L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e: la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica. En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu; en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu. L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus: l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu. Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma -od indoeuropea i el procediment s’estengué, per analogia, als temes en -a, -i, -u. La -d que seguia la vocal llarga desaparegué al començament del s II aC. Els altres ablatius de singular llatins són, en realitat, locatius amb desinència -ǐ, -ě o amb desinència zero. En plural la desinència d’ablatiu, comuna a la de datiu, presenta dos tipus: els mots de la segona declinació adaptaren la terminació d’un instrumental indoeuropeu en -ois i la resta dels temes prolonguen el morfema indoeuropeu sota la forma -bǔs que en els temes consonàntics prengué una vocal de sosteniment. La significació de l’ablatiu llatí, fortament contextual, acumula la dels tres casos sincretitzats, i la funció que exerceix en el discurs equival a la de la categoria lèxica d’adverbi. Pot funcionar amb preposició o sense: en el primer cas la preposició neutralitza la funció distintiva casual del morfema (que es redueix a resoldre la de nombre) i aporta un cert color lèxic al sintagma. Tot i que les llengües romàniques han abandonat (excepte en el pronom) la flexió casual i deriven les formes nominals a partir dels acusatius, hom ha assenyalat, en català, restes d’algun ablatiu llatí: el sufix adverbial -ment (de mente), certs composts com mantenir (de manu tenere) i en la toponímia: Banyuls (de Balneolis).
m
Gramàtica