La delimitació, però, no sempre és fàcil en relació amb el baix alemany; hi ha alguns autors —el cas més conegut és el de Veldeke— que són estudiats tant en la literatura alemanya com en la literatura en baix alemany. La literatura escrita en ídix , malgrat que aquest sigui un dialecte alt-alemany, no sol ésser inclosa en la literatura alemanya, ateses les circumstàncies especialíssimes en què s’ha desenvolupat. El conreu literari de la llengua alemanya no s’ha limitat als països on aquesta llengua és vernacla: té, i ha tingut des del Renaixement, un fort predomini en gran part del territori baix-alemany i frisó i també ha estat profusament emprada —encara ho és ara esporàdicament— en molts països de l’E d’Europa i del Bàltic
Els orígens: la literatura medieval
Els primers testimonis literaris que s’han conservat són un producte directe de la cultura monacal de l’època carolíngia; obres per a la missió o la catequesi, o senzillament per a aprendre llatí. L'Abrogans, el primer llibre, sembla, escrit en alemany, dels volts del 760, és un glossari llatí-alemany. El monestir de Fulda, sota la direcció de Rabà Maur, esdevingué un dels centres culturals més importants dels països alemanys. Cap al 830 hi fou escrita l'Harmonia dels Evangelis segons Tacià. Monjo de Fulda fou també Otfrid, el primer autor alemany de nom conegut, que cap a l’any 870 redactà al convent alsacià de Weissenburg una altra versió, rimada aquesta, de l'Harmonia dels Evangelis. Fins cap al final del s. IX els monjos empraren l’alemany al costat del llatí d’una manera, però, més aviat escadussera. Durant el s. X i fins ben entrat el s. XI l’alemany desaparegué gairebé totalment del pergamí; fou una excepció Notker, de Sankt Gallen, dit l'alemany, que traduí Boeci, Aristòtil i els salms a la seva llengua. De la literatura alemanya anterior a la cristianització, de transmissió oral, se n'ha salvat poca cosa. Essent els monjos els únics que coneixien l’escriptura, només ells podien conservar la literatura del paganisme. Per ordre expressa de Carlemany fou fet un recull de cançons de gesta en alemany, però no s’ha conservat. De començament del s IX són els 68 versos de Hildebrandslied que encapçalen totes les antologies de poesia alemanya. Aquest fragment i els breus conjurs de Merseburg són els únics testimonis directes de la literatura alemanya anterior a la cristianització. Només de manera indirecta hom pot conèixer la resta per la informació de cròniques i poemes llatins i, sobretot, per la literatura medieval islandesa, l'Edda, que conserva força més bé la tradició literària germànica. Als primers anys de la monarquia carolíngia, els monjos intentaren de posar algunes formes de la vella literatura germànica al servei dels nous ideals religiosos. El Muspilli i l'Oració de Wessobrunn, escrits en el vers al·literat germànic, són una mostra d’aquelles provatures, abandonades aviat, de no trencar plenament amb la tradició autòctona. Al costat de la literatura escrita, cal suposar l’existència d’una literatura de transmissió oral, que manté encara molts elements precristians. A la segona meitat del s. XI, l’alemany començà a reaparèixer esporàdicament en el manuscrit. La literatura escrita d’aquells anys continuà al servei dels ideals religiosos i de l’esperit de renovació de Cluny. Fins ben entrat el s. XI no aparegueren veus noves en la literatura alemanya: l’alta noblesa i la baixa —els cavallers— trencaren el privilegi monacal de la paraula escrita i crearen una literatura d’exaltació de llur classe social en un difícil compromís entre l’actitud ascètica, que exigeix la literatura monacal dominant, i el vitalisme de la pròpia classe. Aquesta literatura, hom la volia nacional, alemanya, en oposició al papat. També la llengua oficial reflecteix, en la seva relativa unitat, la idea nacional. La possible limitació nacionalista fou superada per l’ideal cavalleresc, i així, en algunes de les obres mestres d’aquest període, fou presentada la figura del “noble gentil” (der edle Heide): l’orde de cavalleria oferia un camp de contacte humà, per damunt de l’ideal de croada, de pau entre cristians i pagans. La literatura cortesana era una literatura de classe, la dominant, que ignorava gairebé totalment la pagesia, els menestrals i la incipient burgesia. Fou, també, una literatura de grup, no individual. Calia que l’individu se sotmetés als ideals del grup i per això tingué tanta d’importància l’educació (zûth). L’amor (minne) i l’aventura (aventiure) són els pols entorn dels quals girava la vida del cavaller. Els poemes èpics del cicle arturià (Parzival, Erek, Iwein etc.), redactats sobre models francesos, descriviren amb minuciositat la casuística del món cortesà. La lírica dels minnesinger (Walther von der Vogelweide [~1170-1227], Heinrich von Morungen [?-1222], Reinmar von Hagenau [~1160-1210], etc.), desenvolupada sobre una base autòctona, però amb considerable influència occitana, presentà una temàtica semblant. Només una part de l’obra de Walther i el Tristany de Gottfried (final del s. XII-s XIII) trencaren en part el convencionalisme de l’escola i insinuaren la possibilitat de l’amor per damunt de la classe social. D’aquests anys són també uns quants poemes èpics independents de la literatura francesa i occitana, testimonis de la persistència, bé que prou alterada, de la vella literatura germànica perduda: la cançó dels Nibelungs, les del cicle de Teodoric de Verona, la cançó de Kudrun i els fragments del Walther. Al marge d’aquesta literatura hi ha la mística —Eckhart, Tauler, Seuse—, moviment de renovació religiosa i enfollida recerca per expressar amb paraules allò que per al místic és, de fet, inefable. Els místics crearen un ric vocabulari abstracte, molt matisat per expressar d’alguna manera llurs visions. La situació de la baixa noblesa, la principal sostenidora de la