Els sistemes passius (valls, obstacles, obstruccions, etc) són de caràcter secundari davant dels actius, actualment molt diversos i de més gran eficàcia. Les mines antitancs clàssiques no tan sols es paren amb màquines automàtiques sinó que són llançades des d’aeronaus o mitjançant coets i, passat un cert temps, es desactiven soles. Al costat dels llançacoets portàtils que disparen projectils de càrrega buida , igual que els dels canons sense retrocés, hi ha una àmplia gamma de míssils antitancs: els més lleugers, de guiatge per fil (filodirigits) i disparats per un sol soldat, tenen un abast de fins a 2 000 m (tipus Milan ); amb un abast de fins a 4 000 m, hi ha els míssils dirigits per infraroigs com el “Hot” (francoalemany) i el “Tow” (EUA); els models més nous són guiats per làser com el “Hellfire” (EUA). Tots aquests míssils poden ésser llançats des d’helicòpters d’atac, essent aquesta la combinació més efectiva en la lluita antitancs. El canó antitancs, que constituïa un arma clàssica abans no apareguessin els míssils, segueix essent utilitzat per Rússia. Els EUA han desenvolupat el projectil d’artilleria de 155 mm “Copperhead”, amb dues càrregues buides muntades en tàndem, que és dirigit pel raig làser reflectit pel tanc objectiu. Hom està experimentant amb projectils de morter autoguiats i es troba ja en fase operativa un sistema de càrregues múltiples que, un cop alliberades del projectil contenidor, s’orienten cap als tancs enemics gràcies als infraroigs i a ones milimètriques de radar. Tot i aquests avenços tecnològics, el canó dels mateixos tancs és encara un arma de gran eficàcia. L’exèrcit de Rússia utilitza projectils de calibre 125 mm, mentre que els occidentals empren els de 120 mm; tots ells disparen projectils subcalibrats APDSFS que tenen una velocitat inicial de 1 500 m/s i poden perforar blindatges de molt de gruix.
m
adj
Militar