i anarcosindicalisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

anarcosindicalisme

substantiu masculím
Història    Política
anarco-sindicalisme Primera pàgina del diari “Solidaridad Obrera”
© Fototeca.cat
història hist i ciències polítiques polít
Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social.

La fusió del pensament bakuninista i l’acció societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la península Ibèrica. Però fou amb la Confédération Génerale du Travail (CGT), de França (fundada el 1895) que l’anarcosindicalisme prengué una gran volada i perfilà els trets essencials de la seva doctrina: apoliticisme; acció directa (segons la qual, els conflictes entre el capital i el treball havien d’ésser solucionats per negociació directa entre obrers i patrons, sense acceptar la mediació de l’estat o la dels organismes de conciliació social) i vaga general per a aconseguir la instauració d’una societat sense classes. L’anarcosindicalisme prenia les idees de Marx pel que fa a la lluita de classes i l’organització del proletariat al marge de les altres classes socials, però no pel que fa al principi de creació d’un partit polític obrer; de l’anarquisme, el refús de l’acció parlamentària; de Georges Sorel, la teoria de la vaga general i la negativa a considerar la vaga com a simple abstenció del treball o com a pacífica manifestació de masses. Aquests principis quedaren recollits en la carta d’Amiens (1906) de la CGT, que influí decisivament en la creació a Barcelona de Solidaritat Obrera (1907), resposta a la constitució de Solidaritat Catalana, i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l’exponent més important de l’anarcosindicalisme. Aquesta s’oposà sempre aferrissadament a la socialista Unió General de Treballadors, que considerava reformista i sense esperit revolucionari, infeudada al Partido Socialista Obrero Español i a la seva política parlamentària. La CNT afirmava que els sindicats obrers (on de fet no existia aparell burocràtic retribuït) havien de combatre sense treva per a la consecució d’unes millores laborals, que havien d’ésser un estímul, no un fre, en el camí de la revolució social. L’anarcosindicalisme tingué força especialment als Països Catalans (Principat i País Valencià) i també a Andalusia, a Astúries (Gijón), a Aragó (Saragossa) i a Galícia (Vigo); la CNT, després d’una breu etapa (1918-20) en la qual fou influïda per la revolució bolxevic, tornà a l’estricte anarcosindicalisme, participant directament en la fundació de la reconstituïda Associació Internacional de Treballadors (AIT) entre el desembre de 1922 al gener de 1923 , ensems amb la Unione Sindicale Italiana, la Federación Obrera Regional Argentina (FORA), la CGT de Portugal i alguns grups sindicalistes de França i d’Alemanya. La nova AIT, convertida en organisme de coordinació dels grups anarquistes a escala mundial, tingué el secretariat durant un temps a Barcelona, i posteriorment a París, a Suècia i a Madrid. Les principals organitzacions anarcosindicalistes actuals són la SAC (Sveriges Arbetares Centralorganisation) a Suècia, l’IWW (Industrial Workers of the World), amb seccions al Canadà, Austràlia i els EUA, la minúscula CNT francesa i, a Espanya, la CNT i la Confederació General de Treballadors; a més, hi ha nuclis simpatitzants dins Force Ouvrière, a França, i la Confédération Française des Travailleurs s’hi pot considerar propera.

Col·laboració: 
JTA / JBCC
Llegir més...