Com que és normal que cada fonema es manifesti mitjançant més d’un al·lòfon, les seves realitzacions fonètiques solen fluctuar entre una distinció màxima, anomenada al·lòfon fonamental , i d’altres de secundàries, que són anomenades al·lòfons accessoris i que poden determinar fins i tot una distinció nul·la o neutralització amb un altre fonema del sistema. Per exemple, el fonema |g| del català presenta un al·lòfon fonamental oclusiu, velar, sonor [g] en angle , un al·lòfon accessori fricatiu, velar, sonor [g] en pegar i un altre de neutralitzat oclusiu, velar, sord [k], i, per tant, comú a l’al·lòfon fonamental del fonema |k| a final de mot; hom pot comparar, per exemple, seure → assegut → sec → amb secar → secat → sec . Ensems, els al·lòfons o variants es classifiquen en al·lòfons lliures i al·lòfons combinatoris i llur regularitat depèn, si més no, de determinis tàctics, combinatius i suprasegmentals . Els allòfons lliures es caracteritzen pel fet d’oferir una alternativa al·lofònica de tipus fonètic entre dos fonemes neutralitzats. En català, els fonemes |r| i |r|, que es neutralitzen en posició final de mot i davant consonant, ofereixen, en aquestes circumstàncies, la possibilitat d’ésser realitzats com a [r] o com a [r], sense que això suposi cap mena de distinció (per tal com estan neutralitzats): cor [kór] = [kór]; carta [kárte] = [kárte]. Són al·lòfons o variants combinatoris quan no s’ofereix aquesta alternativa. En català, els mateixos fonemes |r| i |r| es neutralitzen també en posició inicial de mot, però llur resultant es manifesta sempre com a [r], sense alternativa: rifa [rife] i mai no [rífe]; rosa [róze] i mai no [róze], etcètera. D’altra banda, es produeix un determini tàctic quan la tria d’un al·lòfon entre tots els possibles d’un fonema depèn de la seva posició —inicial, medial o final— dintre el mot. Aquest és el cas del darrer exemple esmentat entre |r| i |r| catalans o la neutralització entre |p| i |b|, |t| i |d|, |k| i |g| a final de mot: rebre → rep ; fada → fat ; cega → cec . Es tracta d’un determini combinatiu quan aquella tria depèn de l’entorn fonètic dintre el qual es troba un fonema determinat. En català, com en totes les llengües, és el tipus més nombrós en manifestacions. Els fonemes catalans |b|, |d|, |g|, en donar-se entremig de vocals o de consonants contínues —excepte [l] i les nasals, a més, pel que fa a [d]— es manifesten regularment a través de llurs al·lòfons fricatius: gàbia [gàbia] i no [gábie]; moda [móda] i no [móde] vaga [báqẹ] i no [bágẹ], etcètera. De vegades, no sempre, es relacionen els determinis tàctics i els combinatius. Els fonemes |s| i |z|, en posició final, es neutralitzen sempre en |s| (determini tàctic): mesos [mẹzus] → mes [mẹs]. Però si segueix un altre fonema sonor (determini combinatiu), queda restablert l’al·lòfon sonor: mes de gener [méz da žené]. En canvi, la neutralització, per exemple, de |b| en |p| a final de mot — rebre → rep— no es modifica, malgrat la presència d’un fonema sonor subsegüent: rép armes [rep ármes] i mai no [réb ármes] (llevat del valencià). Finalment, els determinis suprasegmentals, en la tria d’un al·lòfon, depenen dels anomenats suprasegments o trets fonètics —la capacitat distintiva dels quals és variable en cada llengua— que s’acumulen sobre els fonemes: durada, intensitat i to, sobretot. En català oriental, la intensitat ha tingut un paper decisiu en la constitució del vocalisme actual, de manera que els fonemes |o|, |ọ| i |u| tònics, per exemple, es neutralitzen en l’al·lòfon [u], comú a tots ells, quan passen a posició àtona: coll [kól] collar [kulá]; sopa [sópe] → sopar [supá]; dur [dú] → duresa [duréze].
m
Fonètica i fonologia
Al·lòfons en el sistema fonemàtic català oriental, segons l’Institut d’Estudis Catalans
©
Variant o modalidat fonèticament regular en què es manifesta un fonema específic, a causa de la distribució relativa dels seus trets constitutius, el conjunt particular dels quals marca el camp de dispersió fonològica i, per tant, la capacitat distintiva de cada fonema dintre el seu sistema.