literatura cortesana, es feu difícil amb els canvis polítics i econòmics de la segona meitat del s. XIII. El noble cavaller d’abans esdevingué, en una lluita desesperada per l’existència, lladre de camí ral. La burgesia de les ciutats, cada vegada més forta, i també la pagesia, començaren a fer-se sentir. El Meier Helmbrecht de Wernher der Gartenaere, de la segona meitat del s. XIII, reflecteix bé el caràcter d’aquesta època de transició. La literatura cortesana encara continuà, però els grans ideals de l’època clàssica eren meres etiquetes. Els escriptors burgesos se’n burlaren sense contemplacions —el Reinhart Fuchs de Heinrich der Glichesaere (segona meitat del s. XII)— o provaren d’assimilar-la —Konrad von Würzburg (1230-87). La cultura feudal no aconseguí d’eliminar la situació predominant de l’Església, és a dir, una visió del món orientada cap al més enllà. Foren els burgesos, cap al final del s. XIV, els qui subratllaren la importància d’aquest món i de l’home en tant que hi viu, posaren la raó per damunt de la teologia i fomentaren l’estudi de la natura
Humanisme i Reforma
El Renaixement arribà aviat a Alemanya. A la cort de l’emperador Carles IV, a Praga, hi hagué els primers nuclis renaixentistes alemanys a l’entorn del canceller Johannes von Neumarkt (mort el 1380). Johannes von Tepl hi escriví el conegut diàleg Der Ackermann aus Böhmen, on són contraposades les dues Weltanschauungen en lluita. Al s XV augmentà l’activitat renaixentista, i amb el descobriment de la impremta, devers el 1450, s’intensificà la divulgació de la paraula escrita, que esdevingué una arma poderosa. Els humanistes (metges, funcionaris, mestres, advocats, que havien estudiat a les universitats italianes) foren els portaveus del nou moviment: ells educaren la nació. La literatura didàctica, amb una dosi considerable de sàtira i de bon humor, fou intensament cultivada. Sorgiren formes noves, preses de la literatura popular, fins aleshores oral: el refrany, la cançó popular (Volkslied) i la farsa (Schwank). La vella tradició clàssica del diàleg fou renovada. Trobem noves figures preses de l’ambient universitari, ciutadà o, fins i tot, camperol: el doctor Faustus, Till Eulenspiegel, els Schiltbürger, Reineke Fuchs —ja coneguts de la tradició medieval— i els Narren, els folls de carnaval de les ciutats de la vall del Rin. La Reforma protestant, entesa els primers anys com un moviment veritablement revolucionari, presentà la Bíblia en la versió de Martí Luter (1483-1546), lliure ja del ròssec llatí que la llengua portava des del començament de la tradició escrita. Aquesta bíblia popular, emprada com a text fonamental a les escoles protestants, fou no solament la base de la llengua alemanya unificada, sinó també el text literari més llegit i que segurament més influí sobre els autors alemanys anteriors a Goethe. Luter, a més, contribuí poderosament a la renovació de la cançó religiosa, la qual tingué en certs moments tot l’aire d’una cançó revolucionària
Del barroc a l’Aufklärung
La reforma, tanmateix, no continuà la revolució. Luter es desentengué aviat de les revoltes camperoles. Müntzer, el veritable capdavanter de les aspiracions populars, fou executat. Però l’esperit crític ja no desaparegué de la literatura i és mantingué ferm en l’obra dels millors autors del s XVI: Hans Sachs (1494-1576) i Johann Fischart (1545-91) i en l’àmplia literatura popular ja esmentada, generalment anònima. Al s XVII, sobretot d’ençà de la pau de Westfàlia, que clou la Guerra dels Trenta Anys, es produí la consolidació, cada vegada més forta, de l’absolutisme en la munió de petits estats en què restà esquarterada la nació alemanya. L’humanisme es refugià en l’ús del llatí i perdé tot aire d’acció damunt el poble. El poeta i l’escriptor s’hagueren de sotmetre a les exigències i als gusts de l’aristocràcia dominant. Ací i allà, a les ciutats lliures imperials, continuà, a voltes una mica endormiscada, la cultura burgesa del segle anterior. La noblesa se sentí atreta pels models artístics estrangers, especialment pels francesos i italians. Es produí fins i tot un cert abandonament de la llengua a favor, generalment, del francès. Contra aquella actitud reaccionaren, amb prou efectivitat, les Sprachgesellschaften, acadèmies de la llengua i centres d’activitat literària, que s’escamparen per tot el territori de la nació. Tanmateix, les regions catòliques Àustria, Baviera i els enclavaments renans, en plena contrareforma sota la direcció dels jesuïtes, es mantingueren al marge de tot esperit de renovació. Els grans escriptors alemanys d’ara endavant foren, amb poques excepcions, d’extracció protestant. Dues tendències sembla que informen la literatura d’aquells anys difícils: una, minoritària, cortesana, mantinguda per professors, alts funcionaris de l’administració i fins i tot nobles, orientada vers els models de l’antiguitat clàssica. El Buch von der deutschen Poeterey, de Martin Opitz en fou, en certa manera, un programa. Aquests literats cultivaren especialment la lírica —Opitz (1597-1639), Paul Fleming (1609-40), Simon Dach (1605-59), Georg Weckherlin (1584-1653), Friedrich Spee (1591-1635), Andreas Gryphius (1616-64), etc.