Foren famosos els cantors i instrumentistes orientals que actuaren a la cort dels omeies, però l’impuls musical decisiu fou donat per Ziryāb, poeta i filòsof de Bagdad, arribat a Còrdova el 822. Fou el creador de l’escola andalusina, que donà alguns teòrics importants, i d’un repertori amb quatre modes fonamentals i llurs derivats que donaren naixença a les 24 nūba andalusines, forma paral·lela de les grans suites vocals instrumentals. L’Orient no té un equivalent d’aquestes grans nūba, que podien durar hores i hores. Al s X, la cort omeia resplendí amb un gran luxe musical: arribaren a formar-se conjunts de 100 llaüts i 100 flautes. Els instruments més usats foren el llaüt, al qual el gran Ziryāb afegí una cinquena corda, la rota, el rabec, el qānūm (saltiri), la guitarra moresca i una gran varietat de flautes. Sevilla esdevingué un centre de fabricació d’instruments. També durant el s X la música s’expandí per la península Ibèrica. En descompondre's l’imperi, gairebé tots els reis de taifes tingueren conjunts de músics i cantors. L’impuls donat pel genial innovador s’exercí també en un sentit original i local, és a dir, occidental. Durant el llarg període de cinc segles de permanència a la península Ibèrica, l’evolució estròfica de la música andalusina es reflectí en un retorn a les formes populars autòctones, les quals foren anomenades moaixakha, del s IX, i zajal del s XII. La moaixakha fou creada per al-Muqaddam, poeta cec, originari de Còrdova, autor de la divisió estròfica que transformà l’estil del cant sil·làbic en veritable frase melòdica. Aquesta lírica, anterior a la dels trobadors provençals, influí la música hispànica medieval, la provençal i la italiana. El zajal fou cultivat sobretot pel ‘trobador’ andalusí Ibn Quzmān, el qual pogué veure com les seves cançons arribaven fins a Bagdad amb un èxit encara més viu que a Sevilla. L’estructura d’aquestes dues formes populars (la moaixakha, cultivada pels poetes de cort a desgrat de les novetats rítmiques, i el zajal, més simple i en àrab dialectal) dóna una varietat i un desenvolupament que explica la importància creixent de les vocalitzacions d’unió en les diverses parts de les nūba. En subsistiren grans repertoris nacionals que tingueren com a centre Tunis, Alger, Tilimsen, Fes i Tetuan. Aquests vestigis demostren l’existència de diverses escoles andalusines basades en concepcions comunes, però desenvolupades diversament segons el lloc de procedència. Les nūba de Tunis foren originàries de Sevilla; les d’Alger i Tilimsen foren importades de Còrdova; Fes i Tetuan les reberen de València i de Granada, durant el procés de la conquesta cristiana.
f
Música