i anarquisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

anarquisme

substantiu masculím
Història    Política
anarquisme Atemptat contra el rei d’Espanya Alfons XIII i la seva esposa a Madrid, el 1906, il·lustració contemporània de la revista “L’illustration Française”
© Fototeca.cat
història hist i ciències polítiques polít
Doctrina politicosocial que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l’estat i de la propietat privada, que són considerats opressors i explotadors del poble.

Bé que Plató, Campanella, Thomas More, Mably i altres autors han estat considerats precursors de l’anarquisme, és William Godwin (1756-1836) el primer dels pensadors que hom pot considerar pròpiament anarquista, car rebutjà l’estat i la propietat privada, i propugnà una societat, a la qual calia arribar sense violències, on els béns serien repartits igualitàriament entre tots els homes. Pierre Joseph Proudhon (1809-64) i Mikhail Aleksandrovič Bakunin (1814-76) són els dos teòrics de l’anarquisme més importants del segle XIX. El primer d’ells fou traduït al castellà per Francesc Pi i Margall, i el segon aconseguí a la península Ibèrica una àmplia difusió a partir de la revolució de setembre del 1868, quan bona part de l’obrerisme català s’afilià a la Primera Internacional. Aquesta tingué dirigents de gran prestigi, com Rafael Farga i Pellicer, Anselmo Lorenzo i Francesc Tomàs. El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena d’estat, que considera instrument d’opressió social, i rebutja la idea marxista de construir un partit polític de la classe obrera.

En el si de la Primera Internacional, el bakuninisme s’enfrontà amb els partidaris de Marx i en fou exclòs. També a la península Ibèrica es produí una escissió, i mentre un nucli internacionalista de Madrid (la Nueva Federación Madrileña, dirigida per Pablo Iglesias, Mesa i els germans Mora) adoptà el pensament marxista i fou el nucli inicial del Partido Socialista Obrero Español (fundat legalment el 1888) i de la Unión General de Trabajadores, l’obrerisme català es mostrà partidari de l’anarcosindicalisme.

En l’últim terç del segle XIX les idees de Max Stirner tingueren un cert ressò en els medis intel·lectuals, però foren Kropotkin i Malatesta els qui més influïren en el món obrer.

A la península Ibèrica, el moviment anarquista tornà a la vida pública el 1881, en constituir-se un govern Sagasta, i fundà la

El judici de l’Audiència de Barcelona contra el confident Joan Rull (1908), un dels casos més rellevants de l’actuació oficial per a desprestigiar l'anarquisme
© Fototeca.cat
Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), dirigida des de Barcelona per Antoni Pellicer i Paraire, Francesc Tomàs i Josep Llunas i Pujals. La FTRE, en un principi d’ortodòxia bakuninista, es dividí en dos corrents: el primer i més important, l’anarcocol·lectivista, tot seguint Bakunin, assenyalava la necessitat de constituir sindicats obrers, encarregats de lluitar per aconseguir millores immediates per a la classe obrera i de combatre per crear una societat sense classes, on la propietat estaria en mans de les col·lectivitats obreres (socialisme col·lectivista) i en la qual cada individu produiria segons la seva voluntat i rebria segons el seu treball (aquesta tendència era majoritària a Catalunya); el segon corrent, l’anarcocomunista o comunista llibertari (comunisme llibertari) —més influït per Kropotkin i Malatesta—, s’oposà a la creació de sindicats, els quals considerava òrgans burocràtics no aptes per a fer triomfar la revolució social, i propugnava la creació de grups d’afinitat ideològica, sense preocupacions de lluita laboral, la missió dels quals era combatre sense treva (emprant en cas de necessitat l’acció violenta) la societat burgesa; l’anarcocomunisme desitjava una societat sense classes on cada persona produiria segons la seva voluntat i rebria segons les seves necessitats (i on tot, mitjans de producció i béns de consum, seria de tots: el comunisme). Aquesta segona tendència, dominant a Andalusia (fets de La Mano Negra; ocupació de Jerez de la Frontera el 1892 pels anarquistes), arribà a tenir força a Catalunya, especialment després del fracàs dels moviments del primer de maig dels anys 1890-93.