— i, en menor grau, el teatre (Gryphius) o la novel·la: Philipp von Zese (1619-1689), Daniel Casper von Lohenstein (1635-83). Una altra tendència, popular ara, continuà la millor tradició del segle anterior i criticà durament els buits ideals cortesans i el menyspreu per la llengua i la cultura autòctones. La novel·la, que comptava amb ben escassos precedents en la literatura alemanya, fou el gènere preferit: Christian Reuter (1665-1710), Johann Michael Moscherosh (1601-16) i, sobretot, Grimmelshausen (~1622-1676). Els primers anys del s XVIII foren el començament d’un procés d’alliberament que s’anà fent més fort a mesura que avançà el segle. La Il·lustració arribà a Alemanya des dels països europeus econòmicament més desenvolupats: França, Holanda, Anglaterra. La burgesia es desentengué definitivament del dogmatisme de l’Església i començà la lluita contra el predomini de la noblesa feudal. Tots els coneixements humans foren sotmesos a una revisió acurada. Els il·lustrats, com abans els humanistes, creien en l’home i en un camí de perfecció per la raó. La primera meitat del s XVIII oferí encara un panorama bastant desolat. La literatura alemanya maldà, sense massa sort, per retrobar-se. Trencada la tradició autòctona, hom aconsellà d’imitar els models francesos, particularment en el teatre, i sotmetre's a les normes. Les obres literàries patiren d’un fort desequilibri entre formes i idees. Caldria esperar fins a la segona meitat del segle, per a veure superat, en l’obra dels grans il·lustrats —Friedrich Gottlieb Klopstock (1724-1803), Christoph Matin Wieland (1733-1813), Gotthold Ephraim Lessing (1729-81)—, el desequilibri abans esmentat. Amb ells començà la literatura alemanya moderna, i són ells i llurs continuadors els qui mantingueren, per damunt del desgavell polític, la unitat de la nació. Fou important, també, l’obra de Johann Joachim Winkelmann (1717-68), que exaltà l’ideal grec de la força i de la bellesa, i influí molt directament sobre el classicisme. En els drames de Lessing —Emilia Galotti, Miss Sara Sampson, Minna von Barnhelm— la burgesia fou ja la figura principal, presentada sovint en les seves lluites contra la noblesa. Un altre drama de Lessing, Nathan der Weise, exemplificà els ideals de tolerància i comprensió de la Il·lustració.
Del Sturn und Drang a la Jove Alemanya
El moviment del Sturm und Drang, anomenat així segons el títol d’un drama de Friedrich Maximilian von Klinger (1752-1831) de l’any 1776, suposà la revolució literària a Alemanya. El contrast entre els ideals de la Il·lustració i la situació del país —hom no havia fet res, posem per cas, per suprimir el servatge de la pagesia— fou causa que els autors, alguns d’ells fins i tot d’origen plebeu, no s’acontentessin de defensar la burgesia, sinó que atacaren obertament, en versos i en drames, l’absolutisme. Johann Gottfried von Herder (1744-1803) fou el teoritzador del moviment. Entengué la poesia com a expressió del progrés cultural dels pobles. Enfront de la submissió a les normes, proclamà la força creadora de l’individu. Com a models, aconsellà les cançons populars, sovint recollides dels llavis del poble. Així, els models de l’antiguitat clàssica esdevingueren no ja una fita inabastable, sinó aquell ideal de perfecció a què pot arribar qualsevol poble, si sap, o pot, retrobar-se. El moviment presentà tres nuclis principals sense gaire connexió entre ells: el nucli d’Estrasburg, a l’entorn del jove Goethe (1749-1832) i del propi Herder: Jakob Michael Reinhold Lenz (1751-92), Heinrich Leopold Wagner (1747-99), Friedrich Maximilian von Klinger (1752-1831); el grup de l’anomenat Göttinger Hain, força amesurat: Johann Heinrich Voss (1751-1826), Ludwig Christoph Heinrich Hölty (1748-76), els germans Stolberg, Friedrich Leopold (1750-1819) i Christian (1748-1821), Gootfried August Bürger (1747-94) i els suabis: Christian Friedrich Daniel Schubart (1739-91), Schiller (1759-1805), Wilhelm Ludwig Wekhrlin (1739-92), molt més decidits i exaltats. El classicisme alemany desenvolupà la nova concepció de la història que derivà de les obres de Hegel (1770-1831) i de Herder. La història fou entesa com una línia constant de perfecció de l’home en el món. Aquest procés evolutiu fou exposat com a lluita dialèctica entre les forces antagòniques. D’aquesta manera serà superada la concepció entre ingènua i optimista del progrés dels primers temps de la Il·lustració. L’ideal del classicisme alemany fou una comunitat d’homes bons i bells, que vivien en harmonia i treballaven tant per l’individu com per la comunitat. L’exemple que calia seguir eren els ideals i les millors realitzacions de la Grècia i la Roma democràtiques. L’art esdevindrà escola dels humans. Es tractava d’una literatura nacional que acceptà i incorporà les grans obres de la literatura mundial, sobre la qual influí també ella mateixa. Weimar, la petita ciutat de Turíngia, fou, sota el duc Carles August, la veritable capital intel·lectual de la inexistent nació alemanya. Goethe i Schiller hi desenvoluparen una intensa activitat literària. Els dos escriptors, tan diferents, col·laboraren estretament des de la memorable conversa del juny de 1794 a Jena, fins a la mort del més jove, Schiller, el 1805. Al teatre de Weimar, on foren estrenades moltes de llurs obres, portaren endavant, malgrat força limitacions, els proyectes de creació d’un teatre nacional alemany, com a continuació dels esforços de Lessing a Hamburg i del mateix Schiller a Mannheim. Faust, l’obra cabdal de les lletres alemanyes, fou testimoni de la tradició humanista del classicisme alemany: Faust, el savi renaixentista, expressa l’esforç continuat dels homes vers la perfecció ara i ací, i acaba amb una visió de la societat ja plenament alliberada de tota servitud. Jean Paul Richter (1763-1825), Heinrich von Kleist (1777-1811) i, sobretot, Friedrich Hölderlin (1770-1843), continuaren, en gran part, la tradició clàssica. Quan el classicisme de Weimar no havia atès, ni de bon tros, el seu punt culminant, es manifestaren a Jena els primers nuclis romàntics. Els dos moviments foren de signe oposat. Davant el fracàs polític del ideals de la Il·lustració i la destrucció de l’Antic Règim per part del primer capitalisme, amb el daltabaix social que comportà, els romàntics cercaren un retorn cap a un passat més asserenat, l’edat mitjana, que idealitzaren exageradament. El moviment, entès en un principi com a reacció anticapitalista, en fou, però, un excel·lent puntal. Els romàntics —els germans Schlegel, Friedrich (1772-1829) i August Wilhelm (1767-1845), Ludwig Tieck (1773-1853), Clemens Brentano (1778-1842), Novalis (1772-1801), etc.