Signà el tractat de Veliki-Luki (juliol del 1812), en el qual el tsar reconeixia la legitimitat de les corts de Cadis, i el que incorporava Espanya a la Santa Aliança (maig del 1816). De Rússia passà com a ambaixador a Constantinoble (1820-23) i a Londres. Fou secretari d’estat (1824-25), i ambaixador a Dresden i a Londres. L’1 d’octubre de 1832, després dels fets de La Granja, Maria Cristina li encarregà que formés nou govern; confirmat en el càrrec a la mort de Ferran VII (setembre del 1833), continuà la seva política, anomenada de despotisme il·lustrat i que consistia a mantenir les institucions tot introduint reformes liberals, a més d’una amnistia i de la depuració de l’exèrcit (separació dels oficials absolutistes). Zea presentà el manifest del 14 d’octubre (1833), que pretenia de reconciliar reialistes i liberals sota les lleis fonamentals del regne.
Combatut per tothom, en un moment que la guerra civil ja era un fet, deixà el govern a Martínez de la Rosa (14 de gener de 1834) i es traslladà a Anglaterra. A aquesta seva etapa de govern correspon el decret de la divisió territorial del regne en províncies (30 de gener del 1833) i el de la lliure contractació del treball (gener de 1834). Encara figurà en el ministeri del comte Cleonard (dies 19 i 20 d’octubre de 1849), anomenat el “ministeri llampec”.