Les nombroses variants de la música negra tenen com a únic denominador comú el fet de pertànyer a la categoria de música no escrita, de tradició oral. Des del punt de vista estilístic, hom pot subdividir l’Àfrica negra en dues grans àrees musicals delimitades per una línia paral·lela a l’equador situada entre aquest i el tròpic de Càncer. La zona del nord s’estén per tot el país senegalès i el Sudan; hi és conreada la música pròpia de sabana, molt influïda per l’islam. Aquesta cultura musical desconeix la polifonia i excel·leix en l’art dels solistes anomenats griots, que constitueixen una casta hereditària. L’emissió de la veu, molt treballada, hi ha originat un veritable bel canto sudanès. La tècnica del griot consisteix a entonar un so molt fort i agut, seguit d’un període salmodiat en el registre mitjà, que conclou amb una desinència greu. La regió musical del sud, on és cultivada la música purament negra, pot ésser subdividida en quatre regions. La primera coincideix amb la zona de llengües bantú; és caracteritzada per l’emissió totalment natural de la veu, amb tendència al registre greu; els conjunts instrumentals, d’una gran riquesa rítmica, hi són nombrosos. La segona subdivisió correspon a la música del golf de Benín, amb una predilecció envers el cant de melodies molt àmplies a una sola veu, fet insòlit en la música negra. La regió de Ghana, tercera subdivisió, té una característica polifònica: l’ús sistemàtic de terceres paral·leles. Finalment, la darrera subdivisió, que no pertany geogràficament a l’àrea del S, és formada per una sèrie de nuclis situats al N de l’equador, a la regió muntanyenca del Camerun. La polifonia dels territoris d’aquesta última subdivisió és gairebé sempre instrumental. En llur conjunt les melodies dels negres africans no obeeixen a cap sistema modal; són basades en cinc sons, sense relació de semitò entre ells, que s’amplien amb dos graus nous; malgrat això, hi ha nombroses tribus al marge dels moviments migratoris que continuen limitades al pentatonisme més primitiu. La melodia procedeix sempre per períodes breus o per la repetició invariable d’ella mateixa i ignora tot desenvolupament. La pràctica col·lectiva ha portat una gran part de la música negra a ésser organitzada, des del punt de vista polifònic, amb una gran varietat de relacions entre el solista i el cor o entre les dues parts del cor. La superposició de les veus és feta mitjançant un curiós procediment d’imbricació: el solista (o un grup del cor) continua cantant l’última nota de la melodia mentre la totalitat del cor ha iniciat ja una nova frase. La música africana negra és un art molt evolucionat que obeeix lleis molt precises, bé que no codificades per escrit. És una manifestació íntimament lligada a la seva funció màgica i religiosa, i, per tant, el músic africà negre és un ésser escollit que està al servei de la comunitat. L’instrumental africà ofereix una gran varietat de famílies que comprenen des de models molt primitius fins a arpes i instruments de percussió força perfeccionats. Els músics africans són veritables virtuosos en el camp rítmic i tímbric, i han exercit una forta influència en la manera de tocar els instruments i en les formes musicals de la música nord-americana.
f
Música