— es desentengueren del pensament il·lustrat i donaren entrada, en llurs obres, a molts elements irracionals. L’ideal no fou la Grècia democràtica, sinó l’edat mitjana catòlica; no volgueren la república, sinó l’estat feudal ordenat segons els diferents estaments. El Romanticisme trencà la relativa unitat de la Il·lustració. En endavant, l’esforç restaurador es faria sentir a la literatura tant o més que la recerca de la llibertat. Els ideals de llibertat que sotraguejaren la nació durant les guerres napoleòniques no s’imposaren, i la restauració tornà com abans. Els intel·lectuals burgesos d’avantguarda reaccionaren violentament contra els règims totalitaris arrelats. Heinrich Heine (1797-1856) i Georg Büchner (1813-37) foren els escriptors més radicals; no solament criticaren les pitjors manifestacions de l’absolutisme, sinó que cercaren una solució als problemes socials per la via revolucionària. El pamflet büchnerià Der hessische Landbote és encara, gairebé un segle i mig després d’haver estat escrit, d’una forta actualitat. Al voltant d’aquests autors, sense haver-hi tanmateix una relació massa directa, es formà el moviment de la Jove Alemanya (Das junge Deutschland) —Ludwig Börne (1786-1837), Karl Gutzkow (1811-78), Heinrich Laube (1806-84), Theodor Mundt (1808-61), Ludolf Wienbarg (1802-72)— que entenia la literatura com un mitjà d’agitació política a favor de la revolució burgesa. La censura començà a fer estralls i el 1835 foren prohibides les obres dels Jungdeutsche. Ja abans havia començat l’exili per a molts. Fou a l’exili francès on cristal·litzà el pensament del jove Karl Marx (1818-83), que tant havia d’influir sobre l’evolució posterior del món. Marx i el seu amic i íntim col·laborador Friedrich Engels (1820-95) s’esforçaren per tal que la literatura —i amb ella la millor tradició liberal burgesa— s’identifiqués amb la lluita del proletariat. Si la divisió del treball que comportava la naixent industrialització del món destruïa la unitat de la persona humana i la possibilitat de l’art, caldria aleshores no que l’art idealitzés la persona humana, sinó que eliminés la divisió capitalista del treball
Del 1848 al 1918
La revolució del 1848 posà en evidència la feblesa de la revolta burgesa. La reacció es feu sentir més forta que mai i l’escriptor, perduda l’empenta revolucionària d’abans, es refugià en un localisme conscient. En aquella petita pàtria, minuciosament observada, els millors d’entre ells descobriren, tanmateix, la veritable problemàtica nacional i, fins i tot, la internacional. Fritz Reuter (1810-74), que escriví principalment en baix alemany, Theodor Storn (1817-88), Adalbert Stifter (1805-68), Wilhelm Raabe (1831-1910), Wilhelm Busch (1832-1908), Theodor Fontane (1819-1890) i Conrad Ferdinand Meyer (1825-98) foren els més destacats. En el teatre foren importants Franz Grillparzer (1791-1872), el qual pertangué més aviat a la literatura de la Restauració o del “Biedermeier”, i Friedrich Hebbel (1813-63). Munic i, sobretot Berlín, esdevingueren, a la darreria del s XIX, els centres d’un nou moviment d’oposició, el naturalisme, enfront del ple desenvolupament del capitalisme a l’Alemanya imperial. De fora arribaren corrents renovadors (Zola, Ibsen, Tolstoj). Els naturalistes descrivien zones de la realitat fins aleshores pràcticament menystingudes: la gran ciutat, la misèria del proletariat, la ferotgia de molts aspectes de la vida camperola, la prostitució, etc. Mancà, però, la gran novel·la naturalista. Fou sobretot en el teatre del jove Gerhart Hauptmann (1862-1945) —Die Weber, 1892— on es manifestà més plenament el naturalisme. El moviment no tingué durada. El conflicte entre l’art i la societat capitalista que ja havien advertit els romàntics, esdevingué cada vegada més esgarrifós i ara, com cent anys abans, l’artista defugí la realitat i es tancà en un subjectivisme aspre, lluny de tot esperit comunitari; ell, l’escollit. Al mateix temps, Friedrich Nietzsche (1844-1900) parlà del superhome (“Übermensch”), el fort, l’escollit, que domina el ramat humà. Franz Kafka (1883-1924) expressà amb grandesa l’angoixa de l’home aïllat, sense cap força davant una societat incomprensible que el destruïa. Aquestes dues visions literàries esdevingueren una penosa realitat en els anys de la dictadura feixista. Fou proclamada la divisa de l’art pour l’art —Hugo von Hofmannsthal (1874-1929), Rainer Maria Rilke (1875-1926), Stefan George (1868-1933)—, que feu dubtar, fins i tot, escriptors de tremp com els germans Mann i el mateix Hauptmann. L’expressionisme fou l’esclat violent dels joves davant les conseqüències de la crisi de la burgesia que precedí i culminà a la Primera Guerra Mundial. Als anys anteriors a la guerra, a partir del 1910 i fins a la revolució del novembre de 1918, el moviment, en certa manera, fou unitari i d’una manera o altra rabiosament antiburgès. La revolució el dividí: els uns passaren, amb la mateixa actitud arrauxada d’abans, a les files del proletariat en lluita, els altres caigueren en posicions elegíaques i nihilistes que desembocaren, en alguns casos, en el feixisme. Sense que manqués un drama —Georg Kaiser (1878-1945), Carl Sternheim (1878-1942), Ernst Barlach (1870-1938), Reinhard Sorge (1891-1916), Walter Hasenclever (1890-1940), Ernst Toller (1893-1939)— i una prosa expressionistes —Kasimir Edschmid (1890-1966), Klabund (1890-1928), etc.—, els expressionistes foren sobretot, com corresponia, potser, a l’expressió exaltada del moment, poetes: Else Lasker-Schüler (1869-1945), August Stramm (1874-1915), Ernst Stadler (1883-1914), Gottfried Benn (1886-1956), Georg Heym (1887-1912), Georg Trakl (1887-1914), Franz Werfel (1890-1945), Johannes R. Becher (1891-1958), etc.