A Europa, a la darrera dècada del segle XIX, l’anarcocomunisme, convençut que ni la propaganda oral ni l’escrita podrien arrossegar les masses cap a la revolució social, predicà la necessitat de la propaganda pel fet (o per l’acte), i homes d’aquesta ideologia realitzaren diversos magnicidis i actes terroristes contra la societat burgesa, seguint l’exemple dels nihilistes russos: bombes a París (a partir del 1893); assassinats de Sadi Carnot, president de la República Francesa (1894), de l’emperadriu Isabel d’Àustria (1898), del rei Humbert d’Itàlia (1900) i del president McKinley dels Estats Units d’Amèrica (1901). Apaivagada l’onada terrorista, l’anarquisme evolucionà en un sentit anarcosindicalista, però a gairebé tots els estats del món, excepte a l’espanyol, els seus militants passaren a enfortir els moviments socialistes de caire marxista.

A l’Estat espanyol, els intents frustrats d’aconseguir la jornada de treball de les vuit hores amb les manifestacions del primer de maig (a partir del 1890) aprofundiren les diferències entre anarquistes (partidaris de la vaga general indefinida fins a la consecució de les vuit hores) i socialdemòcrates (que volien portar la manifestació pels terrenys de l’acció legal), al mateix temps que incità el moviment anarquista cap al camí de l’acció directa: atemptats contra els esquirols, petardisme, magnicidis (com els atemptats contra Martínez Campos) i terrorisme indiscriminat (com les bombes del Liceu i del carrer de Canvis Nous de Barcelona), dels anys 1893 i 1896. La repressió que l’estat exercí indiscriminadament contra el moviment obrer (especialment el procés de Montjuïc, a Barcelona, el 1896) féu néixer tota una generació d’anarquistes teòrics a Catalunya: Ferran Tarrida del Mármol, Federico Urales (pseudònim de Joan Montseny), Soledad Gustavo, Leopold Bonafulla, Pere Esteve, Josep Prat; a Andalusia, Fermín Salvochea i Pedro Vallina; a Galícia, Teobaldo Nieva, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro, aquests dos últims radicats a Catalunya.

L’anarquisme, sobretot a partir de la darrera dècada del segle XIX, aconseguí una forta influència als Països Catalans, no solament en els medis obrers, sinó també en alguns dels intel·lectuals.

anarquisme Fragment de la primera pàgina del diari català “Catalunya”
© Fototeca.cat
Joan Maragall, l’any 1894, escrivia que a Barcelona l’anarquisme era en l’atmosfera, i que tothom en parlava: revistes, periòdics, llibres, converses. El moviment intel·lectual, sorgit a l’entorn de la revista L’Avenç, i el mateix fenomen del Modernisme català no s’explicarien sense tenir en compte la influència de l’anarquisme —sobretot de l’anarquisme individualista— en la vida catalana. Tanmateix aquesta influència en el món intel·lectual català desaparegué gairebé del tot amb el triomf del Noucentisme mentre restà forta i predominant en el món obrer (moviment llibertari, sindicats, ateneus, periòdics, edicions, etc.). La crisi en què caigué l’obrerisme anarquista en l’etapa terrorista fou superada tant a Catalunya com a la resta de la península Ibèrica, en divulgar-se l’anarcosindicalisme de la CGT de França per mitjà del periòdic barceloní La Huelga General. En 1910-11 fou fundada a Barcelona la Confederació Nacional del Treball
anarquisme Enterrament de Bonaventura Durruti a Barcelona el 22 de novembre de 1936
© Fototeca.cat
(CNT), la més important de les organitzacions obreres que al món s’han declarat partidàries de l’anarquisme. La CNT propugnà l’acció directa i la vaga general com a mitjà d’aconseguir la revolució social, i en els seus congressos del 1918 i 1919 adoptà la teoria del comunisme llibertari, al mateix temps que reestructurava l’organització sobre la base dels sindicats únics, posant fi al societarisme basat en els sindicats d’ofici. En el congrés de Berlín (desembre del 1922 a gener del 1923) fou reconstituïda una Associació Internacional de Treballadors, de tipus anarquista, que reivindicà el nom de la Primera Internacional, i que tingué poca força. L’anarquisme estricte, que desconfiava de l’actitud possibilista de la CNT, fundà el 1927 la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en la qual militaren Diego Abad de Santillán, Aureli Fernández, i també Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Garcia i Oliver, que defensaren la tàctica insurreccional per a prendre el poder i destruir l’estat, sense necessitat de comptar amb els partits polítics de classe ni amb els sindicats. El pustchisme faista (insurreccions de l’alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener del 1932, i les de febrer i desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT.

