L’aire descendeix lentament i, a la superfície, el vent segueix aproximadament la direcció de les isòbares, de manera que, per l’efecte de Coriolis, té sentit horari a l’hemisferi nord i antihorari al sud. La pressió a la part central de l’anticicló varia normalment entre 1.020 i 1.030 mil·libars al nivell del mar, però en certs casos (per la radiació nocturna hivernal a les regions polars) pot arribar a 1.050-1.080 mil·libars.
Als oceans, on la fricció és nul·la, el vent segueix exactament les isòbares: això explica l’estabilitat d’anticiclons com el de les Açores. Un anticicló pot ésser provocat o bé per una anomalia tèrmica negativa prolongada (anticicló tèrmic), com, per exemple, l’anticicló que es forma l’hivern a Sibèria, o bé com a resultat dels mecanismes generalitzats de descens (anticicló dinàmic), com és ara els tropicals, o bé per una combinació d’ambdós fenòmens.
Hom distingeix els anticiclons polars en càlids o mixts. Un anticicló polar és constituït per una massa d’aire fred de tropopausa baixa (6-8 km) i de baixa estratosfera relativament càlida. Acostuma a ésser d’origen tèrmic com a resultat d’una intensa radiació a través de la superfície, de manera que l’aire, quan hi està en contacte, també es refreda i provoca un descens vertical acompanyat d’una aspiració cap enlaire al voltant del nucli. Els anticiclons càlids tenen una tropopausa notablement alta, amb troposfera càlida, però baixa estratosfera relativament freda i alta. Són originats per fenòmens més complexos que els polars, especialment per l’existència de la força de Coriolis quan, a l’estiu, a causa de l’escalfament de l’aire en contacte amb els continents, n'és afavorida la convergència horitzontal en una àrea. Els anticiclons de tipus mixt tenen una capa superficial d’aire fred, però la resta és similar als de tipus càlid. A l’estiu, un anticicló provoca generalment bon temps amb possibles neules i bromes matinals. A l’hivern forma una capa fina de núvols, que pot romandre dies o setmanes, car els raigs solars no tenen prou força per a destruir la inversió creada. Quan la pressió, al centre d’altes pressions, va en augment, el temps és clar, però si la pressió disminueix, provoca mal temps.
Els anticiclons de la regió 30°-40° de latitud N acostumen a ésser migratoris en les direccions est i sud. A l’hivern es formen anticiclons semipermanents damunt Amèrica del Nord i Europa-Àsia. Entre 10° i 40° de latitud N hi ha una cadena d’anticiclons permanents amb llurs centres generalment damunt l’oceà. Els anticiclons de l’hemisferi nord que es mouen cap al nord provoquen onades d’aire fred, a l’hivern, i temps clar i fresc, la resta de l’any. Els anticiclons de l’hemisferi nord que es mouen cap al sud donen, a l’hivern, temps temperat, i a l’estiu, calent i sec.