i llei de Zipf | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

llei de Zipf

lingüística ling
Llei establerta pel psicòleg i psicolingüista nord-americà George Kingsley Zipf (1902-50), que estableix la relació entre la complexitat dels fonemes i llur freqüència: la complexitat dels fonemes i, semblantment, la longitud dels mots és inversament proporcional a llur freqüència.

Aquesta llei respon al principi del mínim esforç dels usuaris de la llengua. Segons aquest principi, la llengua ideal per al parlant fóra la formada només per un sol mot, mentre que per al qui escolta ho fóra la que posseís per a cada significació un mot diferent. En realitat, hi ha sempre un compromís entre aqueixes dues tendències, que Zipf descriu gràficament amb un sistema de coordenades en el qual les abscisses representen l’ordenació decreixent dels mots-tipus segons llur freqüència habitual, i les ordenades, la freqüència efectiva dels mots. La corba tendeix a confondre's amb la diagonal, és a dir, només un nombre relativament baix de mots és molt freqüent en la llengua; la major part dels mots són de freqüència baixa, sensiblement igual per a tots. Així, representant per r el rang dels mots-tipus i per f llur freqüència efectiva, tenim la fórmula: r × f = constant. Aplicant aquesta llei de Zipf a la fonologia, Trubetskoj formulà aquesta altra: dels dos termes d’una oposició privativa, el terme no caracteritzat apareix més sovint en la cadena parlada que el terme caracteritzat.

Col·laboració: 
ArQ
Llegir més...