Durant la Guerra Civil, l’anarquisme evolucionà, bé que no en la teoria, sí en la pràctica, i els seus dirigents, tot i seguir manifestant-se apolítics, formaren part dels governs de la República i de la Generalitat, al mateix temps que participaven en l’esforç de la guerra i emprenien una tasca de col·lectivitzacions a Catalunya i a Aragó, que en gran part fou frenada després dels fets de maig del 1937. Els Països Catalans són l’únic lloc del món on el moviment obrer de signe anarquista es mantingué fortament majoritari sobre el socialista o comunista de qualsevol tendència, fins a l’acabament de la Guerra Civil de 1936-39, que passà a la clandestinitat o a l’exili. Vençut l’anarquisme a l’Estat espanyol el 1939, desaparegut als països socialistes, el moviment ha mantingut influència en alguns països de l’Amèrica Llatina com l’Uruguai, en alguns sindicats minoritaris i medis intel·lectuals del món capitalista, especialment a Suècia, on és editat el periòdic Arbetaren.

Perduda, a Europa, gran part de la seva component obrera, fou entès, a partir dels anys seixanta, com una reacció defensiva contra l’omnipotència dels estats capitalistes desenvolupats i com una alternativa radical a les limitacions del parlamentarisme burgès i de la democràcia popular. Aquest nou anarquisme es nodrí de certes concepcions hegelianes (H. Marcuse) i àdhuc marxistes, es difongué sobretot en els ambients juvenils, intel·lectuals i universitaris i es manifestà, més que en la lluita sindical, a través d’actituds i moviments antiautoritaris, antimilitaristes, pacifistes, autogestionaris, ecologistes, d’organització inestable i límits poc precisos (provos als Països Baixos, revoltes estudiantils des del 1968 a París, Belgrad, Berlín, etc.). Als Països Catalans, les organitzacions llibertàries posteriors al 1939 foren molt actives en la clandestinitat fins que a mitjan dècada dels cinquanta entraren en decadència; des de 1969-70 prengueren el relleu, en certa manera, nous grups de filiació més o menys anarquista (Movimiento Ibérico de Liberación, Grupos de Acción Revolucionaria Internacional i altres) aviat desarborats per la repressió, i, paral·lelament, s’inicià un doble fenomen: la reaparició de les organitzacions històriques (CNT, FAI, FIJL) i l’eclosió (1977) d’una munió de grups i col·lectius entorn d’ateneus llibertaris i revistes alternatives, contraculturals i antiautoritàries (Ajoblanco, Alfalfa, Debates, etc.). Des del començament dels anys vuitanta s’observen també diversos intents de síntesi entre l’anarquisme i l’independentisme revolucionari.

Cronologia de l’anarquisme fins a l’època actual

1793 William Godwin, Political Justice

1840 Proudhon, Qu'est-ce que la propiété?

1842 Bakunin, Die Reaktion in Deutschland: Fragment von einem Franzosen

1843 Proudhon, De la création de l’ordre dans l’humanité, ou Principes d’organisation politique

1844 Max Stirner, Der Einzige und sein Eigentum (‘L’únic i la seva propietat’)

1845 Publicació de Die Heilige Familie (‘La Sagrada Família’) de Marx, on és elogiada l’obra de Proudhon Qu'est-ce que la propiété?

1846 Proudhon, Système des contradictions économiques ou Philosophie de la misère

1847 Publicació de Misère de la philosiphie de Marx (rèplica al Système des contradictions économiques de Proudhon)

1848 Bakunin, Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (‘Crida als eslaus d’un patriota rus’)

1852 Proudhon, Révolution sociale démontrée par le coup d’État du 2 décembre

1854 Pi i Margall, La Reacción y la Revolución

1858 Proudhon, De la Justice dans la Révolution et dans l’Église

1862 Creació de la societat Terra i Llibertat, origen del moviment terrorista rus

1864 Fundació a Londres de la Primera Internacional amb el nom d’Associació Internacional de Treballadors (AIT)

1865 Atemptat contra Alexandre II de Rússia per Karakazov

1866 Primer congrés de l’AIT a Ginebra. Bakunin, Catéchisme révolutionnaire

1867 Segon congrés de l’AIT a Lausana: missatge d’adhesió dels obrers de Barcelona. Primer congrés de la Lliga per la Pau i de la Llibertat a Ginebra (amb la participació de Bakunin)

