Inicialment no era escrita a les partitures, i hom deixava llibertat a l’intèrpret entès, o bé era indicada amb una varietat de senyals (ratlletes, creus, notes més petites) que es prestava a confusió. Des de la segona meitat del s XVIII començà d’imposar-se el costum de representar-la amb una nota més petita que les altres i de distingir la breu de la llarga (quant a la duració) barrant amb una ratlla petita la cua de la noteta de la breu. No tota appoggiatura , però, cal trobar-la indicada d’una forma especial; moltes són escrites amb notes normals i amb llur valor real.
Música
Appoggiatura breu, a dalt, i appogiatura llarga, a sota
© fototeca.cat
Nota d’ornament que hom fa sentir abans d’una d’important i que, tot reforçant el temps en el qual sona, dóna un relleu particular a la nota esperada i substituïda, que arriba més tard i constitueix la resolució de l’ appoggiatura si aquesta, com en la major part dels casos, ha creat una dissonància.