Les larves aquàtiques són anatòmicament i fisiològicament molt semblants als peixos. En principi estan mancades d’extremitats, respiren per brànquies (externes o internes) i tenen un cor amb dues cavitats únicament. Al llarg de la metamorfosi canvien gradualment d’organització: desenrotllen extremitats, perden les brànquies (en la majoria dels casos) i diferencien pulmons i se'ls divideix el cor en tres compartiments. Els individus adults ofereixen els trets anatòmics característics de qualsevol vertebrat terrestre. Presenten generalment cintures i extremitats ben constituïdes, i la columna vertebral és clarament diferenciada en regions. Poden tenir cua (urodels) o no tenir-ne (anurs). Mitjançant la pell, nua i constantment humida, subvenen a llurs necessitats respiratòries (respiració cutània), bé que també respiren mitjançant determinades zones de la cavitat bucal i mitjançant els pulmons, els quals són d’estructura molt senzilla i actuen només com a complement dels altres tipus de respiració; les fosses nasals s’obren per la part interior, en el paladar. Tenen un cor amb dues aurícules i només un ventricle: la sang arterial i la venosa es barregen poc o molt, per la qual cosa la circulació és incompleta. Són peciloterms, incapaços de regular llur temperatura interna (animals de “sang freda”). La majoria són ovípars. Els ous, dipositats sempre dins l’aigua, solen anar embolcallats d’una gelatina que, en molts de casos, serà el primer aliment de la larva tot just nascuda.
En la metamorfosi de la granota, des de la posta d’ous fins que l’individu és adult passen uns tres mesos
Josep Lluís Ferrer
La mida dels amfibis, molt variable, oscil·la entre un centímetre només, en determinades granotes, i més d’un metre en les salamandres gegants del Japó. S'alimenten fonamentalment d’insectes aquàtics i voladors caçats sovint al vol mitjançant una llengua llarga i llefiscosa capaç d’ésser projectada enllà de la boca. Mancats de sistemes ofensius o defensius contundents, recorren a solucions de defensa contra llurs enemics (serps i ocells sobretot) de tipus divers: poden tenir a la pell glàndules productores de verí —i aleshores solen presentar coloracions cridaneres (aposemàtic)—, o presentar simplement la pell de colors verdosos o bruns per tal de passar desapercebuts (cripsi). Viuen prop o dins l’aigua, generalment dolça: llur ronyó, comparable al dels peixos d’aigua dolça, no els permet de suportar salinitats excessivament elevades. Per això no es troben amfibis a les zones desèrtiques o bé pels volts de les aigues salades o salabroses, i fins i tot són rars, també, a les illes allunyades dels continents. Són àmpliament distribuïts per tot el món, des del nivell del mar fins a altituds de l’ordre dels 4.500 m, llevat de les esmentades zones desèrtiques, illes oceàniques i regions de salinitat elevada, i també, de les zones polars a causa de llur incapacitat de regulació tèrmica. Des d’un punt de vista filogenètic i evolutiu ocupen una posició remarcable, atès que representen un estadi intermedi entre els peixos i els vertebrats plenament terrestres. Els testimoniatges fòssils existents permeten de deduir que els amfibis aparegueren fa uns 350 milions d’anys, al Paleozoic, com una o diverses branques laterals dels peixos crossopterigis.