Hi ha espècies espontànies, sobretot a muntanya, com l’anemone alpina, el buixol o l’herba fetgera; d’altres, com l’anemone del Japó i l’anemone coronària, són cultivades en massissos i tests, i emprades en la decoració d’interiors, per llur aspecte vistent i fàcil conreu (volen llocs amb sol i ombra, i terra fresca).
L’anemone alpina o viola blanca (Anemone alpina) té la tija pilosa, fulles grans i dividides en segments estrets i flors blanques o grogues, solitàries. Viu als prats alpins de l’alta muntanya d’Europa i d’Amèrica del Nord. És freqüent als Pirineus.
L’anemone coronària o castanyola (Anemone coronaria) és d’origen mediterrani, cultivada en jardineria per les seves flors, grans i en forma de copa, senzilles o dobles, segons la varietat, i de diversos colors (rosa, vermell, violeta, blau, blanc o bigarrat).
L’anemone del Japó (Anemone japonica) té les fulles retallades i és força emprada com a planta ornamental; floreix a la tardor.