L’adulteri ha sofert al llarg dels temps una complexa evolució en la seva consideració moral i social. A les societats primitives, l’adulteri no era considerat com a delicte, sinó com una simple impuresa d’ordre sobrenatural (tabú) amb independència de tot judici moral. Tanmateix, en algunes societats com les polinèsies, la relació sexual de la muller amb una persona que no sigui el seu marit pot arribar a ésser considerada com una pràctica d’hospitalitat. A l’Índia, en els temps vèdics, el Mahābhārata i l’Arthaśāstra presentaven i justificaven diversos casos d’adulteri per part de l’home. A partir, però, de l’afermament del brahmanisme, bé que, d’una banda, la pràctica de l’adulteri per part el marit no ha estat considerada delicte, per tal com aquest continua essent “una gran deïtat” (lleis de Manu), la mateixa acció per part de la muller ha donat lloc a penes gravíssimes. Per als jueus, els adúlters pecaven d’idolatria perquè hom establia una comparança entre el matrimoni i l’aliança d’Israel amb Jahvè i, per tant, la violació de la fe conjugal, tant per part del marit com per part de la muller, comportava també el trencament d’aquesta darrera aliança. Entre els àrabs, l’adulteri no era considerat greu en temps preislàmics, però fou castigat per la legislació islàmica amb la pena de mort per lapidació (raǧim) sense distinció de sexes. A Grècia, la dona acusada d’adulteri rebia un càstig públic, mentre que a Roma la sanció de l’adulteri de la dona era reservada al tribunal domèstic, i el marit tenia facultats fins d’occir-la juntament amb l’adúlter; posteriorment (des de l’any 17 aC) esdevingué un delicte públic que podia ésser denunciat per tothom. Per al cristianisme, defensor de la monogàmia, l’adulteri és la violació de la fidelitat conjugal. L’adulteri comès per l’home casat ha estat condemnat pel cristianisme, així com el comès per la dona casada, però aquesta igualtat no ha estat acceptada per totes les societats modernes. Els pares de l’Església censuraven l’adulteri com a delicte, i els seguidors del montanisme consideraven que els adúlters havien d’ésser excomunicats de l’Església. Calixt I (217-222) i, més tard, Innocenci I (401-417) procuraren de suavitzar aquest rigor penitencial. A Hispània, cap al segle IV (concili d’Elvira), hom considerava que els adúlters no podien ésser admesos a la comunió in articulo mortis, però Pacià, bisbe de Barcelona, en la seva epístola a Sempronià, expressà la seva preocupació per aquestes mesures. Els seguidors de la doctrina que negava la darrera comunió per als adúlters formaren una secta anomenada novacianisme, però aviat fou desacreditada, i, ja passat el segle IV, hom concedia l’absolució dels adúlters després d’una penitència més o menys llarga. A l’Àsia Menor, els acusats d’adulteri se subjectaven als cànons dels graus penitencials.
L’Església catòlica, per causa d’adulteri, atorga la separació de béns i de cossos, però no la dissolució del matrimoni, mentre que l’Església ortodoxa autoritza el divorci, de manera que el cònjuge que no és culpat d’adulteri resta lliure del lligam matrimonial. El dret romà castigà, amb Constantí, l’adulteri del marit i el de la muller amb la pena de mort, mentre que Justinià imposà la mort a l’adúlter i la reclusió de la dona en un monestir, d’on només podia sortir a voluntat del marit; aquest criteri fou recollit per texts posteriors d’influència romana (com les Partidas castellanes). Entre les legislacions modernes, l’adulteri fou castigat fins recentment als codis penals de França, Itàlia, l’Alemanya Occidental, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos, Finlàndia, el Brasil, el Perú, Veneçuela, Portugal, Mèxic, etc., bé que en la majoria era penat com a delicte contra la família, i, en d’altres, contra l’honestedat, els bons costums o la moralitat. Entre els països on, des de temps, no és delicte cal esmentar la Gran Bretanya, primer país europeu que deixà de considerar-lo delicte, Rússia, Cuba i Colòmbia.
Als Països Catalans, durant l’edat mitjana, l’adulteri comès entre cristians era castigat amb la vergonya pública i amb l’assotament; els Costums de Tortosa prescrivien que si la dona havia comès adulteri amb un criat o amb un dependent, ambdós podien ésser condemnats a mort. Els codis penals espanyols del 1822, el 1848 i el 1870 castigaren l’adulteri, però el codi penal del 1932 no el considerà delicte, bé que era motiu de divorci; en el codi penal posterior del 1942 i en la revisió del 1963 es castigà novament l’adulteri. La reforma del codi penal del 1978 despenalitzà l’adulteri, igual que l’amistançament.
Sobre quin és el fonament per a considerar delicte l’adulteri, no hi ha acord entre els juristes: per a uns (Francesco Carrara, Karl Binding) és la falta al deure de la fidelitat conjugal (si bé llavors hom no podria condemnar l’adúlter solter); per a d’altres (Manfredini) es tracta d’evitar la incertitud de la paternitat de la descendència i la dissolució de la família (si fos així no seria delicte l’adulteri de la dona estèril), i per a d’altres és la protecció de la família com a institució (Chavau, Heli) i l’ordre jurídic del matrimoni (Maggiore); aquesta darrera constitueix la tesi més moderna, la qual considera que el matrimoni és com una institució de dret públic i, per tant, no deixada a la sola autonomia de la voluntat dels cònjuges; d’aquesta manera l’adulteri és qualificat com una violació d’una norma d’interès públic, bé que reconeix que per sobre la persecució i el càstig dels adúlters hi ha els interessos familiars afectats, i serà el marit qui haurà de decidir sobre la persecució del delicte. Altres autors (Voltaire, Gaetano Filangieri, Cesare Becaria, Enrico Pessina i Vincenzo Manzini) han defensat que l’adulteri no ha d’ésser castigat com a delicte. Darrerament, al Congrés Internacional de Dret Penal de la Haia (1964), una gran majoria es pronuncià contra la punibilitat de l’adulteri.
En l’actualitat, en dret civil hom pot adduir adulteri en les causes de separació i divorci, però, en canvi, ja no és causa de desheretament. Amb la modificació del codi civil, s’ha substituït el terme adulteri pel d’infidelitat conjugal. En dret canònic, és motiu de separació perpètua.