És una prolongació de la seqüència de transició de les ectinites a les migmatites, caracteritzada per una mobilització creixent de la matèria constitutiva de les roques, condicionada per quatre factors: temperatura, pressió, composició química de les roques i quantitat d’aigua disponible. Per anatèxia es formen les anatexites (gneis de caràcter marcadament granitoide, de foliació quasi esfumada) i roques encara més properes als granits plutònics, anomenades granits d’anatèxia , identificables per llur textura, molt variable, amb rastres abundants de fàcies orientades, arrengleraments de biotita i cordierita, etc. Ja Sederholm, el 1907, proposà el terme anatèxia per designar la hipotètica fase final del metamorfisme de profunditat. Eskola, el 1933, introduí la noció d' anatèxia diferencial (la fusió de les roques és selectiva i depèn sobretot dels materials metamòrfics). L’anatèxia experimental, desenvolupada a partir del 1957 amb els treballs de Bowen, Tuttle i Winkler, tracta de precisar les condicions fisicoquímiques de la fusió de les roques. En general hom atribueix l’aparició de fàcies progressivament granítiques en les roques cristal·lofíl·liques a la fusió dels materials de tipus pelític, que es fonen per damunt dels 670°C i a una pressió adequada de vapor d’aigua, i originen un líquid de composició similar a la del granit. L’anatèxia és un fenomen d’àmbit regional que ha afectat extensions enormes de terrenys metamòrfics de la superfície terrestre. Segons certs petròlegs, l’origen de tots els magmes granítics i àdhuc dels basàltics seria l’anatèxia a grans profunditats ( metamorfisme, ¦ granitizació).
f
Mineralogia i petrografia