i antologia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

antologia

substantiu femeníf
Literatura
literatura lit
Recull de texts de diversos autors o de diverses obres d’un mateix autor, fet amb criteris històrics, temàtics, crítics o didàctics.

Denominada també, segons les èpoques i les especialitzacions, analectes, crestomatia i florilegi, la forma antologia deriva de les recopilacions d’epigrames grecs, iniciades vers el s. II aC per Meleagre de Gadara, les quals, actualment perdudes, foren en gran part integrades en l’anomenada Antologia Palatina composta pel poeta bizantí Céfalas (s. X) i en l' Anthologia diaphorōn ‘epigrammáton (‘Antologia d’epigrames notables’) de Màxim Planudes i obtingueren una gran difusió. La modalitat de les antologies, que hom ha donat a totes les literatures i a tots els temps, produí els anomenats cançoners, els quals, apareguts en manuscrits miscel·lanis poètics medievals, continuaren després com a llibres editats i arribaren fins al s. XVIII i, en derivacions, fins als nostres dies ( cançoner). El s. XIX i l’expansió de la indústria editorial produïren una proliferació d’antologies que restà també reflectida als Països Catalans —per exemple, amb Los Trobadors nous (1858) d’Antoni de Bofarull i Los trobadors moderns (1859), segurament de Víctor Balaguer— i que ha continuat amb el s. XX. Així, d’entre les antologies preparades amb criteris crítics i històrics, hom pot distingir les referides al camp del pensament, com, per exemple, Panorama del pensament contemporani (1963) de Joan Ruiz i Calonja; a la historiografia, com Pàgines escollides de Ramon Llull (1932) de Ramon d’Alòs-Moner; al conte, com Antologia de contistes catalans 1850-1950 (1950) de Joan Triadú; a la poesia, com Antologia de poetes catalans moderns (1914) d’Alexandre Plana, Antologia de la poesia catalana 1900-1950 (1951) de Joan Triadú, Els poetes romàntics de Mallorca (1950) de Manuel Sanchis Guarner, Poesia catalana del segle XX (1963) de Josep M. Castellet i Joaquim Molas; etc. Un altre tipus d’antologia intentà, sota forma de recull, de donar fe d’una situació o moment històric determinats, com, per exemple, Poesia de guerra (1938), les successives aparicions de l' Antologia Poètica Universitària de Barcelona, abraçant des del 1949 fins al 1958; Els poetes insulars de postguerra (1951) de Manuel Sanchis Guarner, Antologia de la poesia valenciana (1956) de Joan Fuster, etc. D’entre les antologies destinades a un sol autor cal remarcar les que deixà Carles Riba de la poesia de Verdaguer (1922) i de Maragall (1954). Finalment, hi ha hagut també diverses col·leccions antològiques, com “Lectura Popular” que dirigí Francesc Matheu (iniciada el 1913 i acabada set anys més tard), “Els poetes d’ara” (1923-24), que dirigí Tomàs Garcés, i '' Antologia Catalana '.

Col·laboració: 
JAl
Llegir més...