i Émile Zola | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Émile Zola

Émile Zola , per Édouard Manet
© Fototeca.cat
literatura lit
Novel·lista francès.
París, 2 d’abril de 1840 — París, 29 de setembre de 1902

Després de la seva adolescència i joventut, a Ais de Provença, on conegué Cézanne, i d’estudis de grau mitjà, fou cap del servei de publicitat de l’editorial Hachette, feina que abandonà per a consagrar-se totalment al periodisme i a la literatura. Des dels primers articles de crítica literària mostrà una gran admiració per H.de Balzac i G.Flaubert, i pregonà un tipus de literatura analítica que tingués en compte els principis científics i que, alhora, tractés de representar tots els aspectes de la realitat. Després de la publicació de certes obres encara inspirades per una concepció romàntica de la novel·la, bé que ja amb trets del seu futur estil, com Thérèse Raquin (1867), Les mystères de Marseille (1867), etc, començà la publicació d’una obra cíclica (inspirada en la Comèdia humana ), en la qual pretengué d’aplicar les teories dels doctors P.Lucas i Ch.Letourneau sobre les lleis de l’herència i la fisiologia de les passions. Així, Les Rougon-Macquart (1871-93) és, segons el subtítol, la “història natural i social d’una família sota el segon Imperi”. Construïda entorn d’una intriga violenta, amb personatges de trets acusats, a vegades fins a la caricatura, dóna una visió patètica dels diferents estaments de la societat: el món petitburgès de les ciutats de províncies ( La fortune des Rougon , 1871), el París miserable ( L’assommoir , 1877), la guerra ( La Débâcle , 1892), el món de les mines ( Germinal , 1885), dels pagesos ( La terre , 1887), etc. A partir de Germinal , sobretot, es fa palesa la ideologia, cada vegada més pronunciada, cap al socialisme, tendència que apareix clarament en el cicle de les ciutats: Lourdes (1894), Rome (1896), Paris (1897), i més encara a Les quatre Evangiles (1899-1903; el darrer, inacabat), obra en què es fa sensible l’evolució de l’autor des del realisme pessimista del començament fins al messianisme dels darrers anys. Per la seva intervenció en el cas Dreyfus, amb un manifest a la premsa (1898), fou processat i s’exilià a Anglaterra fins el 1899. Morí tres anys després, en circumstàncies no gaire clares. Ultra la seva obra de novel·lista, deixà uns quants volums de contes, i sobretot texts teòrics, on definí meticulosament la ideologia i l’estètica del naturalisme , com en Le roman expérimental (1880).

L'obra d'Émile Zola als Països Catalans

Als Països Catalans, la introducció de l’obra de Zola es dugué a terme tant en articles sobre el naturalisme —sovint en nuclis modernistes— com en traduccions de la seva obra literària ( L’atac del molí , aparegut a L’Avenç el 1884) i política. Defensat i impulsat per crítics com Josep Yxart i Joan Sardà, influí, a través d’aquests, en alguns aspectes de l’obra novel·lística de Narcís Oller (entre d’altres); la vinculació d’aquest amb l’autor francès es féu personal amb el pròleg que Zola escriví per a la versió francesa (d’Albert Savine, 1885) de La papallona . El 1884 Eduard Vidal i Valenciano i Rossend Arús estrenaren llur versió castellana per al teatre de L’assommoir ; en català, A.Bulbena i Tusell publicà les versions Com moren les gents (1904) i Les darreries d’una viuda. La fi d’un minyó pobre (1907). Són nombroses les edicions —algunes d’immediates a l’aparició dels originals francesos— que es feren en castellà a Barcelona, especialment després de l’èxit popular de Germinal . També se'n feren algunes edicions a València.

Col·laboració: 
AVM
Llegir més...