1868 Tercer congrés de l’AIT a Brussel·les (amb assistència d’A. Marsal i Anglora) i triomf de la tesi col·lectivista. Segon congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna (amb la participació de Bakunin). Bakunin funda l’Aliança de la Democràcia Socialista amb la minoria dissident de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. Revolució de Setembre contra Isabel I d’Espanya: Bakunin envia Giuseppe Fanelli a Madrid i a Barcelona per tal d’organitzar-hi el moviment anarquista

1869 Elecció a Barcelona de Pau Alsina, primer diputat obrer, candidat del Centre Federal de Societats Obreres. El Centre Federal de Societats Obreres (fundat el 1868) s’adhereix a l’AIT. Entrevista de Bakunin amb Sergej Niečaiev, l’organitzador del terrorisme anarquista a Rússia. Quart congrés de l’AIT a Basilea (amb l’assistència de Rafael Farga i Pellicer i Gaspar Sentiñón). Constitució a València d’un Centre Federal de Societats Obreres. Aparició a Barcelona del periòdic La Federación (1869-72). Aparició a Palma del periòdic El Obrero (1869-71)

1870 Fundació i primer congrés de la Federació Regional Espanyola de l’AIT a Barcelona. Establiment a la península Ibèrica de l’Aliança de la Democràcia Socialista de Bakunin

1871 La Comuna de París. Debat a les corts de Madrid sobre la Internacional. Conferència secreta de la Federació Regional Espanyola de València: aprovació d’un programa teòric de signe clarament anarquista. Conferencia de l’AIT a Londres (amb assistència d’Anselmo Lorenzo); els seus acords són rebutjats pels anarquistes. Arribada de Lafargue, gendre de Marx, a la península Ibèrica. Aparició a Barcelona del periòdic El Nivel

1872 Segon congrés de la Federació Regional Espanyola a Saragossa. Cinquè congrés de l’AIT a l'Haia: la fracció anarquista és expulsada de la Primera Internacional. Empresonament de Niečaiev a Peterburg. Tercer congrés de la Federació Regional a Còrdova: ruptura entre marxistes i anarquistes. La majoria de societats obreres segueixen el corrent anarquista. Alcoi esdevé seu de la Comissió Federal

1873 Proclamació de la Primera República Espanyola: moviment cantonalista amb participació dels anarquistes. Moviment revolucionari obrer a Alcoi. Sisè congrés de l’AIT a Ginebra, on es reuneixen separadament les fraccions marxista i antiautoritària o anarquista. Aparició a Alcoi del Boletín de la Federación Regional. Publicació dels Els bakuninistes en acció d’Engels, report sobre la revolta de l’estiu del 1873 a Espanya; Aparició a Barcelona del Periódic La Solidarité Révolutionnaire, òrgan dels exiliats francesos anarquistes. Bakunin, Gosudarstvennost i anarkhija (‘Política i anarquia’)

1874 Cop d’estat antirepublicà a Madrid del general Pavía: la Internacional és declarada il·legal. Quart congrés de la Federació Regional Espanyola celebrat clandestinament a Madrid. Setè congrés de l’AIT a Brussel·les organitzat per la fracció anarquista de la Internacional

1875 Primera conferència comarcal dels obrers afiliats a l’AIT a Sants (Barcelona)

1877 Vuitè congrés de l’AIT a Berna organitzat per la fracció anarquista de la Internacional. Insurrecció anarquista a la província italiana de Benevento dirigida per Carlo Cafiero i Errrico Malatesta. Congrés de la Federació del Jura a Saint-Imier: recomanació de la propaganda pel fet. Novè congrés de l’AIT a Verviers convocat per la fracció anarquista de la Internacional. Pi i Margall, Las Nacionalidades

1878 Atemptat contra el prefecte de policia de Peterburg per la jove estudiant Vera Zasulič. Atemptats contra l’emperador Guillem I d’Alemanya per Emil Hoedel i per Karl Nobiling. Atemptat contra Alfons XII d’Espanya a Madrid per J. Oliva Moncusí. Atemptat contra el reu Humbert d’Itàlia pel cuiner Passamante. Atemptat contra Alfons XII d’Espanya per F. Otero

1879 Aparició a Ginebra del periòdic La Révolté, dirigit principalment per Kropotkin i Elisée Reclus

1881 Darrer congrés i dissolució de la Federació Regional Espanyola a Barcelona. Explosió d’una bomba al palau d’hivern de Peterburg que mata uns seixanta soldats sense, però, tocar a Alexandre II. Desè congrés de l’AIT a Londres organitzat per la fracció anarquista de la Internacional (sense delegació a Espanya): Kropotkin combat la política de la propaganda pel fet per ineficaç. Constitució i primer congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola a Barcelona. es declara anarcocol·lectivista. Assassinat d’Alexandre II de Rússia

