apòstol

m
Bíblia

En el Nou Testament, cada un dels dotze deixebles que Jesús envià a predicar la Bona Nova (Pere, fill de Jonàs, Jaume i Joan, fills del Zebedeu, Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d’Alfeu, Tadeu, Simó Cananeu, Judes Iscariot, substituït després per Maties).

El sentit específic del terme grec bíblic ‘απόστολοέ prové de l’hebreu šāluāh , que significa ‘mandatari amb autoritat delegada’. Els elements constitutius de l’apostolat del Nou Testament són: haver vist Crist ressuscitat i haver rebut de Crist el mandat d’ésser testimoni de la seva resurrecció. Hom designa amb el nom de dotze aquest grup en oposició als altres deixebles que no foren escollits per a apòstols. En el primer moment, foren un nombre tancat: per això hom cercà la substitució de Judes per Maties. Però després fou ampliat: Pau es presenta sempre com a apòstol en sentit estricte, i la tradició considera també com a tal Bernabé. En l’elecció de dotze homes i, a més, jueus , el Nou Testament hi veu la continuïtat de l’aliança de Déu amb les dotze tribus d’Israel.