i arada | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

arada

substantiu femeníf
Agronomia
Arada
© C.I.C. - Moià
agricultura agr
Instrument agrícola que permet d’obrir solcs a la terra, generalment per tal de condicionar-la millor per a la sembra (adequació de l’estructura física del sòl, aeració, destrucció de males herbes, etc.); sol ésser tirat per bèsties (bous, cavalls, etc.) o per un tractor.

No és precisable la data d’origen de les arades; de quan eren totalment de fusta no se n'han conservat restes. És probable que ja durant el Neolític fos usada una mena d’arada, moguda a mà, com la que s’ha conservat en algunes illes escoceses i d’altres llocs d’agricultura molt primitiva. L’arada tingué un paper molt important en l’evolució humana, puix que permeté el conreu de superfícies molt més grans, alliberant una part de la comunitat de la producció agrícola, fet que permeté l’especialització. També provocà l’entrada de l’home a les feines agrícoles, mentre que l’agricultura d’aixada era predominantment femenina. Les representacions plàstiques permeten de saber que ja era utilitzada al Pròxim Orient —Egipte inclòs— vers el 3000 aC, quan aparegueren les primeres civilitzacions històriques, vers el 2500 a la vall de l’Indus i, potser al mateix temps o cap al 2000 aC, a la Xina. L’arada primitiva era tota de fusta, d’una peça: un tronc del qual partien dues branques, una de les quals servia de rella i l’altra d’esteva; més tard, la rella fou recoberta de bronze. El pas decisiu fou l’ús del ferro, i la rella tota de ferro i independent, acoblada, esdevingué de molta més eficàcia i més durada. Aquest tipus d’arada, usat pels grecs i els romans, s’estengué a tots els països mediterranis, inclosa l’Àfrica al nord del Sàhara. Poc eficaç per a llaurar la terra grassa del centre d’Europa, els pobles cèltics inventaren un tipus d’arada proveïda de pala que girava la terra i que ja existia a les Gàl·lies abans de la conquesta romana. Als Països Catalans és probable que l’arada tirada per bous fos introduïda pels pobles indoeuropeus de la primera edat del ferro, però els documents segurs són de la primera època ibèrica, segle IV aC, com l’arada votiva en miniatura de bronze, trobada al poblat de la Covalta (Vall d’Abaida), o les relles de ferro del de la Bastida de les Alcusses de Moixent (Costera). La pervivència de l’arada antiga en tot el vell continent és demostrada per les troballes arqueològiques, els estudis de la iconografia medieval, les observacions fetes pels fisiòcrates del segle XVIII i pels agrònoms i etnòlegs posteriors.

L'arada tradicional o romana de progènie neolítica consta de tres peces essencials: el timó, el dental (a la punta del qual hom fixa la rella) i l'esteva. Bé que molt primitiva, és encara emprada a molts llocs per la seva senzillesa i la seva adaptabilitat. Es limita a obrir solcs, sense girar la terra, bé que els orellons, petites ales del dental, esterrossen la terra apilada a banda i banda del solc. La telera, ultra acoblar dental i timó, ajuda la rella a fendre la terra. Malgrat les formes híbrides i les innombrables variants comarcals —que donen també una nomenclatura molt variada, àdhuc dins un mateix domini lingüístic— la nota comuna a tota arada tradicional és d’ésser un instrument simètric, és a dir, exactament igual d’un costat que de l’altre. El pas de l’arada tradicional a les arades modernes és marcat precisament per l’abandó d’aquesta simetria estructural. L’arada proveïda de pala, utilitzada pels pobles celtes del centre d’Europa, era ja un instrument dissimètric. Ho era també l’antiga carruca, descrita pels agrònoms llatins. Els entesos en arades subratllen no solament les diferències funcionals entre els dos instruments, simètrics i dissimètrics, sinó també llur nomenclatura diferent (aratrum, enfront de carruca; araire enfront de charrue; ard enfront de plog; radlo enfront de pluh, etc.) i llur desigual distribució geogràfica: mentre que l'aratrum predominà a les costes de la Mediterrània, la carruca s’imposà al litoral atlàntic, al nord del Loira i dels Alps, i a la conca danubiana. L’instrument aratori del tipus carruca s’estengué al sud del Loira durant el segle XVIII. Als darrers anys d’aquest segle, Towsend, el viatger anglès, trobà utilitzada a les hortes del Llobregat un tipus d’arada dissimètrica, amb pala fixa per a girar la terra. Al principi del segle XIX, l'arada mossa, molt semblant a l’arada moderna de clara ascendència francesa, esdevingué d’ús habitual a les contrades empordaneses. A la segona meitat dels segle passat, un instrument aratori d’iguals característiques i designat amb el gal·licisme de xaruga era plenament introduït al País Valencià.

L'arada de pala, totalment metàl·lica en general, consta essencialment d’un grup de treball (rella, ganiveta i pala), d’un grup de direcció (esteva), d’un grup de tracció (timó o forcat) i d’un grup d’unió (dental i cameta). La tasca de fendre el sòl (llaurar) és encomanada a la rella, peça d’acer en forma de triangle; la ganiveta coadjuva a aquesta comesa. La pala, planxa metàl·lica corbada i acoblada a la rella, permet que l’arada, ultra obrir el solc, giri prismes de terra. L’arada rep la força de tracció a través del timó o del forcat, i és dirigida pel qui la mena mitjançant l’esteva. El dental i la cameta acoblen el conjunt. Determinades articulacions de la cameta permeten de donar a la rella l’angle d’atac adient. Hom pot estabilitzar l’arada amb un avanttrèn (generalment un parell de rodes acoblades al timó o al forcat). Totes aquestes estructures varien més o menys segons els models, i en les arades tirades per tractors (tant si són remolcades com muntades fixes) no existeix l’esteva, per tal com el llaurador mena l’arada del tractor estant, generalment mitjançant elevadors hidràulics.

Col·laboració: 
MTa / EGi / MQC / RFG
Llegir més...