1882 Segon congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola a Sevilla. Moviment vaguístic a València promogut per la Federació de Treballadors. Moviment revolucionari a Jerez de la Frontera dut a terme per l’organització anarquista andalusa La Mano Negra

1883 Tercer congrés de la Federació de Treballadors de la regió Espanyola a València: desautorització de La Mano Negra i rebuig de tota mena d’actes il·legals. Atemptat contra l’emperador Guillem I d’Alemanya

1884 Execució d’anarquistes a Jerez de la Frontera com a conseqüència del procés contra La Mano Negra. Congrés extraordinari i dissolució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola a Barcelona. Publicació de The Man versus the State (‘L’home contra l’estat’) de Herbert Spencer

1885 Celebració a Reus del Primer Certamen Socialista organitzat pels anarquistes

1886 Aparició a Barcelona del periòdic Acracia (1886-88)

1887 Tres atemptats contra l’emperador Alexandre III de Rússia. Execució d’anarquistes a Chicago el dia primer de maig. Publicació de Las luchas de nuestros días de Pi i Margall

1888 Creació de l’Organització Anarquista de la Regió Espanyola en substitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola en un congrés obrer reunit a València. Aparició a Gràcia del periòdic Tierra y Libertad. Piotr Kropotkin, La conquête du pain

1889 Celebració a Barcelona del Segon Certamen Socialista organitzat pels anarquistes

1890 Primera manifestació del primer de maig en commemoració dels màrtirs de Chicago (reivindicació de les vuit hores de treball per part dels anarquistes i d’altres grups obrers dels Països Catalans). Aparició a Madrid del periòdic La Anarquía dirigit per catalans. Aparició a Alcoi del periòdic El Condenado (1890-93)

1892 Execució de l’anarquista francès Ravachol. Atemptats anarquistes a València. Revolta agrària a Jerez de la Frontera

1893 Presa de posició contra el terrorisme del periòdic anarquista barceloní La Tramontana. Atemptat a Barcelona contra el general Martínez Campos pel tipògraf Paulí Pallàs, el qual és afusellat al castell de Montjuïc de Barcelona. Llançament de bombes al Teatre del Liceu de Barcelona per Santiago Salvador: catorze morts i nombrosos ferits, sis dels quals moren a conseqüències de les ferides. Llançament d’una bomba al palau Bourbon en plena sessió de la cambra de diputats francesa per Auguste Vaillant, el qual és condemnat a mort. Jean Grave, La Société mourante et l’anarchie

1894 Execució d’anarquistes al castell de Montjuïc de Barcelona. Atemptat contra el president de la República Francesa Sadi Carnot a Lió per l’anarquista italià Caserio. Execució a Barcelona de Santiago Salvador

1895 Aparició de la revista Ciència Social (1895-96) en la qual col·laboren Pere Coromines, Gabriel Alomar i Miguel de Unamuno. Jean Grave, La Société future

1896 Explosió d’una bomba al carrer de Canvis Nous de Barcelona al pas de la processó de Corpus: tres morts, ferides mortals a nou persones i nombrosos ferits lleus. Segueixen nombroses detencions i clausura de centres obrers. Llei de repressió de l’anarquisme a Espanya. Empresonament massiu d’anarquistes al castell de Montjuïc de Barcelona. Celebració de l’anomenat procés de Montjuïc: són dictades vuit penes de mort (reduïdes a cinc pel tribunal suprem). Piotr Kropotkin, L’Anarchie, sa philosophie, son idéal. F. Tarrida del Mármol, Les inquisiteurs de l’Espagne

1897 Assassinat del president del govern espanyol Cánovas del Castillo com a venjança dels executats de Montjuïc per l’anarquista italià Michelle Angiolillo, el qual és executat. Atemptat contra el tinent de la guàrdia civil Narciso Portas pel periodista Ramon Sempau com a represàlia de les tortures dels empresonats de Montjuïc. Max Nettlau, Bibliographie de l’anarchie

1898 Assassinat a Ginebra de l’emperadriu Isabel d’Àustria per l’anarquista Lucchesi. Aparició a Madrid de La Revista Blanca dirigida per Joan Montseny (“Federico Urales”)

