Reforma agrària

adj
Història

Conjunt de mesures polítiques i econòmiques destinades a estimular el desenvolupament agrari, generalment per mitjà de canvis, en el repartiment de la propietat de la terra.

Des del segle XVIII, alguns estats europeus tractaren de revitalitzar la producció agrària sense tocar l’estructura d’unes societats basades en la supervivència del règim senyorial. Aquest fou el cas del reformisme il·lustrat espanyol, obsessionat per la recerca de la “llei agrària” que havia de solucionar-ho tot. El liberalisme burgès proposava, en canvi, de deixar lliure joc a les forces econòmiques, però això només podia bastar allà on una obra política de signe revolucionari hagués liquidat prèviament l’estructura de la propietat característica de l’Antic Règim, tal com s’esdevingué a França (venda dels béns nacionals). La sola adopció del quadre institucional del liberalisme burgès no era suficient; a l’Estat espanyol, l’obra de les corts de Cadis i del règim liberal del 1820-1823 fou ineficaç, i només començà a tenir algun efecte un cop es procedí a la desamortització eclesiàstica, sense que la supressió del latifundisme eclesiàstic (feta de manera que reforçà la gran propietat aristocràtica) solucionés els problemes essencials del camp, com ho demostraren els nombrosos moviments pagesos (carlins, mil·lenaristes o anarquistes) del segle XIX. El concepte modern de reforma agrària es desenvolupà al segle XX, quan una sèrie de governs decidiren d’intervenir directament per tal d’imposar un repartiment de la propietat de la terra més adequat a les necessitats d’un desenvolupament modern. Així es produí la reforma agrària mexicana i la sèrie de reformes fetes del 1918 al 1929, especialment als nous estats de l’Europa oriental, que necessitaven eliminar el latifundisme aristocràtic. Semblant a aquestes fou la reforma agrària espanyola, promulgada pel govern de la Segona República (setembre del 1932), després d’un llarg debat, i que, tot i que era moderada, desfermà l’oposició violenta dels terratinents, que aconseguiren finalment d’anul·lar-la. A Catalunya, la reforma presentava un aspecte peculiar, amb la llei de Contractes de Conreu (abril del 1934), que satisfeia les demandes d’una petita burgesia agrícola de rabassaires i parcers. També en aquest cas, els grans propietaris enquadrats a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (i políticament, a la Lliga i a les branques catalanes de la CEDA) reaccionaren durament i contribuïren, amb llur actitud, a encendre el conflicte del 6 d’octubre de 1934. Després de la Segona Guerra Mundial (amb una agricultura que, des de la crisi del 1929, ha anat esdevenint, gairebé a tot el món, un sector econòmic deprimit), els països subdesenvolupats tendeixen a reformes agràries que no cerquen solament el repartiment de la gran propietat tradicional, sinó també la substitució per explotacions de tipus col·lectiu i estatal, enquadrades dins una economia planificada. Els exemples més clars d’aquesta tendència han estat donats als països socialistes, tals com la Xina, Cuba, etc.