i animal | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

animal

substantiu masculím
Biologia i ecologia
Classes principals d’animals
©
biologia biol
Ésser viu heteròtrof, generalment dotat de moviment i de sistemes o aparells de relació més o menys diferenciats.

És molt difícil postular una definició ajustada, exacta, exhaustiva i totalment comprensiva del terme animal, per tal com hom no sap exactament quin és el seu abast, si més no pel que fa als éssers unicel·lulars ( ésser viu). El problema arrenca de la tendència a traslladar termes i conceptes populars, útils en certs camps de la vida diària, al terreny científic, les necessitats del qual són diferents. En línies generals, però, hom pot dir que els anomenats animals són éssers heterotròfics ( heterotròfia), incapaços de sintetitzar, a partir de matèria inorgànica, les substàncies que necessiten per a mantenir llur metabolisme, i per tant, tenen estructures especialitzades (aparell digestiu) a fer utilitzables els aliments (la matèria orgànica, en línies generals) que han de capturar. Solen ésser dotats de moviment, i generalment, a més, són capaços de traslladar-se, gràcies al fet de posseir un aparell locomotor adient (la necessitat d’obtenir aliments, d’altra banda, el justifica). Solen posseir un plexe o sistema nerviós, íntimament relacionat amb la capacitat de moviment i amb una sèrie d’òrgans (òrgans dels sentits) capaços de percebre fenòmens que s’esdevenen en el medi. Aquest plexe o sistema, d’altra banda, és capaç d’integrar els estímuls que actuen sobre l’ésser i el control funcional que ell mateix exerceix sobre la resta de l’organisme de l’ésser, amb la qual cosa queden establertes relacions de causa-efecte, possibilitades respostes reflexes i retingudes experiències viscudes (etologia, ¦ psicologia). Solen tenir un creixement limitat, en cada una de les etapes del qual presenten una forma força concreta en cada espècie. Per tot plegat, presenten una gran complexitat de teixits, òrgans, aparells i sistemes, les cèl·lules dels quals, proveïdes de membranes fines, són molt diferents en cada cas (cèl·lula) i fan per això més aviat difícil i poc corrent la reproducció asexual, si més no en els animals superiors. Totes aquestes característiques són més o menys vàlides per als animals d’organització pluricel·lular, però per als unicel·lulars varien, més des d’un punt de vista anatòmic en alguns casos, que no pas des d’un punt de vista fisiològic (els protozous heterotròfics, per exemple, no tenen aparell digestiu, però “digereixen” partícules alimentàries). Alguns autors han proposat de no considerar cap unicel·lular com a animal (ni tampoc, com a vegetal, terme, tanmateix, igualment ambigu), la qual cosa no deixa de resultar una solució útil només davant de certs casos.

