i Zeus | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Zeus

Ζεύς (el)
Ζεύς (el)
Cap de Zeus (Museu d’Olímpia)
© Corel Professional Photos
mitologia mit
Déu de la mitologia grega.

Portat pels indoeuropeus que s’establiren a l’Hèl·lade i documentat en els texts micènics, tant en els poemes homèrics com en Hesíode ja té una posició preeminent entre els déus; al llarg de la cultura grega conserva aquesta posició, contrastable tant en la literatura com en l’abundància de llocs destinats al seu culte. A l’època hel·lenística hom troba, vinculada a ell, una tendència intel·lectual vers el monoteisme, perceptible sobretot en ambient estoic (per exemple Cleantes). Fill de Cronos i de Rea, el seu pare solia empassar-se tots els fills que tenia, en néixer; Rea li estalvià Zeus, quan nasqué, i el confià a unes nimfes —segons versions, a Creta o a l’Arcàdia—, que el criaren en una cova. Es crià, doncs, d’amagat, i, ja gran, destronà el seu pare. Els mites referents al seu naixement semblen remarcar la importància de la religió mediterrània: la deessa-mare, les nimfes, la cova i una mena de genis que ballaven i feien soroll a fi que Cronos no sentís els plors del seu fill, quan era infant. Primitivament, és gairebé segur que Zeus era un déu del cel, i possiblement ell i Posidó tingueren un paper importantíssim en la “masculinització” de la religió grega d’època històrica, en tensió amb els models femenins de la religió mediterrània que els indoeuropeus trobaren a Grècia en arribar-hi. Des de l’època arcaica, Zeus és una divinitat especialment vinculada a l’evolució del sentiment ètic dels grecs: conceptes com el de “justícia” són lligats al seu àmbit, ja des d’Hesíode, i ell és el responsable de l’ordre moral del món en l’elegia de Soló ; en aquest sentit, hom pot considerar que la seva importància culmina en la tragèdia d’Èsquil. Aquesta especialització contrasta, als ulls dels moderns, amb la dificultat de confrontar les exigències del rigor moral que és demanat i formulat en aquests texts amb les distintes llegendes narrades sobre Zeus mateix; sobretot les referents a les seves nombroses infidelitats conjugals que, d’altra banda, semblen multiplicades per tal de remarcar la gelosia d' Hera , la seva muller. Els grecs, en general, es mostren atrets per aquesta mena d’històries, amb totes les seves vicissituds de caire romàntic. Podria ésser que fossin només metàfores del seu poder les metamorfosis que el pare dels déus —com és sovint anomenat— encarna en alguna d’aquestes aventures (el rapte d’Europa, etc.). Aquesta dimensió —més laica i potser també més popular— de la seva figura dominà, més enllà d’àmbits reduïts, en època hel·lenística, i fou aprofitada per la crítica posterior de la religiositat hel·lènica. D’aquesta època data també l’expansió per l’Orient mediterrani del seu culte, contaminat aleshores amb sincretismes que aconseguiren molta extensió (Zeus-Serapis, etc.).

Col·laboració: 
CMi
Llegir més...