i almirall | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

almirall

substantiu masculím
Història    Transports
marina de guerra mar guer i història hist
Oficial general de la marina de guerra.

El títol d’almirall és trobat per primera vegada a Sicília al segle XI; usat pels genovesos, fou generalitzat a la marina europea durant el segle XIII. A l’època de Jaume I de Catalunya-Aragó, el 1231, Carròs figurà ja com a almirall de Catalunya i Mallorca i des d’aleshores sempre hi hagué a la corona catalanoaragonesa almirall i vicealmirall. Durant el regnat de Pere III, el comandament suprem de les forces navals reials era assumit per l’almirall, que tenia a les seves ordres tres vicealmiralls, que corresponien, respectivament, als regnes de València i de Mallorca i al Principat. La jurisdicció i les preeminències del càrrec foren ampliades; només el rei i l’almirall podien concedir llicència de cors, i el darrer tenia al seu càrrec les drassanes reials. L’any 1364, l’almirallat de tota la corona catalanoaragonesa fou atorgat a Hug, vescomte de Cardona, amb caràcter vitalici i hereditari. Després de Joan Ramon Folc de Cardona (mort el 1471) el càrrec restà a la família, però simplement com a honorífic. El títol fou conegut també a partir d’aquesta època amb el nom d' almirall d’Aragó . A la mort, el 1543, sense fills mascles del segon duc de Cardona, Ferran de Cardona i Enríquez, la dignitat passà als marquesos de Guadalest, i després, successivament, per enllaços matrimonials, als Palafox, marquesos d’Ariza, i als Arteaga, ducs de l’Infantado, que encara el posseïen oficialment. Cal fer esment també dels diversos nomenaments temporals per a missions concretes, com el fet a favor de Roger de Lloria per a les operacions de Sicília, el de Bernat II de Cabrera per a Sardenya i més tard per a Sicília, i el de Bernat IV de Cabrera (1379-92), la darrera vegada en forma vitalícia.

El comandament efectiu de l’armada reial fou confiat, a partir de final del segle XV i fins al segons terç del segle XVI, a diversos personatges —Joan Bernat de Vilamarí, Gonzalo Fernández de Córdoba, Hug de Montcada— amb el títol d’almirall de Nàpols. A Castella, el títol d' almirante de la mar fou creat per Ferran III el 1254; tenia al seu càrrec la flota reial castellana i era també anomenat adelantado mayor de la mar . Durant un període de més de 300 anys (1405-1705), el càrrec d’almirall de Castella fou hereditari i fou un títol més honorífic que efectiu; estigué vinculat a la família Enríquez.

 A França, el seu origen prové també del segle XIII, quan la monarquia començà a tenir interessos marítims; a poc a poc, el càrrec, com a d’altres països, perdé el seu caràcter tècnic i hom l’atribuí, a títol de benefici, a magnats del reialme. S'extingí com a càrrec honorífic el 1870.

Actualment, a la marina de guerra espanyola, l’almirall és el grau d’oficial general, inferior al de capità general de l’armada i superior al de vicealmirall; equival al grau de tinent general de l’exèrcit de terra.

Col·laboració: 
JMPG / AFE
Llegir més...