i antisemitisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

antisemitisme

substantiu masculím
Història
antisemitisme Classificació per a la mort en el camp d’extermini d’Auschwitz
© Fototeca.cat
història hist
Animadversió envers els jueus com a grup ètnic.

Aquest mot aparegué per primera vegada el 1880 en publicacions alemanyes per a designar un moviment que es distingia d’anteriors persecucions contra els jueus i que prenia com a base el factor racial i no el religiós, en fou el principal difusor el periodista alemany Wilhelm Marr. Abans, al final del segle XVIII, August von Schlözer i Johann Gottfried Eichhorn foren els primers a parlar de nacions semítiques com a grup filològic. Al principi del segle XIX, Franz Bopp inventà el terme correlatiu de llengües indogermàniques, que Friedrich Max Müller rectificà per àries. Una característica dels primers grans filòlegs fou la identificació entre llengua i raça, a desgrat de la inexistència d’una autèntica base científica que prestés suport a la confusió entre els dos conceptes. Christian Larsen fou el primer que intentà de descriure preteses diferències temperamentals entre semites i aris.

Al voltant del 1880 hi hagué a Alemanya un fort corrent intel·lectual que considerà la influència racial jueva desintegradora per a l’esperit nacional. En aquesta línia sobresortiren l’historiador Heinrich von Treitschke, el compositor Richard Wagner i el gendre d’aquest darrer, d’origen anglès, Houston Stewart Chamberlain. Adolf Stoecker, fundador, el 1874, del Partit Socialcristià dels Treballadors, convertí l’antisemitisme en programa polític, per tal d’acabar amb “una nació dins una altra nació, un estat dins un altre estat i una raça enmig d’una altra raça”.

El Primer Congrés Internacional Antisemita fou reunit a Dresden l’11 de setembre de 1882; l’any següent fou creada l’Alliance Antijuive Universelle. El 1905, dins la campanya antijueva mundial, foren publicats a Alemanya els apòcrifs Protocols dels savis de Sió, que tracten d’una suposada confabulació jueva per a dominar el món. Però, més que un moviment internacionalista, l’antisemitisme fou fruit del nacionalisme exacerbat propi de l’època i també de l’integrisme cristià i, per tant, reuní característiques peculiars a cada país.

A França, el comte Joseph Arthur de Gobineau exaltà la superioritat de la raça teutònica (Essai sur l’inégalité des races humaines, 1853). Posteriorment, Maurice Barrès exaltà la importància de l’element racial gàl·lic com a essència de l’esperit nacional francès i denuncià preteses característiques negatives dels jueus, consistents en la manca de noblesa, de mitologia, de poesia èpica, de filosofia, de ciència i de vida pública. Ernest Renan, tot reconeixent la importància de l’aportació religiosa dels jueus, afirmà llur allunyament d’altres camps, com la ciència i la filosofia. Al final del segle XIX fou constituïda a França la Lliga Antisemita. Els prejudicis antisemites motivaren la condemna per espionatge d’un oficial jueu de l’exèrcit francès: Alfred Dreyfus. La condemna de Dreyfus (1894) i la seva rehabilitació pel Tribunal Suprem (1906) polaritzaren les forces pro semites i antisemites existents a la França del tombant de segle afer Dreyfus. Els jueus eren acusats alhora dels excessos del capitalisme i de la difusió dels ideals liberals i socialistes.

A l’imperi rus, com a resultat de la incorporació d’una part de Polònia, al final del segle XVIII, existia una gran minoria jueva, uns cinc milions al final del segle XIX, gairebé la meitat de la població jueva mundial de l’època. Dins la mentalitat de la Santa Rússia, que implicava una completa exclusió dels infidels, la minoria jueva fou objecte d’un tracte brutal, sobretot durant el regnat del tsar Nicolau I (1825-55). Passat un període de tolerància, la persecució fou represa, després de l’assassinat del tsar Alexandre II, el 1881, amb extraordinària duresa. Se succeïren repetidament onades d’assassinats en massa de jueus, fomentats des del poder pogrom. Les Lleis de Maig (1882), entre altres limitacions, exclogueren els jueus de les ciutats. La persecució dels jueus fou identificada amb la lluita contra els liberals i els revolucionaris. La Revolució Russa del 1917 comportà l’emancipació dels jueus, que guanyaren l’estatus de ciutadans, bé que resultaren afectats per l’acció contra la religió judaica, combatuda pel nou estat igual que les altres religions, i per una intensa política d’assimilació que tendí a abolir fets diferencials de la minoria semita. La meitat de la població jueva de l’imperi tsarista —uns tres milions— restà incorporada a Polònia, que recobrà la independència al final de la Primera Guerra Mundial. L’URSS restà en general al marge de les crítiques per antisemitisme, tant per l’ideari comunista com pel gran nombre de jueus rellevants en el marxisme en general i en la Revolució d’Octubre en particular. Tanmateix, durant les purgues de l’estalinisme (complot dels metges, 1953) molts jueus en foren víctimes, en gran part a causa del gran nombre d’intel·lectuals d’aquest origen.

