Uns dels més antics annals coneguts procedeixen de la biblioteca d’Assurbanipal. Foren també emprats a Grècia i a Roma, i de l’antiguitat es transmeteren a l’edat mitjana a través dels pares de l’Església, sobretot d’Eusebi de Cesarea, l’obra del qual - una crònica eclesiàstica des de la creació fins al 325 dC - fou traduïda al llatí i perllongada fins el 378 per Jeroni i, posteriorment, fins el 469, per Pròsper d’Aquitània i Idaci. A l’alta edat mitjana, la referència cronològica fou donada per les taules pasquals, il·lustrades amb breus notícies de fets diversos: successions de prínceps, bisbes o abats, batalles o esdeveniments curiosos, referents a una regió o localitat. A partir del segle VIII, els annals s’independitzaren de les taules pasquals i adquiriren una forma literàriament més evolucionada. Sorgiren les grans famílies (stemma) del cicle carolingi, i fou llavors la forma narrativa preferida pels grans monestirs, fins a la primera meitat del segle XIII. D’ací endavant, les formes annalístiques foren abandonades i hom no les adoptà sinó per a taules i quadres sinòptics auxiliars.
Els annals xinesos
Els annals són presents ja als inicis de la historiografia xinesa, juntament amb les col·leccions de parlaments com ara els conservats als Shujing. De l’època zhou (segles XI-XIII aC) n’han estat conservats dos: els clàssics Chungiu (‘Annals de primavera i tardor’), escrits per Confuci, referits a l’estat de Lu, i els Zhushu jinian (‘Annals de bambú’), referits a l’estat de Wei, que difereixen en la cronologia i en el tractament de figures llegendàries. El laconisme dels annals feu necessària l’addició de comentaris. Dels tres canònics de Chungiu, el més important, Zuozhuan, ha pervingut en una refosa annalística, considerada arquetípica. La consagració d’aquesta forma s’esdevingué en la gran història de Sima Qian, Shiji, dividida en cinc seccions, la primera de les quals és una història annalística de la Xina fins l’any 100 aC. Aquesta divisió fou el model per a totes les vint-i-quatre històries dinàstiques posteriors, començant pel Han Shu de Ban Gu. La primera història estrictament annalística és la de Xin Yue (segle II dC) feta sobre el Han Shu, que consta d’una crònica escarida, però amb comentaris. Les deformacions que un estricte ordre cronològic imposa al curs natural dels esdeveniments es fan visibles en la gran compilació històrica de Sima Guang, Zizhi tongjian. Tot i la importància dels annals xinesos, llur forma mateixa ha servit moltes vegades més a les intencions moralitzants dels lletrats confucianistes que no pas a l’enregistrament objectiu dels fets.