L’anticòs pot ésser una globulina gamma G, gamma A, gamma D, gamma E i gamma M, aquesta darrera amb un pes molecular al voltant d’1 000 000 i les altres de 156 000 o 300 000. In vitro , la seva acció pot manifestar-se de diferents maneres. Els anticossos que precipiten els antígens que es troben en solució reben el nom de precipitines . Els que aglutinen els antígens que formen part d’una cèl·lula, d’un germen o d’una partícula són anomenats aglutinines ; si aquesta acció és feta en presència de complement pot conduir a una lisi del germen o cèl·lula ( lisina, citolisina, hemolisina ). Els anticossos que poden manifestar-se d’aquestes maneres són anomenats anticossos complets . N'hi ha, però, que només es manifesten unint-se específicament amb el corresponent antigen, sense conduir a una aglutinació o precipitació, i hom els dóna el nom d' anticossos incomplets . Com que poden blocar la ulterior unió amb un anticòs complet també són coneguts com a anticossos bloquejants . L’acció de l’anticòs in vivo pot manifestar-se per una neutralització de l’acció tòxica de l’antigen, i hom parla aleshores d' anticossos neutralitzants (antiverins, antitoxines), o bé donar lloc a una reacció de sensibilització cutània immediata (reacció al·lèrgica, reagina). En determinades condicions, la reacció antigen-anticòs in vivo pot donar lloc a l’alliberament de diverses substàncies (histamina, serotonina, bradiquinines, etc), que poden produir xocs greus, i fins mortals (xoc anafilàctic). Certs anticossos es troben en el plasma sense contacte previ conegut amb l’antigen ( anticossos naturals ), però la majoria ( anticossos d’immunització ) apareixen després d’un contacte espontani (infecció) o provocat (immunització) amb l’antigen. Perquè un antigen doni lloc a la formació d’anticossos, en la gran majoria dels casos, ha d’ésser aliè a l’organisme formador d’aquests, però, en determinades circumstàncies, un antigen del propi organisme pot donar lloc a la formació d’anticossos ( autoanticossos ). La presència en l’organisme d’anticossos procedents d’un altre individu (sèrums terapèutics) o d’anticossos produïts pel mateix organisme com a conseqüència de la introducció d’antígens específics (infeccions, vacunes) produeix un estat d’immunitat passiva o activa, respectivament, que, durant més o menys temps, protegeix l’organisme de nous contactes amb l’antigen específic.
m
Biologia
Representació del model d’un anticòs
© fototeca.cat
Globulina del sistema gamma amb capacitat d’unió específica amb un determinat antigen.