1899 Elisée Reclus, L’Évolution, la Révolution et l’Idéal anarchique

1900 Assassinat del rei Humbert d’Itàlia per l’anarquista Bresci. Reorganització, al congrés obrer de Madrid, de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola

1901 Vaga general de Barcelona. Assassinat del president dels Estats Units d’Amèrica McKinley. Fundació a Barcelona de l’Escola Moderna per Francesc Ferrer i Guàrdia. Aparició a Barcelona del periòdic La Huelga General

1902 Vaga general a Barcelona i vagues parcials a València. Piotr Kropotkin, Reci revoljucionera (“Memòria d’un revolucionari”). Anselmo Lorenzo, El Proletario Militante

1903 Vaga general a Barcelona

1904 Atemptat a Barcelona contra el president del govern espanyol Antoni Maura

1905 Atemptat a Barcelona contra el cardenal Casañas. 

1906 Atemptat a Madrid contra Alfons XIII per Mateu Morral. Clausura governativa de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia

1907 Constitució a Barcelona de la Solidaritat Obrera. Aparició a Barcelona del periòdic Solidaritat Obrera

1908 Adhesió de la Conferència d’Obrers Agrícoles reunida a Alzira a la Solidaritat Obrera. Congrés constitutiu de la Federació Regional de la Solidaritat Obrera (amb objectius, tàctiques i principis idèntics als de la Primera Internacional) a Barcelona

1909 La Setmana Tràgica de Barcelona (derivació d’una vaga en crema de convents i d’esglésies). Vagues i manifestacions a Alcoi, reprimides per la guarnició. Afusellament al castell de Montjuïc de Barcelona de Francesc Ferrer i Guàrdia, considerat sense fonament promotor de la Setmana Tràgica

1910 Constitució a Barcelona de la Confederació Regional del Treball de Catalunya

1911 Intent de vaga general a tot el territori de l’Estat espanyol, especialment seguida al País Valencià; assassinat a Cullera de tres funcionaris judicials del jutjat de Sueca. Constitució a Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT)

1912 Assassinat a Madrid del president del govern espanyol José Canalejas. Vaga general a Espanya

1913 Atemptat contra Alfons XIII d’Espanya a Madrid. Fundació a Còrdova de la Federació Nacional de Treballadors del Camp, que dóna nova força a l’anarquisme andalús; hi assisteixen delegats del País Valencià i del Principat. Apareix a Catalunya el setmanari humorístic En Titella, anarquista

1914 Vaga general a València. Primera Guerra Mundial (1914-18). Després de la guerra, l’únic moviment anarquista amb força i amb un paper històric serà el de la península Ibèrica, principalment el català i l’andalús

1916 Conferència de la CNT a València on és acordada una campanya d’agitació general contra el gran encariment de la vida. Pacte d’aliança a Saragossa entre la CNT i la UGT. Vaga general de 24 hores a tot el territori de l’Estat espanyol

1917 Vaga general revolucionària (CNT-UGT) a Espanya; onada d’atemptats a Barcelona

1918 Congrés a Sants, Barcelona, de la Confederació Regional del Treball de Catalunya: és creat el Sindicat Únic i és proposada la reorganització de la CNT. V Congrés Nacional de Treballadors Agrícoles a València que acorda adherir-se a la CNT. Conferència Nacional Anarquista a Barcelona, on hom recomana als anarquistes que ingressin a la CNT

1919 Vaga de La Canadenca a Barcelona que acaba amb una vaga general. Any de grans agitacions socials, a l’Estat espanyol, en què els anarquistes tenen una participació destacada; les patronals, sobretot les catalanes, responen a les vagues amb el locaut. Congrés de la CNT a Madrid: organitza el Sindicat Únic, adopta els principis del comunisme anarquista i s’adhereix provisionalment a la Internacional comunista

1920 Continua el moviment general de vagues i atemptats, especialment a Barcelona (contra Salvador Seguí, líder de la CNT, contra Graupera, president de la patronal, etc.). Aixecament militar a Saragossa instigat pels anarquistes. El governador de Barcelona dissol la Confederació Nacional del Treball de Catalunya; empresonament de dirigents sindicalistes. Assassinat, a Barcelona, de Francesc Layret, advocat defensor d’obrers anarquistes

1921 Assassinat, a Madrid, del president del govern espanyol Eduardo Dato, pels terroristes Casanelles, Mateu i Nicolau

1922 Conferència a Saragossa de la CNT, que retira l’adhesió a la Internacional comunista i decideix adherir-se a l’AIT, anarquista, fundada a Berlín la darreria de l’any

