Segons el principi físic emprat per a aquesta transformació, els altaveus poden ésser electrodinàmics, electromagnètics, electroestàtics, magnetoestàtics, piezoelèctrics o iònics. El tipus més correntment utilitzat és l’altaveu electrodinàmic, que hom pot trobar en qualsevol aparell de ràdio, casset, TV, etc. Atès que és molt difícil d’aconseguir que un sol altaveu pugui reproduir tot el marge de freqüències audibles (20 Hz-20 000 Hz), en els sistemes d’alta fidelitat aquest marge és reproduït per dos o tres altaveus, que es reparteixen els senyals mitjançant un filtre divisor de manera que cadascun pugui reproduir una banda més estreta i més d’acord amb les seves pròpies característiques. En general hom utilitza un altaveu de greus i un d’aguts, als quals sovint se n'afegeix un altre de mitjans. Els altaveus solen anar disposats dins una caixa acústica. L'altaveu de greus és destinat a reproduir la part inferior de l’espectre audible, generalment entre 20 Hz i 750 Hz. És l’altaveu de dimensions més grans; sol tenir una membrana de 5’ a 15’ dotada d’una gran elasticitat que li permet de fer grans desplaçaments, necessaris per a reproduir les notes més baixes, també és el que té el motor més gran, puix que és el que ha de rebre més potència. Aquest altaveu necessita, per al seu funcionament, estar muntat en una caixa acústica per tal d’eliminar el curt circuit acústic. L'altaveu de mitjans és destinat a reproduir la part mitjana de l’espectre audible, generalment entre 750 Hz i 5 000 Hz; és de construcció similar al de greus, però de mides més petites a fi d’afavorir la reproducció de les freqüències més altes. L'altaveu d’aguts és destinat a reproduir la part més alta de l’espectre sonor, generalment entre 5 000 Hz i 20 000 Hz; és el més petit de tots i el que té una massa mòbil més petita, amb la qual cosa s’aconsegueix una millor reproducció dels fenòmens transitoris, al mateix temps que aquesta membrana més petita li dóna unes característiques de radiació més omnidireccionals. Les qualitats d’un altaveu depenen de la regularitat de la seva resposta en freqüència (que es representa per un gràfic) i la distorsió harmònica, que és donada en percentatges (sovint en el mateix gràfic de la resposta). Les característiques de radiació d’un altaveu es mostren en els gràfics polars, que indiquen el nivell que pren el senyal que reprodueix l’altaveu a tot el seu entorn. Cal destacar també altres paràmetres. La impedància és la càrrega que representa l’altaveu per a l’amplificador i varia segons la freqüència. La sensibilitat dóna idea del rendiment de l’altaveu, és a dir, el nivell de pressió sonora (dB SPL) que produeix aquest altaveu quan se li aplica un determinat senyal a l’entrada (generalment 1W). La potència màxima admissible i la potència mínima necessària donen els marges de potència que hom pot aplicar a l’altaveu.
m
Electroacústica
Altaveu de greus
© Fototeca.cat
Transductor electroacústic encarregat de transformar els senyals elèctrics en ones acústiques, projectat per radiar potència acústica a l’aire.