La literatura del segle XX fins a la Segona Guerra Mundial
Després de la Primera Guerra Mundial, els escriptors intentaren, eliminada la censura, la realització dels ideals humanístics del classicisme alemany. Llur obra fou una lluita desesperada contra les forces reaccionàries que, dominant els moderns mitjans de divulgació, els limitaren molt l’eficàcia. Foren els anys de les grans novel·les dels germans Mann —“Der Untertan” ‘El súbdit’ de Heinrich Mann (1871-1949) i Der Zauberberg 'La muntanya màgica’ de Th.Mann (1875-1955)—, de Hermann Hesse (1877-1962), d’Alfred Döblin (1878-1957), de Lion Feuchtwanger (1884-1958), de Stefan Zweig (1881-1942), d’Arnold Zweig (1887-1968), etc. A mesura que s’enverinà la situació política, els escriptors adoptaren formes literàries d’acció immediata sobre el públic: l’article satíric, els esquetxos i la cançó de cabaret, les balades i poesies per a ésser recitades en els mítings i en les manifestacions, els grups de teatre de l’Agit-prop fins a les “revistes roges” d’Erwin Piscator (1893-1966) a Berlín. Texts de Kurt Tucholsky (1890-1935), Bertolt Brecht (1898-1956), Friedrich Wolf (1860-1953), etc., música de Kurt Weill i Hans Eisler. El 10 de maig de 1933 els feixistes cremaren moltes de les obres dels grans autors alemanys on era defensada la llibertat. Així es manifestà la política cultural de la dictadura hitleriana. Per a molts començà un difícil exili o el camp de concentració. Des d’aleshores i fins al 1945 hi hauria dues literatures: la dels exiliats, amb un ressò feblíssim, a través d’edicions camuflades a l’interior del país, i la literatura feixista, que fruí d’una àmplia protecció estatal. La temàtica d’aquesta —forces irracionals, exaltació del passat heroic de la raça, el cabdillatge (Führertum), l’agre del terrer (“Blut-und-Bode”); el nacionalisme militant alemany: el poble sense espai vital (“Volk ohne Raum”), missió europea, salvadors d’occident, lluita cap a l’est— comptà amb força precedents en la literatura anterior
La literatura de la postguerra
Després de la guerra, alguns escriptors encara actius i fins i tot molt fecunds no van tornar al seu país o no ho van fer fins força temps més tard, com Hermann Broch (1886-1956), Carl Zuckmayer (1886-1977), Heinrich Mann (1871-1950), Thomas Mann (1875-1955), Lion Feuchtwanger (1884-1958) o Paul Celan (1920-70), autor de la Fuga de la mort, un dels pocs poemes que aconsegueix sublimar el sofriment jueu als camps de concentració. A Alemanya, però, bona part dels escriptors creia trobar-se en l’anomenada hora zero, un nou punt de partida. La veu d’un escriptor malalt de mort, Wolfgang Borchert (1921-47), portà el missatge de les generacions perdudes. El seu anhel i el de Heinrich Böll i el dels exiliats que tornaren i el de tants d’altres, no trobà acollida a la República Federal, perquè allà les forces reaccionàries, de fet, no s’havien mogut: “Buiden els botxins d’abans el got daurat”, dirà Ingeborg Bachmann. S'obrí així el camí cap a la remilitarització i la destrucció progressiva de la constitució liberal del 1949 (lleis d’emergència de 1968; decret sobre radicals de 1972). Una certa actitud crítica havia aparegut ja entre alguns escriptors del grup 47: Heinrich Böll (1917-85), Ingeborg Bachmann (1926-73), Hans Magnus Enzensberger (1929), Günter Eich (1907-72), Günter Grass (1927) etc. i la trobarem, més directa encara, en el teatre dels anys seixanta: Rolf Hochhuth (1931), Tankred Dorst (1925), Heinar Kipphardt (1922-82), Peter Weiss (1916-82) o en l’obra de Uwe Johnson (1934-84, a la RFA des del 1959), que va oferir la primera anàlisi literaria vàlida de la divisió alemanya i les seves conseqüències humanes. A Suïssa, Friedrich Dürrenmatt (1921-90) i Max Frisch (1911-91) feren una crítica moderada de l’eixarreït democratisme local. Tanmateix la restauració s’imposà i l’escriptor es refugià sovint en la introspecció i l’esteticisme: Peter Handke (1942), Gabriele Wohmann (1932), Arno Schmidt (1914-79), Botho Strauss (1944) etc. En d’altres continua l’actitud crítica, i no sempre en to menor (p ex a L’honor perdut de la Katharina Blum de Böll el 1974). Sorgeixen posicions neonaturalistes: Rainer Werner Fassbinder (1946-82), Franz Xaver Kroetz (1946), i veristes: Karin Struck (1947), i formes molt progresistes del reportatge: Günter Wallraff (1942), i de la lírica: Erich Fried (1921-88). A la República Democràtica és on s’aplegaren la major part dels escriptors exiliats: Johannes Robert Becher (1891-1953), Bertolt Brecht (1898-1956), Peter Huchel (1903-81, des del 1972 visqueren a la República Federal), Anna Seghers (1910-83), Arnold Zweig (1887-1968), Stefan Heym (1913), etc. Aquests autors es posaren al servei del nou estat socialista que calia bastir en circumstàncies molt dures. Les dificultats i les contradiccions no els mancarien. La crònica d’aquest procés i la reelaboració dels anys perduts sota