit Afro-Shirazi (PAS) guanyà les eleccions del 1957 i el 1963, però el Partit Nacional de Zanzíbar (proàrab) es coalitzà amb els partits d’esquerra i formà govern. Al desembre del 1963 Zanzíbar obtingué la independència, i unes setmanes més tard una revolta militar de signe antiàrab i antiindi enderrocà el soldanat acabat de reinstaurar. Hom establí un règim republicà dominat pel PAS i part de la comunitat àrab fou exterminada o expulsada. El 1964 el nou règim pactà la unió amb la veïna Tanganyika, unió que donà lloc al nou estat de Tanzània, en el qual Zanzíbar, juntament amb l’illa de Pemba, formà la regió autònoma de Zanzíbar. Malgrat que els termes de la unió preveien l’establiment d’un parlament autònom per a Zanzíbar (en vigor des del 1979) i la presidència de la regió s’associava a la vicepresidència de Tanzània, hom no pogué evitar un creixent descontentament, protagonitzat per la comunitat islàmica i que també afectà el partit únic de Zanzíbar, el PAS (fusionat el 1977 amb el partit únic tanzà, TANU, en el Partit Revolucionari de Tanzània, PRT), les tensions a l’interior del qual precipitaren la dimissió del president (1984). El 1988, arran de les creixents dissensions, fou suspès temporalment el parlament de Zanzíbar i el govern tanzà envià tropes a l’illa per a evitar una insurrecció secessionista. La tensió es disparà de nou el 1992, quan Zanzíbar s’uní unilateralment a l’Organització de la Conferència Islàmica, de la qual fou forçat a retirar-se el 1993. En les primeres eleccions democràtiques de Tanzània (1995) el PRT guanyà per un estret marge l’opositor Front Cívic Unit. En les eleccions del 2000, les irregularitats, el frau i la violència posaren en dubte la pretesa victòria del PRT, i s’intensificà la repressió oficialista sobre l’oposició, política que ha provocat la fugida de prop de dos mil zanzibaresos a Kenya.
La catedral de Zanzíbar, construïda a l’antiga plaça de venda d’esclaus
© Fototeca.cat