1923 Assassinat a Barcelona de Salvador Seguí i Francesc Comas. Vaga general de transports de Barcelona. Cop d’estat del general espanyol Primo de Rivera; el règim dictatorial que instaura obligarà el moviment anarquista i l’anarcosindicalista a passar a la clandestinitat; en canvi els socialistes espanyols (PSOE) i el sindicalisme socialista (UGT) podran continuar amb una activitat condicionada però legal

1924 Assemblea de la CNT a Granollers, i després assemblea extraordinària a Sabadell. La Dictadura de Primo de Rivera deté els dirigents de la CNT, en clausura els locals i suspèn la premsa anarcosindicalista. Intent d’assalt anarquista a la caserna de les Drassanes de Barcelona

1926 Reunió a París d’anarquistes i sindicalistes emigrats de la Península; constitució a França de l’Aliança Revolucionària d’anarquistes ibèrics. Congrés a Lió d’anarquistes de la Península que decideix la constitució d’una Federació Anarquista Espanyola

1927 Conferència anarquista clandestina a València, on és fundada la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); hom decideix la reorganització de la CNT i el seu control pels anarquistes

1928 Ple, clandestí, de la CNT a Barcelona

1930 Caiguda de Primo de Rivera, restabliment de les garanties constitucionals i amnistia general; onada de vagues en cadena a la majoria de centres industrials, que a Catalunya i a Andalusia acaben prenent un caràcter revolucionari (CNT). Ple de la CNT a Blanes, i després a Barcelona, en què la central sindical es reorganitza i torna a la lluita obrera; molts dels seus dirigents són arrestats; reapareix el diari Solidaridad Obrera

1931 Ple clandestí de les regionals de la CNT a València. Vaga general de la CNT contra la monarquia espanyola. Proclamació de la Segona República Espanyola i de la República Catalana (esdevinguda tot seguit Generalitat); la CNT continua la vaga general per evitar la contrarevolució. Congrés nacional extraordinari de la CNT a Madrid. IV Congrés de l’AIT a Madrid. Gran agitació camperola al Principat, al País Valencià i a Andalusia. Escissió dels “trentistes”: la CNT és controlada totalment per la FAI

1932 Vaga general a València. Aixecaments anarquistes i proclamació del comunisme llibertari a l’alt Llobregat, a Terrassa, a la Safor i a la Ribera Baixa (no pas a Sollana, però, on fou proclamada la República Soviètica). Deportació de dirigents sindicalistes i anarquistes del Principat i del País Valencià. Congrés de camperols del País Valencià a Alcoi (CNT)

1933 El secretariat de l’AIT és traslladat a Barcelona, a causa del triomf de Hitler a Alemanya. Vaga revolucionària dirigida pels anarcosindicalistes (CNT-FAI); enèrgica repressió del govern republicà al Principat, al País Valencià i a Andalusia (esdeveniments de Casas Viejas); repetides suspensions governatives de Solidaridad Obrera i altres periòdics anarcosindicalistes. Míting de la Monumental a Barcelona (100.000 persones)

1934 Oposició entre la Generalitat (Dencàs) i la CNT-FAI. Revolució a Astúries; fets del Sis d’Octubre a Barcelona sense participació anarquista; repressió sagnant; la CNT ordena la vaga general

1935 Proclamació del comunisme llibertari a Villaviciosa (Astúries)

1936 Constitució del Front Popular entre els partits obrers i esquerrans de la República espanyola, llevat dels anarquistes. Ple peninsular de la FAI. Congrés extraordinari de la CNT a Saragossa; reafirmació dels principis llibertaris i de l’acció revolucionària. El govern de la República espanyola ordena el tancament dels locals anarquistes i anarcosindicalistes. Aixecament de l’exèrcit espanyol d’Àfrica contra la República: vaga general decretada per la CNT i la UGT; la CNT i els militants llibertaris prenen la direcció del moviment revolucionari a Catalunya i de la mobilització de guerra. Entrada dels anarquistes al govern de la Generalitat de Catalunya. Decret de col·lectivitzacions de la Generalitat. Els anarquistes formen part del govern de la República espanyola presidit per Largo Caballero (dura mig any). Els anarquistes organitzen el Consell d’Aragó, posteriorment dissolt pel govern republicà

