absis

m

Arquitectura

Absis 1) de planta quadrangular amb absidioles de ferradura, de Sant Quirze de Pedret (segle X); 2) de planta trilobulada, de Sant Pere de Terrassa (segle IX); 3) de planta quadrangular exteriorment i de ferradura a l’interior, de Santa Maria de Terrassa (segle X); 4) de planta semicircular amb edicles a l’interior, de Santa Maria de Roses (segle XI); 5) de planta composta d’absidioles poligonals, de la Catedral de València (segle XIII)

© fototeca.cat

Construcció adossada a la nau o a les naus d’una església.

Els absis, com a lloc d’honor, començaren a tenir veritable importància a les basíliques i altres edificis públics romans. A causa de la seva forma d’edicle foren considerats com a lloc d’honor de la sala i reservats als magistrats, als presidents d’assemblees i a les estàtues de personatges importants.

Després de l’edicte de Milà establert el 313 per Constantí I i Licini, les basíliques passaren a ésser edificis destinats al culte cristià, i hom instal·là a l’absis el presbiteri amb l’altar. Aquesta disposició, amb lleugeres modificacions, ha perdurat fins avui.

L’absis ha estat objecte d’una atenció especial tot al llarg de la història de l’art, tant pel que fa a la construcció com a l’ornamentació.