i abat | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

abat

substantiu masculím
Cristianisme
cristianisme crist i història eclesiàstica hist ecl
Superior, a la majoria d’ordes monàstics i canonicals, d’un monestir o d’una col·legiata, que ha rebut una benedicció solemne especial, a la qual va annexa la facultat de conferir ordes menors als seus subordinats i de consagrar altars.

El nom (de l’egipci apa i l’arameu 'abbā ; en llatí, abbas ), que significa ‘pare’, fou donat ja al s IV als grans anacoretes d’Egipte i de Síria per designar una certa paternitat espiritual. Jeroni protestà d’aquesta usurpació per part d’alguns monjos del nom que, segons el Nou Testament, Crist volia només per al Pare celestial. Això no obstant, les versions llatines de texts orientals difongueren el mot abbas entre els ambients monàstics d’Occident. Poc temps abans del 500 començà a designar el prepòsit o superior d’una comunitat religiosa. A partir de la regla de sant Benet, l’abat era elegit pels monjos; amb moltes excepcions, però, tant pel costum de designar-se l’abat morent el propi successor com per la imposició d’una persona per part de la jerarquia eclesiàstica o dels possessors laics. La benedicció de l’abat —senzilla al s VI— s’anà transformant, a partir del s X, en una imitació de la consagració episcopal, tot i no conferir cap sagrament. Els abats, que gaudien sovint de grans rendes i possessions feudals, s’equipararen als bisbes fins i tot en les insígnies pontificals: bàcul, anell, pectoral, ornaments i mitra. La potència econòmica de les abadies i llur inserció dins el règim feudal provocà la cobejança dels reis merovingis i carolingis, que nomenaren abats seculars i fins abats laics o abacomtes , que n'usufructuaren les rendes. Les reformes de Benet d’Aniana (817), de Cluny (s X-XII) i els moviments congregacionals (s XII-XV) no impediren que, a partir del s XV, papes i reis nomenessin abats comendataris. Des de l’edat mitjana l’abadiat fou conferit cada vegada més sovint (llevat en algunes congregacions) a membres de la noblesa. No fou fins a mitjan s XIX que hom retornà al sistema antic de l’elecció del suposat més digne, reforma impulsada, entre altres, pel benedictí dom Guéranger, abat de Solesmes. Fins al s XI no era comú que tots els abats fossin sacerdots. Els abats participaren en els darrers concilis visigòtics; posteriorment obtingueren veu en alguns concilis ecumènics.

Col·laboració: 
AMM
Llegir més...