i ablatiu | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

ablatiu

substantiu masculím
Gramàtica
gramàtica gram
Cas de la declinació de l’indoeuropeu que ha perdurat en algunes de les llengües que en procedeixen, el nom del qual és aplicat també a casos semblants de llengües d’altres troncs.

L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e : la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica. En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu; en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu. L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus: l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu. Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma -od indoeuropea i el procediment s’estengué, per analogia, als temes en -a, -i, -u. La -d que seguia la vocal llarga desaparegué al començament del s II aC. Els altres ablatius de singular llatins són, en realitat, locatius amb desinència -ǐ, -ě o amb desinència zero . En plural la desinència d’ablatiu, comuna a la de datiu, presenta dos tipus: els mots de la segona declinació adaptaren la terminació d’un instrumental indoeuropeu en -ois i la resta dels temes prolonguen el morfema indoeuropeu sota la forma -bǔs que en els temes consonàntics prengué una vocal de sosteniment. La significació de l’ablatiu llatí, fortament contextual, acumula la dels tres casos sincretitzats, i la funció que exerceix en el discurs equival a la de la categoria lèxica d’adverbi. Pot funcionar amb preposició o sense: en el primer cas la preposició neutralitza la funció distintiva casual del morfema (que es redueix a resoldre la de nombre) i aporta un cert color lèxic al sintagma. Tot i que les llengües romàniques han abandonat (excepte en el pronom) la flexió casual i deriven les formes nominals a partir dels acusatius, hom ha assenyalat, en català, restes d’algun ablatiu llatí: el sufix adverbial -ment (de mente ), certs composts com mantenir (de manu tenere ) i en la toponímia: Banyuls (de Balneolis ).

Col·laboració: 
JMP
Llegir més...