La comunitat jueva de Polònia fou objecte d’un tracte d’exclusió i discriminació molt dur, que durà fins a la Segona Guerra Mundial, durant la qual els jueus polonesos foren anihilats en camps de concentració alemanys.

En el període entre les dues guerres, malgrat les garanties establertes, els jueus sofriren un tracte discriminatori a Romania, on no eren considerats de nacionalitat romanesa, i també, bé que amb menys intensitat, a Hongria. Al centre d’Europa, l’única minoria jueva realment respectada fou la de Txecoslovàquia.

Cap estat no ha igualat l’Alemanya nazi en brutalitat de la persecució contra els jueus. Malgrat que a Alemanya constituïren una minoria relativament petita, al voltant del mig milió, Hitler féu de llur extermini una de les peces centrals de la seva política des del poder a partir del 1933. Era considerada jueva tota persona que tingués almenys un sol avi jueu, qualsevol que fos la religió que practiqués. Les Lleis de Nüremberg (1935) forçaren l’emigració en massa dels jueus residents a Alemanya. El 1938 i el 1939, amb l’expansió alemanya, la persecució s’estengué a Àustria i a Txecoslovàquia. Durant la Segona Guerra Mundial, la persecució s’amplià a tots els països ocupats per Alemanya i els seus aliats. A partir del gener del 1942 començà l’extermini sistemàtic dels jueus, l’anomenada “solució final” pels líders nazis nacionalsocialisme i coneguda posteriorment com l'Holocaust Fou efectivament exterminada gairebé la totalitat dels jueus de Polònia, de Txecoslovàquia i de Grècia; quatre cinquenes parts dels d’Holanda; la meitat dels d’Hongria i una tercera part dels de França: en resum, uns cinc o sis milions de jueus sobre un total aproximat de nou milions de jueus residents a Europa.

Les primeres dècades posteriors de la Segona Guerra Mundial, a Europa, l’antisemitisme restà en gran part silenciat. A Alemanya tingué lloc l’anomenada desnazificació, i els líders de la República Federal Alemanya han demanat perdó reiteradament per les responsabilitats de l’Holocaust. Així mateix, des dels poders públics, s’impulsà una tasca pedagògica de gran abast amb l’objectiu d’erradicar els prejudicis antisemites. La creació de l’estat d’Israel (1948) i el conflicte subsegüent amb els estats àrabs de l’Orient Mitjà i, molt especialment, amb els palestins, desencadenà un nou tipus d’antisemitisme de vegades fronterer amb l’antisionisme. Anomenat de vegades judeofòbia, tot i que ocasionalment recorre als estereotips difamatoris, el nou antisemitisme se centra en la destrucció de l’estat d’Israel i és propugnat obertament per organitzacions com Hamàs i Hizbul·là i per alguns estats com l’Iran (especialment durant la presidència de Maḥmūd Ahmadinejad, 2005-13). Alguns atemptats terroristes, com ara el que patí una associació jueva a Buenos Aires (1994), amb més de 80 morts, han estat atribuïts a aquestes organitzacions. A diferència de l’antisemitisme tradicional, hom n’ha assenyalat complicitats o, si més no, comprensió, de sectors de l’esquerra europea. Els anys vuitanta ressorgí a l’Europa occidental un antisemitisme inicialment restringit a pseudohistoriadors (dels quals el britànic David Irving és el més conspicu) dedicats essencialment a negar l’existència de l’Holocaust, tesi coneguda amb el nom de negacionisme, que aviat fou assumida i difosa per líders de la ultradreta, com ara el francès Jean-Marie Le Pen, al capdavant del Front National, i han tingut una certa freqüència els actes vandàlics contra cementiris, sinagogues, etc. A la Rússia postsoviètica, d’altra banda, han ressorgit alguns moviments declaradament antisemites. Al segle XXI, en alguns estats europeus, l’antisemitisme ha pres volada de la mà de partits polítics ultradretans com el Jobbik (Hongria) o Alba Daurada (Grècia), associat amb un fort deteriorament econòmic i de les condicions de vida de la població.

Col·laboració: 
JaC
Data de revisió: 
2015-09-17
Llegir més...