el feixisme es retroba, realista, a la prosa de Hermann Kant (1926), Erwin Strittmatter (1912-83), Christa Wolf (1929), atacada amb freqüència per les autoritats, i amb elements de distanciament a les novel·les d’Irmtraud Morgner (1933-90) i al teatre d’Ulrich Plenzdorf (1934). Peter Hacks (1928) intenta en els seus drames (La batalla de Lobositz, Moritz Tassow...) la creació d’un classicisme socialista, i clàssica és també la poesia i la prosa, acuradíssimes, de Johannes Bobrowski (1917-65) i Stephan Hermlin (1915), ambdós a la recerca d’un nou humanisme. Els intercanvis literaris amb la República Federal s’accentuaren, sobretot en el camp de la lírica, amb autors com Günter Kunert (1929) o Sarah Kirsch (1935-2013), però també en la prosa i el teatre: Christa Wolf, Reiner Kunze (1933), Jurek Becker (1937), Heiner Müller (1929) o Peter Hacks, etc. Amb la decadència del realisme social-crític de la postguerra (el darrer Böll) i en el marc del desencant ideològic, el gir conservador, el feminisme i l’ecologia dels setanta, es produí una inflexió dins la creació literària. Les noves tendències foren: la nova interioritat, on Gabriele Wohmann deixa paleses les obligacions socials dins l’esfera privada, perquè la mirada interior no significa evitar l’enfrontament amb la realitat (Botho Strauss); el feminisme de Karin Struck (1947), Verena Stefan (1947), Brigitte Kronauer (1940) i Elfriede Jelinek (1946), que converteix el llenguatge en l’element fonamental i exterioritzat del significat; l’interès per la biografia novel·lada, amb exemples com el Hölderlin de Peter Härtling (1933), el Mozart de Wolfgang Hildesheimer (1916), i l’autobiografia o el gènere epistolar, a Golo Mann (1909); la literatura regional i dialectal, expressió de la recerca de la identitat, a Franz Xaver Kroetz, amb un major ús del llenguatge quotidià. La cançó de protesta sorgida amb les sublevacions dels anys seitanta es consolidà amb autors com Franz Josef Degenhardt (1931), a la RFA, i Wolf Biermann (1936), expatriat el 1976 de la RDA. Partint de la Berliner Schaubühnen, en el teatre apareixeren macroprojectes (obres que poden arribar a durar diverses nits) com el Merlin (1981) de Tankred Dorst, autor molt fecund. D’altres, com l’austríac Peter Turrini (1944), produïren obres més polèmiques, on els autors amb preocupacions socials dels setanta retrobaren els seus orígens experimentals. Cap als anys vuitanta hi hagué una nova puixança dels mites, amb autors com Dürrenmatt o Christa Wolf, que seguiren la tradició conreada per Thomas Mann i s’allunyà així d’un tractament més abstracte del món modern, com el d’Elias Canetti (1905-94). La poesia conservà tota la seva força i incorporà els temes d’actualitat, com l’ecologia, p ex Michael Krüger (1943), que també aparegueren a novel·les de Günter Grass, Günter Kunert i Christa Wolf. Davant la impossibilitat de descriure les conseqüències de l’autodestrucció humana, Wolfgang Hildesheimer (1916-91) emmudí un cop publicada la seva biografia fictícia Marbot (1981). D’altres autors seguiren amb la literatura de protocol iniciada a la RDA per Maxie Wander (1933-77) amb els seus ‘protocols’ de dones; foren Erika Runge (1939), Werner Fritsch i d’altres. També es constatà un increment de la literatura essencialment narrativa, possiblement com a ‘element de supervivència’, en paraules de l’autor suís Peter Bichsel (1935). Els més representatius foren Patrick Süskind (1949), amb el El perfum, o l’oriental Christoph Hein. Alguns d’aquests autors també recuperaren el tema del nacionalsocialisme i de les seves conseqüències, com Jurek Becker (1937) o el controvertit austríac Thomas Bernhard (1931-1989), que afegí a aquest tema la idea de l’abandó tràgic de l’individu. Al final dels anys vuitanta els escriptors de la República Democràtica entraren en una profunda crisi creativa en no saber interpretar el desig de llibertat dels seus compatriotes. Autors occidentals com Martin Walser (1927) i Monika Maron (1941) i l’oriental Günther de Bruyn (1926) tractaren a les seves obres de 1991 la novíssima història alemanya, iniciant així una nova etapa de la societat literària alemanya. Els darrers anys desaparegueren alguns escriptors importants, com Ernst Jünger (1998), el poeta Karl Krolow (1999), Hermann Lenz (1998) i el suís Clemens Eich (1998). Entre els grans esdeveniments, destacaren el premi Nobel de literatura del 1999 concedit a Günter Grass, el 250 aniversari del naixement de Goethe i el centenari del dramaturg Bertolt Brecht. D’altra banda, el 1998 entrà en vigència la discutida reforma ortogràfica de la llengua alemanya, que fou assumida sense problemes. A banda de G.Grass (Mein Jahrhundert, ‘El meu segle’, 1999; premi Príncipe de Asturias 1999), han continuat la seva obra grans narradors com Arnold Stadler (premi Georg Büchner 1999 per l’obra Ein hinreissender Schrotthändler, ‘Un ferroveller encantador’), Martin