i anticlericalisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

anticlericalisme

substantiu masculím
El convent dels Escolapis, de Barcelona, cremat durant la Setmana Tràgica (juliol de 1909)
© (IMHB) Arxiu Fototeca.cat
ciències polítiques polít
Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu.

En general, hi predomina l’hostilitat a la clerecia en general o a una part d’aquesta. L’anticlericalisme als països llatins es manifestà amb peculiaritats pròpies en cada un d’ells. A l’edat mitjana hom pot considerar com a manifestacions d’anticlericalisme la manera com són expressades les acusacions contra la corrupció de costums del clericat, per exemple, en els fabliaux francesos, en les sàtires de Boccaccio, en el Libro del buen amor de l’arxiprest d’Hita, i, a Catalunya, en la Disputa de l’ase d’Anselm Turmeda. Però l’anticlericalisme, tal com és entès avui, es manifestà sobretot a partir del començament del s XIX. El fenomen fou provocat als Països Catalans, d’una banda, per la introducció de les obres dels enciclopedistes i de les doctrines de la Revolució Francesa —a despit de la vigilància de la inquisició—, i de l’altra, per la defensa a ultrança que de l’Antic Règim absolutista feien una part del clericat i de l’episcopat locals, contra els eclesiàstics illustrats, com Eudald Jaumandreu, que compartien l’afany renovador, tant en l’ordre polític com en l’eclesiàstic, de la nova burgesia liberal. Però, a partir del 1823, amb el triomf absolutista, el sector més liberal del clericat català fou víctima de la repressió eclesiàstica, i la majoria del clericat, especialment regular, i de la jerarquia eclesiàstica, es decantaren decididament a prestar suport al règim absolutista, com a mitjà de conservar els antics privilegis i béns eclesiàstics, que consideraven amenaçats per la desamortització i altres reformes propugnades pels liberals. D’altra banda, alguns clergues havien participat i continuaven participant en les conspiracions i els alçaments de signe absolutista i, més endavant, carlí, la qual cosa accentuà l’hostilitat dels liberals, sobretot envers el clericat regular. Manifestacions d’aquesta hostilitat foren les persecucions i els assassinats de l’any 1823 i posteriorment la crema de convents del juliol del 1835, al Principat, així com la demolició d’esglésies i convents a Mallorca en 1835-37, i l’expulsió dels jesuïtes, a València, el 1868. Aquest anticlericalisme, tanmateix, no solia pas ésser antireligiós, com s’observa en les obres teatrals de Josep Robrenyo o de Jaume Roca (Un Pagès d’Andratx), per exemple, la titulada Es Pancaritat de s’Arracó , o en les novel·les d’Ayguals d’Izco, en les quals, tot i llur virulència contra els anomenats frares trabucaires o contra determinats excessos dels eclesiàstics, els autors respectaven la religió. A vegades, fins i tot, les declaracions anticlericals eren justificades en la infidelitat del clericat a l’evangeli. La identificació creixent, durant el vuit-cents, d’una part important de l’Església amb l’absolutisme, o el règim conservador, i la manca de suficient interès pels nous problemes socials que la revolució industrial provocava, contribuïren a alienar-li la simpatia d’una gran part de les masses populars i d’un important sector de la intel·lectualitat; arribaren fins i tot, en algunes comarques, a identificar-se republicà federal i anticlerical. Manifestacions de l’increment de l’agitació popular anticlerical, a partir especialment del 1868, foren els rosaris de l’aurora desbaratats; els obstacles a les processons; els saqueigs d’edificis eclesiàstics (la casa dels jesuïtes, a València, el 1890); l’agressió a València dels pelegrins que marxaven a Roma el 1894, que fou famosa; el costum de celebrar banquets de promiscuació el divendres sant; determinats enterraments civils, etc. Participaren en aquest procés tant els republicans burgesos com els sectors obrers anarquistes. L’hostilitat popular, que fins ben entrat el s XIX s’havia adreçat gairebé exclusivament contra el clericat regular, més endavant s’havia d’estendre a tota la clerecia, sense distincions, com es manifestà en la crema d’esglésies i convents durant la Setmana Tràgica (juliol 1909) i més endavant durant els fets de 1931 a València i els de 1936. Durant el darrer quart del s XIX, en alguns sectors de l’extrema dreta catòlica, aparegué un anticlericalisme que atacava amb agressivitat i amb ofensa els sacerdots i àdhuc bisbes de tendència liberal o progessista anomenats “mestissos”, i es manifestà molt virulent en algunes publicacions periòdiques, per exemple, al Principat, “La Vespa” (1882-85), setmanari que se subtitulava Periòdic satíric per la gent com cal , successor de “Lo Borinot”, el