Medusa: animal diploblàstic ( e cnidaris ) (x 1/10)
© Fototeca.cat
Tanmateix, en un intent de classificar de forma més o menys coherent els animals (dels quals són conegudes aproximadament 1 000 000 d’espècies), és possible de distingir diversos graus d’organització. El més baix és el de la unicel·lularitat, i és aquí on resulta més difícil de distingir els “animals” dels “vegetals”. Els animals unicel·lulars o protozous tenen algunes funcions característiques i comunes a tots els animals (locomoció, sensibilitat, digestió, circulació de líquids), bé que en un estadi molt primitiu i amb especialitzacions anatòmiques molt diferents. A més, pel fet d’ésser unicel·lulars, han restat molt limitats quant a llur mida i activitats, i han quedat confinats exclusivament al medi aquàtic. Un grau d’organització molt més complex és el dels animals pluricel·lulars o metazous, els quals poden atènyer grans dimensions. Llurs nombroses cèl·lules, bé que integrades en la unitat superior que l’animal representa, s’agrupen en unitats funcionals (teixits, òrgans, etc), molt especialitzades. Aquest estadi pluricel·lular ha permès els grans “triomfs evolutius” dels animals. Els metazous poden ésser diploblàstics o triploblàstics , segons que es constitueixin a partir de dos fulls embrionaris (ectoderm i endoderm) o de tres (ectoderm, mesoderm i endoderm).
Grill: animal triploblàstic celomat protostomat ( e artròpodes ) (x 1)
© Fototeca.cat
Són diploblàstics els porífers, els cnidaris i els ctenòfors. Tots tenen en comú, ultra la possessió dels dos fulls embrionaris, el fet de presentar un sistema nerviós molt primitiu. No es manifesta cap mena de cefalització ni es diferencia cap regió comparable a un cap. Els animals triploblàstics, més evolucionats, presenten tres fulls embrionaris. Amb l’aparició del mesoderm, que se situa entre l’ectoderm i l’endoderm, es diferencia també una regió cefàlica. Els animals triploblàstics, segons com s’organitzi llur mesoderm, poden ésser acelomats o celomats . En els acelomats, el mesoderm no dóna lloc a vesícules tancades, sinó a un teixit intervisceral difús, o parènquima. Són acelomats els platihelmints, els nemertins, els nematohelmints, els rotífers i alguns d’altres. En els celomats, el mesoderm, almenys durant un període de l’ontogènesi, dóna lloc a unes masses simètriques a banda i banda del tub digestiu, que es transformen en vesícules tancades, el conjunt de les quals és anomenat celoma . Això acostuma d’anar acompanyat de la repetició al llarg del cos, i per parells, d’altres òrgans (òrgans excretors, ganglis nerviosos). En els celomats, el tub digestiu és molt diferenciat i, en general, s’obre a l’exterior per una boca i un anus. El sistema nerviós i l’organització de la musculatura i de les glàndules són força perfectes. Els celomats poden ésser protòstoms o deuteròstoms . En els protòstoms, el blastòpor de la gàstrula, o bé esdevé la boca de l’adult o bé desapareix, i aleshores la boca i l’anus de l’adult es formen de bell nou; o, encara, es transforma en una cissura longitudinal, els extrems de la qual, en tancar-se la cissura, esdevenen la boca i l’anus de l’adult. El sistema nerviós dels protòstoms s’organitza en una cadena de ganglis situada ventralment respecte al tub digestiu (hiponeures) i en un centre de complexitat més o menys gran, anterior i per sobre del tub digestiu (massa encefàlica). El cos dels protòstoms és format per parts que es repeteixen al llarg del cos, d’una manera metamèrica. Cada part o metàmer és format típicament per dos cossos celòmics, dos ganglis nerviosos i dos metanefridis. Exteriorment, el cos dels protòstoms també és segmentat. Aquesta disposició és la típica, bé que alguns grups se n'aparten una mica. Són protòstoms els anèl·lids, els sipunculis, els equiuroïdeus, els mol·luscs, els artròpodes, els lofòfors. Els celomats en els quals el blastòpor de la gàstrula dóna lloc a l’anus de l’adult o marca el lloc on aquest apareixerà, són anomenats deuteròstoms. Segons quina és la disposició de llur sistema nerviós, hom els anomena epitelineures o epineures . En els epitelineures el sistema nerviós no se separa de l’epidermis. En els equinoderms, que són epitelineures i tenen simetria radiada, la cefalització és mínima i la disposició del sistema nerviós es també radiada (cicloneures). Els estomocordats i els pogonòfors, també epitelineures, tenen el cos diferenciat en tres regions (trímers). Els deuteròstoms epineures són els animals més evolucionats. Tots els centres nerviosos es localitzen en posició dorsal respecte al tub digestiu. Tenen un eix esquelètic, dorsal, el notocordi , situat entre el sistema nerviós s’aïlla totalment de l’epidermis. Tots pertanyen al grup dels cordats (urocordats, cefalocordats i vertebrats). Els urocordats i els cefalocordats són molt més primitius que els vertebrats. En certa manera, els cefalocordats poden ésser considerats com la prefiguració dels vertebrats. Els vertebrats són caracteritzats per la possessió d’una columna vertebral bastida sobre el notocordi, i per un sistema nerviós complex que consta d’una massa anterior (encèfal), més o menys desenvolupada segons els grups, i d’un cordó dorsal (medul·la). Les classes inferiors dels vertebrats (ciclòstoms, peixos) habiten exclusivament el medi aquàtic, i les superiors el terrestre (rèptils, ocells, mamífers). Hi ha grups de trànsit (amfibis). Alguns representants dels grups terrestres, però, s’han adaptat novament al medi aquàtic (els cetacis, per exemple). Els grups superiors són força independents del medi on viuen en el sentit que mantenen llur medi intern en unes condicions gairebé invariables (temperatura constant, composició química constant, etc) mitjançant sistemes reguladors, l’acció dels quals és possible gràcies al sistema nerviós i a les glàndules endocrines. Dins la classe més diversificada dels vertebrats, la dels mamífers, cal situar l’home, darrera anella evolutiva, actualment, del grup dels primats ( hominització).

Col·laboració: 
GEG / RFG
Llegir més...