Walser (premi per la Pau 1998 pel seu paper a favor de la unificació alemanya i pel llibre Ein springender Brunnen, ‘Un brollador sec’, molt polèmic perquè és un relat autobiogràfic sobre la seva joventut en època nazi i hi defuig les referències als seus horrors), Siegfred Lenz (premi Goethe 1999), Christoph Hein (Willenbrock, 2000), Herta Miller, etc. Dels nous narradors, destacà John Von Düffel (1966; Vom Wasser, ‘Aigua’, premi Aspekte als nous valors 1998), Zoë Jenny (Das Blütenstaubzimmer, ‘L’habitació del pol·len’, premi Aspekte 1997), Brigit Vanderbeke, Karen Duve, Thomas Brusig, Inka Parei i Christoph Peters (Stadt Land Fluss, ‘Ciutat camp riu’, 1999, premi Aspekte). Pel que fa a la poesia, continuà el mestratge del també narrador Hans Magnus Enzensberger (Leichter als Luft, ‘Més lleuger que l’aire’, 1999), Günter Kunert, Sarah Kirsch, Volker Braun, Robert Gernhardt, Ulla Hahn, Johannes Kühn, Michael Krüger, Ernst Jandl, etc. Entre els nous valors, hi ha Durs Grünbein (1962), Ludwig Steinherr (1962), Raoul Schrott (1964; Tropen, ‘Tròpics’, 1998), Lutz Seiler, Kathrin Schmidt i Sascha Michel (1970). En l’àmbit del teatre, els grans autors foren Elfriede Jelinek (també narradora i premi Büchner 1998), Botho Strauss (Die Ähnlichen, ‘Els semblants’, 1998), Peter Handke (Die Fahrt im Einbaum, ‘Viatge en canoa’, 1999, polèmica perquè referma la coneguda posició prosèrbia de l’autor) i, entre els joves, Helmut Krausser (1964), Kerstin Hensel (1961), Simone Schneider i Theresia Walser (Das Restpaar, ‘Les restes de la parella’, 1998, premi Joves Dramaturgs). De la producció assagística i de crítica literària, destacaren Hajo Steinert, Thomas Steinfeld, Ulrich Greiner i Marcel Reich-Ranicki, les crítiques del qual poden dur un autor a l’èxit o al fracàs, i que el 1999 publicà l’autobiografia. Un accident de cotxe posà fi l’any 2002 a la vida de W.G.Sebald, pare d’un estil assagístic arrelat al passat i dependent de les reflexions i emocions de l’autor que tingué una gran influència en el panorama literari occidental dels darrers anys (Austerlitz, 2001, National Book Critics Circle Award als EUA). També han mort altres figures cabdals de les lletres alemanyes, com és el cas de l’escriptor Stefan Heym (2001), del filòsof Hans-Georg Gadamer (2002) o de l’històric editor de Suhrkamp Siegfried Unseld (2002). A més, el 2005 se celebrà el bicentenari de la desaparició de Friedrich Schiller. El crític Marcel Reich-Ranicki publicà un monumental Canon, amb 20 volums dedicats a la novel·la, 10 als contes i llegendes, i 8 al drama. I, dins la narrativa, a més de Günter Grass (Im Krebsgang, 2002), hom troba una àmplia nòmina d’autors d’interès: Bernard Schlink (Liebesfluchten, 2001), Daniel Kehlmann (Ich und Kaminski, 2003), Friedrich Christian Delius (Mein jahr als mörder, 2004), Georg Klein (Die sonne scheint uns, 2004), Antje Rávic Strubel (Tupolew 134, 2004), Thomas Stangl (Der einzige Ort, 2004, premi Aspekte), Navid Kermani (Vierzig leben, 2004), Uwe Timm (Am Beispiel meines Bruders, 2004), Christoph Hein (Landnahme, 2004, també assagista i dramaturg), Julia Franck (Lagerfeuer, 2004), Wilhelm Genazino (Abschaffel, 2004, premi Büchner), Judith Herman (Nichts als gelspenster, 2003), Sibylle Lewitscharoff (Montgomery, 2003), Zsuzsa Bánk (Der schwimmer, 2003, premi Aspekte i Deustche Bücherpreis a la millor òpera prima), Siegfried Lenz (Fundbüro, 2003), Wolfgang Joop (Im Wolfspelz, 2003), Yadé Kara (Selam Berlin, 2003, Deustche Bücherpreis a la millor òpera prima), Claudia Rusch (Meine freie deutsche Jugend, 2003), Wolfgang Hilbig (Das Provisorium, 2002, premi Büchner), Roswitha Haring (Ein Bett aus Schnee, 2002, premi Aspekte), Ingo Schulze (Würde ich nicht lesen, würde ich auch nicht schreiben, 2002), Sherko Fatah (Im Grenzland, 2001, premi Aspekte), Juli Zeh (Adler und Engel, 2001, Deustche Bücherpreis a la millor òpera prima), Brigitte Kronauer (Das Taschentuch, 2001, premi Büchner), Frank Schätzing (Der Schwarm, 2004), Eva Menasse (Vienna, 2005), Christian Schünemann (Der Frissör, 2005), Jenny Erpenbeck (Wörterbuch, 2005), Markus Orths (Catalina, 2005), Thomas Hettche (Der Fall Arbogast, 2001), el germanosuís Peter Stamm (Ungefähre Landschaft, 2003), Felicitas Hoppe (Paradiese, Übersee, 2003), Reinhard Jirgl (Die Unvollendeten, 2003), Michael Lentz (Liebeserklärung, 2003), Anne Weber (Erste Person, 2002) i Andreas Maier (Klausen, 2002). En els primers anys del segle XXI també s’han manifestat veus poètiques com les de Wulf Kirsten (Erdlebenbilder, 2004), Volker Braun, Heinz Czechowski, Durs Grünbein (Erklärte Nacht, 2002) i Barbara Köhler. I caldria esmentar finalment dramaturgs com ara Tankred Dorst, Rolf Hochhuth, Volker Braun (Das unbesetzte Gebiet, 2004), Michael Wildenhain, Heiko Buhr, Dirk Dobbrow, Einar Schleef, Oliver Bukowski i l’austríaca Elfriede Jelinek (Bambiland, 2003, premi Nobel 2004).