qual, després d’ésser condemnat per la jerarquia eclesiàstica, fou substituït per “Lo Martell” (1883), condemnat també per les mateixes autoritats; “Lo Fuet” (1882), condemnat pels bisbes de Barcelona i Girona; “Lo Bon Catòlic” (1883), condemnat també per alguns bisbes del Principat; “Lo Crit de Pàtria” (1886-88), etc. A Mallorca “El Áncora” (1880-1900), el qual, després d’haver estat prohibit pel bisbe Campins, fou substituït per “La Verdad”, de poca durada, car davant una nova amenaça de condemna de la jerarquia eclesiàstica, es transformà en “El Verdadero”. Posteriorment, i sobretot a partir del 1900, es feren més rares aquestes publicacions que, en general, l’episcopat condemnava explícitament. Alguns anys després de la guerra de 1936-39, a causa dels condicionaments polítics, ha tornat a publicar-se a Madrid i també a Barcelona, i en llengua castellana, alguna nova publicació d’aquesta mena, que s’ha distingit pels seus atacs a alguns sectors del clericat català més obert i progressiu. D’altra banda, hom troba expressat l’anticlericalisme revolucionari en alguns moviments obrers, especialment de tendència anarquista, del final del segle passat i el començament de l’actual. En fou un exponent, per exemple, la premsa que dirigí Josep Llunas, a Barcelona, com “La Teula” (1880), “La Teula Barcelonina” (1880), i després el setmanari “La Tramontana” (1881) en les seves diverses èpoques, i els almanacs que publicà. Aquestes publicacions no solament atacaven el clericat i se'n mofaven, ans, també, es declaraven fonamentalment antireligioses. Així, en la seva capçalera, “La Tramontana” es declarava “antireligiosa de totes les religions”. A València, en el pas de l’anticlericalisme pur a l’oposició antireligiosa, tingué molta importància l’obra literària primerenca de Blasco Ibàñez ( La araña negra, Viva la República ) i, sobretot, la seva activitat política i editorial. Els llibres de l’Editorial Sempere, primer, i, després, de l’Editorial Prometeo, que van ésser molt llegits per les classes populars, contribuïren força a difondre les idees antireligioses als Països Catalans. A la primeria de segle, en un camp més demagògic que no pas revolucionari, aparegué al Principat l’anticlericalisme lerrouxista, que havia de produir una literatura en castellà que ha deixat nombroses mostres en el diari barceloní, dirigit per Alejandro Lerroux, “El Progreso”. Més demagògic que no pas revolucionari fou també l’anticlericalisme del diari barceloní republicà “El Diluvio”. Els diaris valencians “El Pueblo” (blasquista) i “El Mercantil Valenciano” (republicà independent) realitzaren intenses campanyes anticlericals semblants a les dels esmentats diaris barcelonins. Un anticlericalisme de mentalitat republicana federal fou expressat en nombrosos setmanaris humorístics, els més famosos dels quals foren “La Campana de Gràcia” i “L’Esquella de la Torratxa”. A Mallorca, un setmanari popular de tendència anticlerical fou “Es Puput” (1907), i, en la premsa diària, “El Ideal” (republicà) i “La Justicia” (lerrouxista). També fou observat en el periòdic “El Obrero Balear”. A partir del 1910 les polèmiques entre aquest periòdic i l’"Aurora” de Manacor foren famoses. A partir del 1931 fou molt popular i aconseguí un gran tiratge el periòdic “Foc i Fum”, clarament anticlerical. A València, la premsa satírica dialectal té una llarga tradició anticlerical. “El Mole” (1837-70), de Josep M. Bonilla, ja s’hi distingí en algun moment. També “El Pare Mulet” i “El Bou Solt” (1877) de Constantí Llombart, i “La Reforma Social” (“periòdic bilingüe, col·lectivista i anticlerical” [1883]), de Joan B. Carles. El més famós de tots aquests fulls fou “La Traca”, fundada el 1912, que dirigia Vicent Miquel Carceller. Suspesa per ordre governativa el 1923, “La Traca” reaparegué en castellà el 1931, i arribà a tiratges de mig milió d’exemplars. L’editorial de Carceller publicà també molts opuscles de propaganda irreligiosa i anticlerical ( La bárbara lujuria de la clerecía; Jesucristo, sangriento pelele; Memorias de una monja; La ridícula Virgen María; Sermó de Quaresma; Las mentiras de la Biblia; Los misterios del Vaticano , etc). D’ençà del 1939, el fenomen de l’anticlericalisme en les masses populars i la intel·lectualitat ha anat cedint en virulència, i fins i tot sembla que ha desaparegut en algunes zones, probablement com a conseqüència de l’augment de la indiferència religiosa i també de l’evolució d’alguns importants sectors joves de l’Església, oberts i comprensius dels problemes socials del temps present. D’altra banda, hom observa una reaparició de l’anticlericalisme en alguns sectors de la dreta anomenada integrista.

Col·laboració: 
JBe / JFu / GMi
Llegir més...