música andalusina

f

Música

L’art musical del palau cordovès dels omeies es convertí aviat en un fidel reflex del de Damasc, amb esclaves que cantaven en àrab tot pulsant les cordes del llaüt.

Foren famosos els cantors i instrumentistes orientals que actuaren a la cort dels omeies, però l’impuls musical decisiu fou donat per Ziryāb, poeta i filòsof de Bagdad, arribat a Còrdova el 822. Fou el creador de l’escola andalusina, que donà alguns teòrics importants, i d’un repertori amb quatre modes fonamentals i llurs derivats que donaren naixença a les 24 nūba andalusines, forma paral·lela de les grans suites vocals instrumentals. L’Orient no té un equivalent d’aquestes grans nūba, que podien durar hores i hores. Al segle X, la cort omeia resplendí amb un gran luxe musical: arribaren a formar-se conjunts de 100 llaüts i 100 flautes. Els instruments més usats foren el llaüt, al qual el gran Ziryāb afegí una cinquena corda, la rota, el rabec, el qānūm (saltiri), la guitarra moresca i una gran varietat de flautes. Sevilla esdevingué un centre de fabricació d’instruments. També durant el segle X la música s’expandí per la península Ibèrica. En descompondre's l’imperi, gairebé tots els reis de taifes tingueren conjunts de músics i cantors. L’impuls donat pel genial innovador s’exercí també en un sentit original i local, és a dir, occidental.

Durant el llarg període de cinc segles de permanència a la península Ibèrica, l’evolució estròfica de la música andalusina es reflectí en un retorn a les formes populars autòctones, les quals foren anomenades moaixakha, del segle IX, i zajal del segle XII. La moaixakha fou creada per al-Muqaddam, poeta cec, originari de Còrdova, autor de la divisió estròfica que transformà l’estil del cant sil·làbic en veritable frase melòdica. Aquesta lírica, anterior a la dels trobadors provençals, influí la música hispànica medieval, la provençal i la italiana. El zajal fou cultivat sobretot pel ‘trobador’ andalusí Ibn Quzmān, el qual pogué veure com les seves cançons arribaven fins a Bagdad amb un èxit encara més viu que a Sevilla. L’estructura d’aquestes dues formes populars (la moaixakha, cultivada pels poetes de cort a desgrat de les novetats rítmiques, i el zajal, més simple i en àrab dialectal) dóna una varietat i un desenvolupament que explica la importància creixent de les vocalitzacions d’unió en les diverses parts de les nūba. En subsistiren grans repertoris nacionals que tingueren com a centre Tunis, Alger, Tilimsen, Fes i Tetuan. Aquests vestigis demostren l’existència de diverses escoles andalusines basades en concepcions comunes, però desenvolupades diversament segons el lloc de procedència. Les nūba de Tunis foren originàries de Sevilla; les d’Alger i Tilimsen foren importades de Còrdova; Fes i Tetuan les reberen de València i de Granada, durant el procés de la conquesta cristiana.