Günter Grass publicà les seves memòries l’any 2006, Beim Häuten der Zwiebel (‘Tot pelant la ceba’). El premi Nobel, conegut pel seu suport vehement als moviments d’esquerra al llarg de més de seixanta anys de carrera com a novel·lista i pensador, desfermà la polèmica en declarar que de jove havia format part de la Waffen-SS, cos de combat de les SS nazis. En narrativa cal destacar l’obra de Martin Mosebach (Der Mond und das Mädchen, 2007 ‘La lluna i la donzella’), Daniel Kehlmann, autor del best-seller internacional Die Vermessung der Welt, ‘La mesura del món’, 2005), Uwe Timm (Halbschatten, ‘Penombres’, 2008), la també assagista Brigitte Kronauer (premi Georg Büchner 2005), Katharina Hacker (Die Habenichtse, ‘Els pobres de solemnitat’, 2006), l’austríac Arno Geiger (Anna nicht vergessen, ‘No oblidar Anna’, 2007), Julia Franck (Die Mittagsfrau, ‘La dona del migdia’, 2007, premi Deutscher Buchpreis 2007), Michael Lentz (Pazifik Exil, ‘Exili del Pacífic’, 2007), Uwe Tellkamp, (Der Turm, ‘La torre’, 2008), Ingo Schulze (Adam und Evelyn, ‘Adam i Evelyn’, 2008), Ilija Trojanow (Der Weltensammler, ‘El col·leccionista de móns’, 2006) i l’autora de literatura juvenil Cornelia Funke. L’austríac Klaus Ebner ha rebut una certa atenció mediàtica als Països Catalans en combinar la seva obra narrativa en alemany (Lose, ‘Destins’, 2007) amb la producció poètica en català (Vermells, 2009). En poesia cal destacar la publicació pòstuma de l’obra completa de Thomas Kling, mort l’any 2005 (Gesammelte Gedichte, ‘Poesies aplegades’, 2006) i l’obra de Lutz Seiler (premi Ingeborg Bachmann 2007). Els poetes joves més importants dels darrers anys són Ron Winkler, Norbert Hummelt (Totentanz, ‘Dansa de la mort’, 2007) i Ulrike Almut Sandig (Streumen, 2007, premi Leonce und Lena 2009). Pel que fa al teatre, els dramaturgs Frank Castorf, Christoph Marthaler i Christoph Schlingensief formen part d’una nova generació de renovadors del gènere. En els darrers anys, han desaparegut autors importants com el novel·lista Max von der Grün (2005), Dieter Noll (2008), Günther Rücker (2008), el poeta Oskar Pastior (2006) i l’historiador i assagista Joachim Fest (2006).
Günter Grass continuà la publicació de les seves memòries a Die Box (‘La caixa dels desitjos’, 2008) i Grimms Wörter: Eine Liebeserklärung (‘Les paraules dels Grimm: Una declaració d’amor’, 2010). I tan polèmica com els records del premi Nobel i les seves declaracions sobre Israel l’any 2012 fou l’aparició de dues joves veus femenines: Charlotte Roche, presentadora de televisió d’origen anglès que vengué 1.500.000 exemplars del seu explícit debut Feuchtgebiete (‘Zones humides’, 2008), i Helene Hegemann, que amb Axolotl Roadkill (‘Axolot atropellat’) fou finalista del premi de la Fira del Llibre de Leipzig 2010 tot i reconèixer que havia copiat pàgines senceres d’un altre llibre, Strobo, d’Airen. I encara un tercer fenòmen recent, el protagonitzat per l’advocat Ferdinand von Schirach, net del cap de les Joventuts Hitlerianes Baldur von Schirach, que triomfà en vendes amb un recull d’històries de la seva trajectòria professional, Verbrechen (‘Crims’, 2008), i amb una novel·la on saldà comptes amb el seu avi, Der Fall Colini (‘El cas Colini’, 2011). Cal esmentar, a més, la mort de Reinhard Mohn (2009) i Christa Wolf (2011).