Com a categoria gramatical, l’adverbi es caracteritza per la seva incapacitat de combinar-se amb qualsevol morfema (llevat d’alguns adverbis de manera, que admeten determinats sufixos de grau: facilet, facilíssim ). Segons el punt de vista dels tres graus jeràrquics de Jespersen, l’adverbi té assignada una funció terciària, o sigui, la de modificar d’altres categories gramaticals que tenen ja una funció modificadora. En general, en les llengües romàniques l’adverbi funciona com a element de valor sintàctic terciari, expressant conceptes dependents d’altres que també ho són: el verb o l’adjectiu, els quals, alhora, depenen del concepte independent que és expressat pel substantiu; l’adverbi, doncs, “modifica modificacions”. Els gramàtics grecs intuïren aquesta categoria que, en principi, comprenia els mots curts que no tenien cabuda en les quatre categories aristotèliques de nom, verb, article i preposició, talment que hi eren compreses paraules amb significació de grau, manera, lloc, temps, afirmació i fins i tot interjeccions. El mot llatí adverbium (calc del mot grec epirrēma ['επīρρημα ]) significava ‘allò que és afegit al verb’. L’any 1540, Scaligero arribà a la conclusió que l’adverbi, a més, podia modificar un adjectiu i un altre adverbi. L’origen de l’adverbi, com el de les altres paraules invariables (anomenades generalment partícules), és nominal: molts adverbis no són sinó antics substantius usats amb valor adverbial en algun cas de la flexió. L’adverbi té punts de contacte amb l’adjectiu, sobretot l’adverbi de manera (considerat l’adverbi per excel·lència), que equival, quant a la seva categoria, a la dels adjectius qualificatius (dels quals procedeix): en tots dos casos es tracta de formes lèxiques en nombre indefinit o il·limitat, mentre que els altres adverbis o adjectius determinatius o pronominals tenen un nombre determinat de formes (ultra un cert caràcter pronominal). D’altra banda, així com l’adjectiu és complement intrínsec del substantiu, l’adverbi ho és essencialment del verb; els adverbis de manera tenen, respecte al verb, la mateixa funció que els adjectius respecte al substantiu. Els adverbis, semànticament, poden ésser classificats en adverbis de temps ( quan, ara, adés, llavors, aleshores, etc), de lloc ( on, ací, aquí, allà, ençà, pertot, hi, en, enlloc , etc) de quantitat ( quant, molt, tant, poc, menys, gens, prou , etc), d' ordre ( primer, abans, després, d’antuvi , etc), de manera ( bé, millor, pitjor, debades, ensems , tots els acabats en ment , etc), d' afirmació ( sí, també, àdhuc, fins i tot , etc), de negació ( no, tampoc, no pas, no gens , etc) i de dubte ( potser, tal volta , etc). Els adverbis d’ordre són una varietat dels de temps i de lloc; els d’afirmació, negació i dubte es refereixen al caràcter d’una proposició. Des d’un altre punt de vista, els adverbis poden ésser dividits en: primitius i derivats (els primers són hereditaris: demà, bé, molt , per exemple; els segons són de formació autòctona: de genollons, adesiara , etc); i en qualificatius (per antonomàsia, els de manera) i determinatius o pronominals ( ací, demà, on, etc). Aquesta divisió, d’altra banda, fa veure els punts de contacte de l’adverbi amb l’adjectiu i sobretot amb els pronoms: l’adverbi on , per exemple, és commutable sempre per l’expressió pronominal en què , i els de lloc, ací, aquí, allí , tenen una gradació que també es presenta en els pronoms personals.
m
Gramàtica