1937 Enfrontament i xocs armats a Barcelona entre la CNT-FAI (amb el POUM) i el govern (amb el suport de l’esquerra i el PSUC). Congrés de camperols al País Valencià (CNT)

1938 Pacte entre la CNT i la UGT: els anarcosindicalistes accepten l’existència de l’estat i la nacionalització de la indústria bàsica. Ple de comitès regionals del moviment llibertari: divergència de línies estratègiques entre la CNT i la FAI quant a la revolució

1939 Fi de la Guerra Civil Espanyola: la majoria de dirigents anarquistes van a l’exili. Primer consell del Moviment Llibertari Espanyol (CNT, FAI, FIJL), a Perpinyà

1940 Amb l’ocupació nazi de França, el secretariat de l’AIT es trasllada a Suècia

1945 Ple clandestí de delegats de la CNT de l’interior, prop de Madrid, que s’adhereix a l’Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas. Congrés de Federacions locals del MLE-CNT, a París; s’hi imposa la línia “anarquista pura” encapçalada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny. En els mesos següents, el moviment s’escindeix violentament entre “col·laboracionistes” (majoritaris a Espanya) i “apolítics” (predominants a l’exili francès)

1947 Conferència intercontinental del MLE a Tolosa de Llenguadoc; discuteix les fórmules per enderrocar el franquisme. Destacada activitat clandestina dels anarquistes a l’Estat espanyol, amb desenes de milers d’obrers cotitzants, i fortes pèrdues a mans de la repressió franquista

1957 Mor en un parany policíac, a Barcelona, el guerriller llibertari Josep Lluís i Facerías

1960 Mor a Sant Celoni, en un enfrontament amb la força pública, el guerriller anarquista Quico Sabaté

1961 Congrés intercontinental de la CNT a l’exili, a Llemotges, amb la precària reunificació de les dues branques escindides del 1945

1962 Alianza Sindical Obrera, a l’interior, entre CNT, UGT i SOC. Diversos atemptats amb explosius a Madrid, Barcelona i València, reivindicats per elements llibertaris. Condemna a mort —commutada— de l’estudiant Jordi Conill

1964 El jove anarquista anglès Stuart Christie, detingut a Madrid quan preparava un atemptat contra Franco

1966 Un grup anarquista Primero de Mayo segresta, a Roma, el conseller eclesiàstic de l’ambaixada espanyola, monsenyor Ussia

1970 Primers atemptats, a la Gran Bretanya, del grup Angry Brigade. Apareix, a França, el periòdic mensual Frente Libertario; prossegueixen les discòrdies i els fraccionaments al si de l’exili

1971 XIV Congrés de l’AIT, a Montpeller

1972 Neix el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), que emprèn tot seguit els atracaments a bancs i altres “accions anticapitalistes”

1974 Execució, a Barcelona, del membre del MIL Salvador Puig i Antich. Accions dels Grupos de Acción Revolucionaria Internacionalista (GARI) en diverses ciutats europees contra la repressió a Espanya

1975 Congrés intercontinental de la CNT a l’exili, a Marsella

1976 Una Assemblea Confederal de Catalunya, celebrada a Sants, procedeix a la reconstrucció orgànica de la CNT al Principat. XV Congrés de l’AIT, a París

1977 Legalització de la CNT a l’Estat espanyol

1979 V Congrés de la CNT espanyola, a Madrid; escissió posterior entre un sector “oficial” o “purista” (CNT-AIT) i els “renovadors”

1980 Congrés de València, on s’organitza la CNT “renovada” (al Principat, Confederació Catalana del Treball-CNT)

1981 Manifest declaració anarquista-comunista d’alliberament nacional, amb motiu de l’onze de setembre

1982 Constitució d’una Coordinadora Llibertària dels Països Catalans

1983 VI Congrés de la CNT-AIT, a Barcelona. Primera Conferència Nacional de la Federació Anarquista-Comunista Catalana (FA-CC), a Barcelona. Congrés de reunificació de la CNT “renovada” amb la fracció més oberta de la CNT-AIT

1984 XVII Congrés de l’AIT, a Madrid

1988 XVIII Congrés de L’AIT, a Burdeos

1992 XIX Congrés de l’AIT, a Colònia

1995 VIII Congrés de la CNT-AIT, a Granada

1996 XX Congrés de l’AIT, a Madrid

2000 XXI Congrés de l’AIT, a Granada.

Col·laboració: 
JTA / JBCC
Data de revisió: 
2017-09-02
Llegir més...